Passi-ho bé, Sr. Duran

Tothom té el dret a plorar i que el plorin després de mort. Qui pogués plorar, però, amb els ulls de Josep Antoni Duran i Lleida! Ara que se’n va, el ploren els unionistes que abans el combatien a cor què vols. I el ploren per això, precisament, pel seu unionisme recalcitrant i per intentar “denunciar” la deriva política dels seus antics aliats nacionalistes de CDC transformats en sobiranistes. En una època en què s’exhibeixen els ganivets sense cap mena de pudor —i sovint sense fonament—, és curiós veure com antics adversaris de Duran i Lleida són els avui més el … Continua la lectura de Passi-ho bé, Sr. Duran

El contratiempo de Camilo S. Baquero con la biografía de Artur Mas

El pasado 6 de octubre, el periodista colombiano Camilo Sixto Baquero, de quién no había oído hablar antes, escribió un artículo en el diario El Tiempo dedicado al presidente Artur Mas. Lo tituló, o se lo titularon, da igual, Artur Mas, el hombre que intenta separar Cataluña del resto de España. El Tiempo es un diario centenario colombiano, fundado en 1911, propiedad de Luis Carlos Sarmiento Angulo, un empresario constructor y banquero nacido en Bogotá y que consiguió el control de este medio después de que el Grupo Planeta, la empresa familiar de los catalanes Lara, le vendiese sus acciones y de que poco después comprase la participación accionarial … Continua la lectura de El contratiempo de Camilo S. Baquero con la biografía de Artur Mas

Nous lideratges: Jordi Turull

Tothom qui coneix Jordi Turull, que des del 2010 era portaveu del grup de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya fins que el 2013 va esdevenir-ne president en substitució d’Oriol Pujol, en canta les excel·lències. En destaquen la lleialtat i l’eficàcia negociadora, com també l’altíssim grau de disciplina, fins al punt de sacrificar-se pel seu grup quan se li demana. I la prova són les dues comissions d’investigació més complicades per a CiU a les quals ha hagut de fer front: la de l’incendi d’Horta de Sant Joan i la del cas de l’espoli del Palau de la Música, … Continua la lectura de Nous lideratges: Jordi Turull

Gente tóxica

Tener la voluntad política de influir no es malo. Todo el mundo tiene sus ideas y en democracia poder defender las opiniones libremente es la máxima garantía de la libertad. El único límite a tener en cuenta es que deben respetarse la verdad y el honor de las personas. Por lo tanto, la influencia puede ejercerse sirviéndose de las técnicas clásicas de venta, de publicidad e incluso de propaganda, acompañándolas con discursos persuasivos y de todo tipo de ejercicios de seducción y de empatía. Ahora bien, si de lo que se trata es de todo lo contrario, de arrastrar a otros … Continua la lectura de Gente tóxica

Javier Cercas i el mite de la transició

Sóc dels que no entenen per què hi ha qui celebra d’una manera desmesurada Anatomía de un instante (2009), de Javier Cercas. No parlo del valor literari de l’obra, prou bo pel meu gust, sinó del que explica en aquesta crònica del que fou el 23-F. De la tesi que defensa, en definitiva. Això mateix em va passar amb un altre llibre seu: Soldados de Salamina (2001). Una de les claus de l’èxit de Cercas és que escriu bé, mentre que, per norma general, els historiadors professionals no saben escriure. I si en saben, sovint escriuen dirigint-se als col·legues, a … Continua la lectura de Javier Cercas i el mite de la transició

El PSC ha baixat de l’autobús

Es veia a venir. Ahir, el Consell Nacional extraordinari del PSC va aprovar una resolució que no enganya. Més enllà dels recursos dialèctics i polítics de la declaració, com ara atribuir al PP tots els mals o bé acusar els partidaris dels dret de decidir —o sigui, els agraviats— de ser els causants d’un possible xoc de trens (cosa que no s’atrevirien a fer si es tractés de reivindicacions que ells entenen socials), la realitat és que el PSC ha decidit sumar-se al bloc de C’s i PP contraris a la consulta. No exagero. La seva deriva arrenca d’una convicció … Continua la lectura de El PSC ha baixat de l’autobús

La independència mental

No sé si van llegir l’article de Fernando Onega, Parábola del hijo que se marcha, publicat a la La Vanguardia de dissabte passat. Era un article intel·ligent, molt més lúcid que els que últimament ha publicat El País d’escriptors com Javier Cercas, Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina (marit de l’anterior), Margarita Rivière o l’inefable Mario Vargas Llosa (qui per carregar contra l’independentisme català citava Cercas com a font d’autoritat!). És evident que Onega coincideix amb ells quant a la necessitat d’evitar la secessió de Catalunya, però s’hi aproxima amb la intenció d’entendre alguna cosa, sense la ceguesa patriotera que anima … Continua la lectura de La independència mental