Home

Lindo_Cercas

Hi ha opinions per a tots els gustos. Contràriament al que han escrit Javier Cercas o Elvira Lindo, aquest no és precisament un país d’unanimitats. Més aviat ha estat el contrari històricament. El guerracivilisme ha presidit bona part dels segles XIX i XX, llevat de la pau mòrbida de les gairebé tres dècades de dictadura franquista. La unanimitat aleshores sí que era real i ben real, perquè la discrepància es pagava amb presó i fins i tot amb la vida. Per tant, no cal fer gaire cas als ocells de mal averany que anuncien desgràcies de tota mena perquè a Catalunya la gent vol ser consultada sobre el seu futur.

Però és que, a més, la unanimitat ni tan sols es dóna entre els partidaris del sobiranisme. Hi ha fórmules diverses de sobiranisme: des de la confederal fins a la independentista pura i dura, encara que és veritat que una facció de l’independentisme, la més radical i intransigent, tendeix a fer passar bou per bèstia grossa. En fi, el que vull dir és que a Catalunya l’unanimisme (que, aclarim-ho, prové del moviment literari que es basava en la idea de l’escriptor com a representant de l’ànima col·lectiva, del grup humà considerat com un tot: els seus sentiments, els seus desigs, totes les seves emocions i fins i tot els actes de la voluntat, més que no pas de Pierre Vilar, que és el que diu Cercas), no existeix. El que sí que no és pot negar és que el reclam del dret de decidir ha esdevingut el corrent polític principal, el que en anglès denominen mainstream. Per tant, és una exageració dir que a Catalunya “la ilusión de unanimidad creada por el temor a expresar la disidencia” ens ha abocat a una mena de totalitarisme soft. Dit més clar: és una mentida.

No vull entrar a debatre si els catalans tenim dret o no a l’autodeterminació, perquè és d’això que estem parlant. Tant és que li expliquem a Javier Cercas o a Juan Carlos Girauta o als energúmens tertulians de 13Tv que la democràcia consisteix a donar veu al poble. Ells tenen la seva posició, contrària a permetre cap mena de referèndum d’autodeterminació, perquè això és el que vol dir dret a decidir, i no els mourà ningú ni un pam. El que em preocupa, doncs, és una altra cosa. És la utilització del rumor, aquell fenomen social que els psicòlegs asseguren que contamina les converses ocioses i que pot provocar una cascada d’agressions i de violència, com a arma soft —ara sí— contra el sobiranisme. És la tècnica amb què Elvira Lindo arrencava el seu article a El País: “Me escribe un escritor. Me escribe y me confiesa que, superado por los acontecimientos, está pensando en irse a vivir fuera de España. O por concretar, fuera de Cataluña, para regresar si acaso en ese futuro quién sabe si cercano en que la vida haya dejado de convertirse en un referéndum permanente y no se le exija al ciudadano una definición sustancial, no ya como votante, sino como ser humano obligado a indagar en los sentimientos que le unen a esta o a otra tierra. Me escribe una actriz. He visto en su red social que ha ido colgando fotos de exaltación independentista y me extraña, me extraña de corazón, porque sé que al menos hasta antes de ayer eso no cuadraba ni con su vida ni con su forma de pensar.” No dóna noms, però al cap d’uns paràgrafs deixa anar una afirmació malèvola i mal intencionada que justifica tanta prudència: “¿No se acuerdan? Iba uno al País Vasco y sentía esa espesura. Se sentaba uno a una mesa y se hablaba de todo con esa gran cordialidad propia del norte hasta que llegaba el momento en que a cada comensal se le perdía la mirada por tener en mente algo de lo que no se podía hablar. Ocurre ahora con el asunto catalán”. Cal ser mol mala persona per comparar la Catalunya actual amb el País Basc amenaçat pel terrorisme d’ETA… i dels GAL, eh?, senyora Lindo.

