Home

PA

El periodista Jordi Panyella acaba de publicar el llibre Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial). Al cap de quaranta anys de l’execució del jove anarquista català, les circumstàncies de la seva detenció, procés i execució encara no són clares. Aquest nou llibre aporta testimonis inèdits fins ara que demostren que el sumari de Puig Antich va ser un muntatge policial. Un dels testimonis és de qui va llegir el sumari al judici. Ara revela que es van ocultar documents.  Un altre dels testimonis clau és el de dues infermeres de l’Hospital Clínic que van atendre Puig Antich de les ferides després de la detenció. Una bala li havia travessat la mandíbula i li van cosir la boca. En aquest estat, dos policies el van interrogar. El llibre també inclou una entrevista amb Carlos Rey, redactor de la condemna a mort de l’anarquista i que avui és l’advocat de la Sra. Sánchez Camacho pel cas Método 3. Aquest llibre desmunta la tesi processal que va servir de base per condemnar a mort Puig Antich segons la qual el policia Francisco Anguas va morir d’un sol tret. Panyella revela, en boca dels metges entrevistats, com es va manipular l’autòpsia del policia.

Panyella és un periodista rigorós i detallista. Ja ho va demostrar en un altre llibre, dedicat al cas Millet. Però amb aquest llibre m’ha passat el mateix que em va passar arran de la publicació del llibre de Francesc Escribano, Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich (Edicions 62): hi he trobat a faltar el context històric. És clar que ni Panyella ni Escribano són historiadors i en el cas d’Escribano, a més, la manera gairebé íntima d’escriure el relat difuminava l’època en la memòria personal. Tots tenim memòria, però en cap cas serà una història objectiva dels fets. El llibre d’Escribano va servir de base per un biopic cinematogràfic molt emotiu a càrrec de Manuel Huerga i Lluís Arcarazo, que tapava amb el caramel de l’emotivitat el que tots els que vam viure aquella època sabem perfectament i que el gran Manuel Cuyàs va resumir molt bé en un article publicat l’any 2006: “com tothom sap, les forces democràtiques clandestines del moment no van fer res en favor de Puig Antich perquè el jove anarquista amb pistola no era dels seus ni feia oposició canònica. La pel·lícula explica aquesta inacció democràtica en veu tan baixa que no se sent res. Joan Saura, que ha subvencionat Salvador, entén la famosa recuperació de la memòria tal com sospitàvem. El dolent de la pel·lícula i de la història és Franco i els altres són uns éssers espirituosos, unes literals ombres que si entren a la presó és per demostrar que ells també van patir presó.” La idealització del passat és el recurs dels nostàlgics, dels que miren enrere per justificar-se. Panyella és, en canvi, més fred i més detallista, com correspon a un periodista que es passa el dia garbellant casos judicials.

Evidentment, Puig Antich va ser executat perquè el règim franquista va voler, com l’any següent, el 27 de setembre de 1975, també condemnaria a mort dos militants d’ETA i tres del FRAP. Aleshores no sabíem que el franquisme estava arribant a la seva fi. O en tot cas, la repressió franquista no cessava per molt que el règim donés mostres de desgast. Quan Salvador Puig Antich era a la presó model, a la cel·la 443 de la cinquena galeria des de feia 26 dies, ben a prop, a l’església de Santa Maria Mitjancera, al carrer d’Entença de Barcelona, la policia va entrar-hi per detenir 113 persones de l’Assemblea de Catalunya. Era el 28 d’octubre de 1973 i encara que l’església i la presó eren a tocar, la majoria dels que érem a l’església no sabíem res de res del noi anarquista. Ben a prop i ben lluny, com assenyalava Cuyàs. Salvador Puig Antich estava acusat dels delictes de pertinença a banda armada i d’assassinat i això no lligava gens amb el capteniment general de l’oposició a Catalunya. Però és que, a més, ningú no en sabia res, ni de Puig Antich ni del MIL. El MIL era un grup tan i tan minoritari i tan endogàmic i clandestí, que més aviat caldria dir que era un escamot d’activistes, que es fonamentava en els germans Oriol, Jordi i Ignasi Solé Sugranyes, el qual, a més, només es relacionava amb un altre grup armat, l’OLLA, que dirigia el seu cosí Felip Solé Sabaté. No pretenc menystenir-los, sinó que intento explicar el perquè de la indiferència sobre Puig Antich, el consell de guerra i de la petició de les dues penes de mort.

Siguem clars, en aquell moment en què l’hegemonia de l’oposició era a mans del PSUC, tothom parlava del procés 1001 contra Marcelino Camacho i 10 dirigents més de CCOO, empresonats des del juny de 1972. Aquells van ser uns anys difícils, agitats i, si es vol dir així, violents. Recordo, per exemple, que la tarda del 20 de desembre de 1973, el dia que Carrero Blanco va saltar pels aires al carrer de Claudio Coello de Madrid, estava prevista una manifestació a la plaça Catalunya de Barcelona en contra del procés 1001. Allò va ser impossible i els grisos van estomacar la gent de mala manera i van detenir-ne molta. L’atemptat aquell va ser un cop molt dur per al règim, però també va marcar la seva manera d’actuar fins al final, ja que, a pesar del pretès reformisme de l’«espíritu del 12 de febrero» d’Arias Navarro, els símptomes de bunkerització s’extremaren. Segons el llibre de Francesc Escribano, quan Puig Antich va saber que Carrero Blanco acabava de morir en un atemptat va exclamar: “ETA també m’ha matat a mi”; o sigui: “després d’això no em salvo”. Ara Panyella demostra que el règim l’hauria matat igualment, sense necessitat d’atribuir a ningú responsabilitats innecessàries.

El que va haver de viure Puig Antich entre el 28 d’octubre de 1973 i el 2 de març de 1974 va ser terrible i cruel. L’aïllament d’aquell xicot va ser total. Ho saben molt bé les seves germanes. I l’advocat, Josep Oriol Arau, que va ser el gran testimoni d’excepció de tot allò i que no en va escriure ni una ratlla. L’idealisme de certes interpretacions és, en aquest sentit, un contrasentit i una burla. La consigna que es va fer córrer és que no calia preocupar-se perquè el règim no s’atreviria a executar-lo. Diguem-ho clar: no vam fer gairebé res per evitar el final tràgic que ara s’idealitza.

Publicat a elSingularDigital, 03/01/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s