Home

Century_Mag_Clio_Parkman

Enguany estem de celebració. I no em refereixo tan sols al fet que la majoria parlamentària ens hagi convocat a les urnes el 9 de novembre, sinó perquè aquest 2014 es commemora el centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya i el tricentenari d’una derrota que estava cantada, sobretot després que el 1711 ens abandonés el rei que defensàvem i que el 1713 ho fessin els aliats anglesos. La derrota va ser heroica, ja ho sabem, i tràgica, perquè vam perdre les Constitucions i es va voler arraconar la llengua, encara que, com va escriure Pierre Vilar en un llibre que potser haurien de rellegir personatges com César Molinas i Antonio Elorza, abans comunistes i ara neoliberals espanyolistes, en la Catalunya dins l’Espanya moderna del segle XVIII es bastiren els fonaments econòmics de les estructures nacionals —catalanes, és clar—. Aquest era, precisament, el subtítol d’un dels llibres més influents en la historiografia catalana contemporània, publicat, ai las!, fa més de cinquanta anys.

Només el deliri psicopatològic d’articulistes i professionals al servei de l’Estat per combatre el sobiranisme pot portar a considerar Vilar un nacionalista català. No ho va ser mai. Més aviat era de la corda dels senyors Elorza i Molinas. El revisionisme que ara volen imposar personatges com aquests fa feredat. Sort n’hi ha dels grans especialistes: Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep M. Torres i Ribé, Ernest Lluch o Albert García Espuche, entre altres, que ens faciliten el coneixement de veritat de la història contra els opinadors. Ells van a l’arxiu; els altres, si de cas, són lectors. Els historiadors que fa anys que investiguen tenaçment sobre la història de Catalunya són avui vilipendiats com si fossin responsables de falsificar alguna cosa. És clar que hi ha una historiografia romàntica, a Catalunya i arreu, però no la sé trobar en el clos universitari. Al contrari. Des de fa temps economistes, sociòlegs i politòlegs —i, ep!, que n’hi ha de bons però també de molt dolents— es dediquen a plantejar teories de la història sense haver trepitjat mai un arxiu. Toquen d’oïda. Quan han de citar Vicens Vives, per exemple, citen Notícia de Catalunya, que és l’abecé del catalanisme regeneracionista de postguerra, en comptes de capbussar-se en Industrials i polítics, que és un llibre força més elaborat i útil per entendre la Catalunya del segle XIX. Aquest recurs a la interpretació política de la història també serveix, per posar un altre cas, per tergiversar el pensament de l’home de moda entre els unionistes: Agustí Calvet, Gaziel, aquell emblemàtic director de La Vanguardia que, en fer-ne la història des de la fundació fins al 1936, va emetre un judici severíssim i negatiu sobre el diari de la família Godó.

La història de Catalunya és la història del conflicte. Qui ho ha negat mai, això? La Mancomunitat de Catalunya va néixer en un context de crisi, tant internacionalment com internament. Hi ha algú que hagi negat que els anys precedents a la seva aprovació van ser conflictius de debò? Cal que citi el munt d’estudis que s’han publicat, per exemple, sobre la vaga de 1902 a Barcelona, la primera vaga general per reivindicar la jornada de vuit hores? O els dedicats als fets de la Setmana Tràgica de 1909? O a l’atemptat de 1904, a Barcelona, contra el president del govern espanyol, el mallorquí Antoni Maura, que va anar seguit, l’any 1905, de l’atemptat contra el cardenal Casañas? L’esclat de violència a Europa era paral·lel al que visqué Espanya, tot i mantenir-se neutral en aquella conflagració mundial. Era una violència social i, també, de caràcter nacional. És que l’assalt militar a la redacció del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya de 1905 no anava d’això? Si el 1714 ens va llegar el mot botifler per referir-se als partidaris de Felip V, la confrontació política dels primers anys del segle XX va llegar-nos-en un altre: lerrouxista. Oi que els republicans partidaris de l’emperador del Paral·lel —que, com va provar Álvarez Junco, cobrava de l’Estat— esbatussaven catalanistes amb excuses ideològiques però amb l’espanyolisme com a principal missió? Per què negar-ho, doncs?

En fi, res, deixem-ho estar, només he volgut reflexionar sobre la meva professió, ara que se’n parla tant, per bé que està bandejada en les convocatòries d’ajuts de recerca públics i privats.

Publicat a El Punt Avui, 23/01/2014 Traducción al español, aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s