I una perla va acompanyada d’una altra, que lliga amb el pretès unanimisme que Cercas associa al totalitarisme: “Viendo la televisión catalana este verano he podido escuchar a algunos personajes públicos y tenían en común su postura independentista. O al menos no coincidió que yo diera con un entrevistado que tuviera una voz discrepante. ¿Es que los que disienten no quieren salir a dar su opinión, que no la tienen clara?, ¿o es que no les invitan a los programas?”. Devia fer zàping constantment perquè si intentés veure TV3 cada dia o Catalunya Ràdio, el nombre de tertulians i escriptors contraris a la independència és desproporcionat atesa la correlació parlamentària. I no cal que li digui res de les televisions privades i els diaris de major tirada. I jo sí que poso noms: Joan López, Alejandro Tercero, María Jesús Cañizares, Rafael Jorba, Lluís Foix, Gonzalo Bernardos, Gemma Galdon, Albert Montagut, Juan Carlos Girauta, José Antich, Xavier Vidal-Folch, Enric Juliana, Cristina Fallarás, Joaquim Nadal, Laia Bonet, Ricard Fernández Deu, Joan Subirats, Juan Arza, Joan Queralt, Jordi Barbeta, Sònia Domènech, Agustí Colom, Xavier Sardà, Juan José López Burniol, Antoni Puigverd, Tirso Gracia, Milagros Pérez Oliva, Jordi Mercader, Arcadi Espada, Oriol Bartomeus, Andreu Mayayo, Joan Tàpia, Toni Comin, Neus Tomàs, Miquel Porta Perales, Joaquim Coll, Núria Ribó, Àlex Sàlmon, Josep-Maria Ureta, Francesc Valls, Antoni Traveria, María Dolores García, Joan Majó, Enric Hernández, Borja de Riquer, José Miguel Villarroya, Ignacio Martín, Javier Nart, Josep Maria Cardellach, Margarita Rivière, Jesús de Miguel, Manuel Delgado, Jordi Évole, Toni Bolaño, Manuel Cruz, Antoni Segura, Veronica Fumanal, Oleguer Sarsanedas, Lluís Bassets, Esperanza García, incloent-hi José Antonio Zarzalejos, Luis del Olmo, Julia Otero o Jordi González (quan encara estava en actiu) i un llarg etcètera. A banda que hi podríem afegir el bon nombre de polítics del PP, C’s, PSC i ICV-EUiA que acudeixen a tertúlies o els fan entrevistes i que es mostren desimboltament contraris a la independència. Qui ho pot negar això? Que algunes de les persones esmentades, per bé que no totes, estiguin d’acord en què cal consultar el poble per resoldre l’escull on som ara no ha de servir per amagar el fet, real, que totes les versions de l’unionisme s’expressen amb normalitat en els mitjans públics i privats.

El 1999, Hans-Joachim Neubauer va publicar un llibre sobre la història cultural del rumor. Deia que els rumors no són mai una casualitat. Al contrari, són figures complexes que interpreten els fets —la història, si es vol dir així— dels quals sorgeixen amb la clara voluntat d’influir en l’estat d’ànim dels receptors. I això és el que fan Cercas i Lindo quan escampen la idea que Catalunya està subjugada per una caterva de polítics i opinadors que atemoreixen els dissidents. L’única diferència entre el rumor clàssic i aquest d’ara és que l’emissor és conegut. Però no hi fa res. La intencionalitat és la mateixa. ela receptors no som nosaltres, els catalans. El receptor a qui expliquen mentides Cercas i Lindo i uns quants escriptors més és la gent de fora de Catalunya. Es converteixen en traductors per a persones cegues d’una realitat desfigurada amb mentides difoses com un rumor. Un relat fictici. Tan fictici com la falsa fotografia d’aquell turista que l’11-S del 2001 figurava que era a les torres bessones i, de fet, no hi va ser mai. ¡Menuda patraña!, per dir-ho en la llengua en què escriuen Cercas i Lindo. Un pervers exercici de ficció. Una bola com una casa de pagès. A partir d’aquí, el que hauria de ser debat polític es converteix en una història de bons i dolents, guerracivilista més que no pas d’unanimitats. De víctimes i victimaris, per tant. Una història en la qual els independentistes som, és clar, els botxins perquè ens volem separar d’Espanya.

61 thoughts on “Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo

  1. Retroenllaç: Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo | El passat que no passa | Humbert.Cat

  2. Javier Cercas, puedo entender que confundas deseos con realidades. Pero no que trates de colárnosla de forma tan tosca. A falta de argumentos, rumores. Según fuentes cercanas, la mayoría de valencianos son catalanistas e independentistas. Lo que ocurre es que son una mayoría silenciosa que nunca habla.

  3. Lo que dice Lindo es cierto,se ponga usted como se ponga.Aquí no tenemos una ETA,pero tenemos lo demás,Kale borroka incluida.Recuerde el escrache de la CUP a Albert Rivera y sus amenazas a Ciutadans en Parlament.Recuerde aquella vez que casi queman a gente que veía a la selección en un bar.Qué decir de cómo reacciona el catalanismo cuando se reclaman clases en castellano.Pero usted no ve problema alguno.Claro,como no lo veían los “buenos alemanes” en los años 30…

    • No digui bestieses! Si vol, jo li explico les intimidacions que he rebut d’espanyolistes. La colla de fatxes que segueixen clubs de fútbol, etc. Tothom té garantida la llibertat d’expressió. I això inclou el seu desafortunat comentari.

      • No niego que usted reciba amenazas,no niegue usted que en Cataluña también ocurre.Aquí no existe el clima plácido que la oficialidad catalanista pretende.

      • No sé en quin país viu! El clima de convivència a Catalunya és extraordinari, per bé que la gent discuteixi de política. Però això és un problema? No, és clar que no, encara que es faci amb passió. Per raons diverses, personals i professionals, visito força barris de Barcelona (Poblenou, Raval, Nou Barris, Born, Gràcia, etc.) i ciutats (Berga, Mollet, La Garriga, Vilanova i La Geltrú, Llavaneres, Figueres, etc.) i no he topat mai amb cap conflicte. No hi veig agressivitats, més enllà dels efectes negatius de la crisi econòmica, que és molt greu. Això que vostè anomena “oficialitat catalanista” és el resultat de l’exercici de la democràcia: a Catalunya els partits catalanistes són majoria, però la pluralitat parlamentària és evident. I ho és més, fins i tot, que a Espanya. En fi, que busqui conflictes on no n’hi ha. Amb el meu article he volgut provar que tothom té veu als mitjans de comunicació. I quant al victimisme d’alguns escriptors en castellà… Només voldria dir-li que ells tenen un estat que ajuda la seva llengua i, en canvi, els escriptors catalans normalment han de lidiar contra aquest mateix estat. No hi veu iniquitat en això? Que passi un bon dia.

