Home

creatividad-1

No sé si van llegir l’article de Fernando Onega, Parábola del hijo que se marcha, publicat a la La Vanguardia de dissabte passat. Era un article intel·ligent, molt més lúcid que els que últimament ha publicat El País d’escriptors com Javier Cercas, Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina (marit de l’anterior), Margarita Rivière o l’inefable Mario Vargas Llosa (qui per carregar contra l’independentisme català citava Cercas com a font d’autoritat!). És evident que Onega coincideix amb ells quant a la necessitat d’evitar la secessió de Catalunya, però s’hi aproxima amb la intenció d’entendre alguna cosa, sense la ceguesa patriotera que anima els altres.

Si Espanya fos un estat de llarga tradició democràtica, la batalla pel dret de decidir (a l’autodeterminació, per dir-ho clar) comportaria, a més del combat polític, un fructífer debat d’idees i de projectes. Cap dels escriptors esmentats més amunt debaten idees, tan sols fan el que Onega descriu molt bé en el seu article quan compara la reacció de molts polítics i articulistes espanyols amb la reacció d’un pare davant el fill que li diu que se’n va de casa.

Normalment, afirma Onega, la voluntat emancipatòria del jove fill provoca dos tipus de reaccions entre els pares: la indignació o bé l’amenaça. Tot i que la seva visió és força conservadora, perquè el fet que un fill vulgui emancipar-se no ha d’alterar tant el capteniment patern, tant si el pare s’indigna com si es llança a amenaçar el fill a cor què vols, el final de la història sempre serà el mateix: el fill marxarà de casa més o menys emprenyat, però se n’anirà per no tornar.

A pesar del to conciliador d’Onega (que em fa l’efecte que és un pare indignat que no entén perquè el “nen” vol marxar de casa), el que no acaba de copsar és, precisament, que la relació entre Espanya i Catalunya no és comparable a la tenen un pare i un fill. Des de fa anys i panys, almenys des del 1479, data en què Ferran el Catòlic va heretar el Regne d’Aragó, la relació entre Catalunya i Espanya correspon a la d’un matrimoni. És clar que aquesta és la visió catalana de la relació, perquè l’espanyola és, per damunt de tot, nacionalista i, per tant, de dominació. Per això triomfa tant la metàfora de pares i fills. El nacionalisme espanyol s’ha forjat a redós del pensament reaccionari, perquè el nacionalisme liberal, aquell que durant la Segona República va treure el cap, va deixar d’existir el 1939. Amb la derrota republicana, a més, aquests liberals van culpar Catalunya d’aquella ensulsiada. Injustament, però va ser així. Llegeixin Azaña i la seva reflexió identitària i espanyolista en un llibre iracund contra els catalans com és La velada en Benicarló (1939), escrit, per cert, en terres catalanes el 1937. Treguin vostès les conclusions oportunes i potser entendran per què Azaña pot ser evocat per gent tan allunyada ideològicament com ara Alfonso Guerra i José María Aznar.

L’actitud de molts escriptors, articulistes i polítics espanyols (entre els quals cal incloure els catalans que se senten abans que res espanyols) està impregnada d’aquesta visió reaccionària i castissa del nacionalisme castellà. No voldria ser pedant, però com que en començar he dit que, a més de la batalla política, calia un combat d’idees, els proporciono una mica de munició intel·lectual per intentar comprendre què anima aquest pensament reaccionari sobre la nació espanyola que abracen tant un conservador com Vargas Llosa com un declarat esquerrà com Cercas. Aquí tenen unes quantes bales, doncs. Els treballs de J. L. Rodríguez Jiménez, sobretot La extrema derecha española en el siglo XX (1997); Paul Preston, Las derechas españolas en el siglo XX: autoritarismo, fascismo, golpismo (1986) o el llibre col·lectiu, coordinat pels valencians Ismael Saz i Ferran Archilés, Estudios sobre nacionalismo y nación en la España contemporánea (2011), els poden ajudar a entendre la “teoria de l’amputació”, que és com es podria resumir la metàfora del fill que se’n va de casa i provoca el lament del pare.

A Catalunya, en canvi, entre els catalanistes predomina una altra teoria, la de la “secessió”, que és resultat no pas del nacionalisme català clàssic, sinó de l’aprofundiment de les conviccions democràtiques que s’han escampat arreu. El nacionalisme cívic català d’avui dia és més una conseqüència de la forta estructuració —i també cohesió— d’una “ciutadania democràtica” que no pas de l’apel·lació a la història o a la llengua. Aquest canvi, que és substancial, i que no entenen els que viuen atrapats en la típica endogàmia espanyola, és el motor del divorci al qual està abocada la relació entre Catalunya i Espanya.

M’ho explicava un amic, federalista convençut fins, com aquell que diu, abans d’ahir i ara fervent partidari de la independència. Em va explicar la seva transformació amb una altra metàfora: “Un dia —va dir-me— em vaig llevar i em vaig mirar al mirall. No em va agradar el que hi vaig veure. Em vaig trobar lleig, gras, ullerós i envellit. I em vaig preguntar què m’havia passat. No era tan sols que els anys m’havien passat pel damunt i m’havien destruït físicament. No. El problema és que estava atrapat en un avorriment profund. I, a més, estava cansat de discutir amb la dona pertot: pels calés, pels fills, per la casa, etc. I de cop vaig prendre la decisió de canviar de vida, de feina i em vaig divorciar de la dona. Ara visc més feliç i fins i tot he millorat la relació amb el meus fills. Sabia que la meva decisió tindria un cost, però el vaig assumir perquè creia que així redreçaria el meu futur”.

Està clar, oi? Aquest amic meu va deixar de creure en Espanya quan es va sincerar amb ell mateix. Per federar-se necessitava algú amb qui fer-ho. Per reclamar la independència no li ha calgut res més que la seva voluntat. I és que, i això és el que no entenen els de la “teoria de l’amputació”, el dret a decidir arrela, sobretot, en la ment de les persones. És un estàndard democràtic que sorgeix de baix cap a dalt. És el resultat d’haver posat en marxa la independència mental abans i tot de poder entreveure la independència política. És la versió actual, moderna i concloent d’aquella “independència cultural” que propugnà Joaquim Rubió i Ors el 1841 com a palanca de la Renaixença i que ens ha portat fins on som en aquests moments. Preparats per tallar amarres. Per plantejar la demanda de divorci.

Publicat a elSingularDigital, 23/09/2013

One thought on “La independència mental

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s