Home

Cercas-Anatomia

Sóc dels que no entenen per què hi ha qui celebra d’una manera desmesurada Anatomía de un instante (2009), de Javier Cercas. No parlo del valor literari de l’obra, prou bo pel meu gust, sinó del que explica en aquesta crònica del que fou el 23-F. De la tesi que defensa, en definitiva. Això mateix em va passar amb un altre llibre seu: Soldados de Salamina (2001). Una de les claus de l’èxit de Cercas és que escriu bé, mentre que, per norma general, els historiadors professionals no saben escriure. I si en saben, sovint escriuen dirigint-se als col·legues, a l’acadèmia. Per tant, quan de cop apareix un llibre sobre un fet històric que molta gent ha viscut i està ben escrit, el públic —i la crítica— s’hi aboca generosament. És normal.

Amb les obres de ficció i de no ficció, els articles a la premsa i les xerrades, Cercas ha construït una tesi sobre la memòria del passat recent. Una tesi amable, per bé que no vull dir que eludeixi el conflicte, que se sosté en tècniques literàries més que no pas historiogràfiques. Cercas resolt el conflicte entre la realitat i la ficció amb una escriptura abstreta, reflexiva, que torna sobre si mateixa i es reclou en la seva condició d’artifici, però no recolza en l’arxiu, que és el que és propi de l’historiador. Com a molt tira de les hemeroteques i dels testimonis. Però, és clar, com que el seu ofici no és exactament el d’historiador, s’oblida de la crítica de les fonts i les dóna gairebé totes per bones. Cercas sempre parla d’ell com a literat, però la premsa —i ell mateix quan escriu les habituals lletanies periodístiques a El País— el presenta com algú que aspira a fer comprensible per al gran públic la guerra civil o el cop d’Estat de 1981. En definitiva, converteixen el narrador d’una història en un autor de tesi. En un historiador a qui cal fer cas.

Deu ser per això que la setmana passada Cercas va ser convidat al Cercle del Liceu per xerrar una estona sobre una qüestió pròpia dels historiadors: El present del passat. Hi va anar acompanyat d’un altre novel·lista, Ignacio Vidal-Folch, que també és molt aficionat a la història. D’ell és aquell article sobre les ruïnes del Born de l’època en què es discutia què fer-ne —era l’any 2002— i que va titular, de manera insultant y burleta, Chuky y la rata. Les solemnes catifes d’un dels temples del que queda de la gent de casa bona de Barcelona acollien dos nostàlgics de la transició ordenada, la que ara està en crisi, segons ells, per un excés d’aventurisme. O millor dit, perquè a Catalunya hi ha qui vol viure temps interessants. La idealització de la transició, que inclou assegurar, com va fer Cercas, que es va fer sense violència no és nova. És molt del gust de l’establishment actual i dels protagonistes d’aleshores per criticar el que s’està vivim avui dia: la crisi del règim autonòmic que es va pactar amb la pressió de la violència.

L’any 2010, Mariano Sánchez Soler va destrossar aquesta visió idealista de la transició liderada per uns homes excepcionals i, com aquell qui diu, irrepetibles, amb un llibre impecable, resultat de la seva tesi doctoral: La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983). El periodista alacantí hi analitzava minuciosament les accions que provocaren 2.663 víctimes per motius polítics, de les quals 591 van ser assassinades, entre el 20 de novembre de 1975 i el 31 de desembre de 1983. Hi detalla els 188 assassinats, que no són pocs, resultat de les «trames negres al servei de sectors involucionistes». Amb sigles diverses (Batallón Vasco-Español, ATE, Triple A) i prenent com a excusa la lluita contra el terrorisme d’ETA i dels GRAPO, de fet van ser protagonistes de la guerra bruta més sagnant que la policia atribuïa a «grups incontrolats». Durant la transició hi hagué «una violència oficial i institucional», assegura Sánchez Soler, al mateix temps que «observes que els que durant el franquisme es dedicaven a interrogar i controlaven el règim, van ser els especialistes antiterroristes durant la transició democràtica; de la mateixa manera que els jutges del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) després van ser els que van autoritzar les amnisties», sense reconeixement de les víctimes ni reparació als descendents.

Fa temps que penso que amb la història passa el que no passa amb cap altra ciència del coneixement: tothom té una teoria que no s’atreviria a exposar si del que parlés fos, per exemple, de com curar el càncer amb un gra d’all. La història és complexitat, per damunt de tot, i qui més ho hauria de saber són molts dels socis del Cercle del Liceu, que en la transició tenien un peu a cada banda. La història també és llengua. Vull dir, narració. Sense accions lingüístiques no són possibles els esdeveniments històrics, ha escrit un gran historiògraf alemany, Reinhart Koselleck. És cert, sense el llenguatge és difícil interpretar el passat o almenys mostrar-lo. Però ni els esdeveniments ni les experiències s’articulen en la seva traducció lingüística perquè en cada esdeveniment hi ha diversos factors extralingüístics. A més, l’experiència viscuda no sempre se sotmet a la comprovació lingüística.

En fi, segurament Cercas és un bon escriptor i no cal dir que té tremp per engiponar temps i història, que és el fonament de la narració, i sap combinar llenguatge i artifici, essencial per construir una ficció, però quan es dedica a pontificar sobre la memòria i política, passa que li falla la professió, que és el que també els ha passat a Vargas Llosa i a d’altres escriptors transmutats en comentaristes de la realitat. L’opinió no avala els coneixements. Si de cas és al revés. I és que l’ofici d’historiador no és ben bé el mateix que el del filòleg, que és el seu.

Publicat a elSingularDigital, 17/02/2014. Versión en español, aquí.

2 thoughts on “Javier Cercas i el mite de la transició

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s