Home

20121128-ximeneies

Josep Pla va escriure que Catalunya vivia en una perpètua “crisi d’autoritat”. Parlava, sobretot, de l’arrelament de l’individualisme i del mal govern que empenyia el poble cap a l’anarquia: “El poble català, que, de l’autoritat, només n’ha conegut un burocratisme sovint dissolvent, generalment ignorant, sempre foraster, viu enmig d’una anguniosa incomoditat, sense confort polític.” La crisi institucional que es va viure a Catalunya arran de la mort d’Enric Prat de la Riba, l’1 d’agost de 1917, també va comportar un estat d’esperit com el que va descriure Pla. Certament, la mort del “Gran Català”, com l’anomenaven els seus seguidors, va obrir una lluita soterrada en el si del catalanisme –i en els sectors intel·lectuals que l’acompanyaven– que va acabar, com tothom sap, per una banda, amb la defenestració d’Eugeni d’Ors i, en un sentit més general, amb la progressiva davallada de la Lliga després del fracàs de l’Assemblea de Parlamentaris i l’augment de l’agitació social, amb la convocatòria d’una vaga general el mes d’agost, i la incorporació, el 1918, de Francesc Cambó al govern espanyol.

La crisi del 1917 no era, doncs, tan sols política ni tampoc afectava exclusivament Catalunya. La crisi era general: a Europa, per raons òbvies, perquè continuava en guerra i els bolxevics van destronar el tsar per implantar-hi els soviets; a Espanya perquè la crisi parlamentària, militar i social va portar al caire de l’abisme el règim de la Restauració que havia construït Antonio Cánovas del Castillo, copiant el bipartidisme britànic, però sense aplicar-hi les formes democràtiques anglosaxones. La crisi de 1917 va portar a la dictadura de Primo de Rivera de 1923. Si no fos perquè la guerra civil del 1936 ho condiciona tot, hauríem d’admetre que aquells van ser uns “anys de ferro” duríssims, el precedent de la gran topada posterior. Les crisis són com la Guàrdia Civil, com es deia abans, perquè no van mai soles. Explica Cambó que el rei Alfons XIII va dir-li, en veure Espanya sumida en aquella explosió: “No veo otra manera de salvar una situación tan difícil que satisfacer de una vez las aspiraciones de Cataluña.” Veritat o no, perquè amb els polítics ja se sap, aquella predisposició reial va fer que Cambó exclamés que havia arribat l’hora de Catalunya. Però no va ser veritat. Va ser un moviment tàctic que el catalanisme conservador va pagar molt car.

Tanmateix, l’elaboració d’un projecte d’Estatut d’Autonomia per a Catalunya amb criteris polítics i no pas administratius, que és el que, de fet, era la Mancomunitat, arrenca d’aquí. La campanya per l’Estatut no va ser gens fàcil. Va durar mesos, entre el 1918 i el 1919, i va haver de superar l’oposició acèrrima d’una bona part de la política i de l’opinió publicada de Madrid, però també quedà afectada per l’esclat social. La construcció d’un nou Estat, perquè en definitiva era això el que es volia fer atès que l’Espanya borbònica no havia tingut mai una orientació federal o simplement autonomista, era una empresa titànica que va resultar impossible. Cap dels projectes de descentralització administrativa anteriors no modificaven l’essència de l’Estat, unitari i centralitzat, que havia implantat la Nova Planta i que les Corts de Cadis van ratificar. Fins i tot, en aquest cas, es pot dir que l’Estat es reservava la preeminència quan preveia l’existència d’un governador general que actués d’enllaç entre la regió (perquè era impensable cap altra mena de consideració) i l’Estat.

Per què va fracassar aquell intent de capgirar el curs de la història? D’entrada perquè el conflicte social a Barcelona va pujar molt de to, amb assassinats i atemptats sagnants contra obrers i patrons, fins arribar a la vaga de La Canadenca del mes de febrer de 1919 (ara s’escau l’aniversari), que va espaordir els regionalistes, cada cop més a la dreta. Però, també, perquè els regionalistes es van adonar del parany que els havia parat Madrid: “Ni en la qüestió de l’idioma, ni en la de l’ensenyament, ni en la de les delegacions, s’arriba al que Catalunya desitja”, es queixava el segon president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch. La Vanguardia i altres diaris de Barcelona van criticar-lo per aquelles declaracions. I aleshores va arribar l’hora dels extrems. Quan els suposats moderats es van recloure en el bucle de l’establishment anorreant els somnis del catalanisme, una nova “crisi d’autoritat” estava servida… No tenen una forta sensació de déjà vu? Només fa 95 anys, l’edat de molts avis catalans d’avui.

Publicat a El Punt Avui, 20/02/2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s