    • Que payasada, que comparaciones más absurdas, que hipocresía.
      “Sr.” Anto 33, con su comentario demuestra usted un gran partidismo, solo mira hacia un lado y oye por el mismo.
      Nunca he sido independentista, pero si partidario de que al pueblo se le escuche y consulte. Ahora creo que la secesión es lo mejo para los habitantes de Catalunya..
      Con comentarios como los suyos al igual que de otros conocidos ( tertulianos, periodistas, políticos, ciertas tv., radios, etc. ), solo hacen que darnos la razón para marchar de esta España que con mentes como la suya nunca saldrá de su mediocridad.

  4. L’article no està malament, tot i que hi trobo un però substantiu (els altres els obvio). De la mateixa manera que és una evidència que dins l’independentisme hi ha sensibilitats diverses, aquestes també són presents als que no se sumen a aquesta corrent (per raons ben diverses). Això de col·locar-los a tots dins el mateix sac (unionistes) em sembla més propi del “guerrecivilisme” que esmentes que no pas d’una anàlisi acurada. Per desgràcia veig que aquest “frentisme” és present a totes bandes i, així, malament anem.

    • Crec que dic que, entre els unionistes, n’hi que són partidaris del dret de decidir. No és el mateix Rafael Jorba que José Miguel Villarroya. L’article va d’això: del pluralisme que existeix a Catalunya.

  5. Moltes gràcies, senyor Colomines, per tota aquesta argumentació. Fa una defensa que l’honora del grau de civisme del poble català, que tot demòcrata hauria de lloar, en comptes de dedicar-se a falsejar la realitat més evident, amb un morro que se’l trepitgen.
    N’haurem d’aguantar molts, encara, d’atacs intolerables, i no podem deixar-los sense resposta. Per sort, tenim una ciutadania sana, cada cop més convençuda del seu dret a lluitar per un futur en llibertat.

    Salutacions molt cordials.
    Pilar Font

  6. Retroenllaç: El passat que no passa

  7. Magnífic article i molt bones rèpliques les que fa a algun comentarista d’aquells que insisteixen a confondre el joc lògic de les majories -parlamentàries i socials- amb el totalitarisme.En el fons, se’ls veu la manca de maduresa democràtica. I estretor de mires en molts casos. El Sr. Cercas, per exemple, només veu el semàfor vermell i és incapaç de pensar que en un Ple de l’Ajuntament es pot decidir que aquell semàfor ha de retirar-se per petició popular.

  8. Jo sóc independentista i els meus pares i germans voten el PP i no passa res de res; miren TV13 i Intereconomia i ningú, ningú els diu res, a banda de la conya filial que els puc fer jo en qualitat de fill. A més el meu pare va ser la darrera autoritat local del Franquisme fins les primeres eleccions municipals del 1979.
    Visc en un poble de 2000 habitants on el sobiranisme és majoritari i tothom és coneix i es respecten les conviccions polítiques del veinatge. El meu germà gran del qual tothom coneixia les seves conviccions conservadores i també un fervent madridista, va morir fa uns mesos i va ser acomiadat amb una manifestació de dol ciutadà com poques vegades s’han vist a l’església parroquial.
    I cura, el meu poble té defectes i misèries com la majoria de pobles, però hi ha barreres que se saben respectar.
    Aquests escriptors menteixen quan articulen aquest discurs menteixen o són una colla d’ignorants, cosa que dubto.
    També voldria veure la pluralitat en els mitjans de Madrid a l’hora de triar tertulians, com la que Agustí Colomines ha demostrat que existeix a casa nostra.

  9. Senyor Coromines, segurament no estava al seu pensament ni intenció fer una llista negra de ciutadans no independentistes, però vist des de fora, si que ho pareix. Si més no, segurament, altres ho utilitzaran com a tal.

  10. Visto desde fuera, desde el Sur. Creo que el Sr. Colomines ha cometido un fallo y un error, y sinceramente opino que ha sido involuntario. Porque de facto su lista, que buscaba ejemplificar que existe diversidad de opiniones, está ya recorriendo las redes como “lista negra”. Enmendar un error, aunque sea involuntario como es el caso, creo que demostraría sentido común y buenos modales democráticos. En lo que les valga mi opinión, un saludo.

    • ¿Cómo se puede hacer frente a la manipulación? Cristina Fallarás es una mala persona que manipula el sentido de lo que aquí se dice. Si yo hubiera intentando demostrar que en las radios y televisiones del mundo participan mujeres, ¿cómo lo hubiera hecho? Indicando el nombre de esas mujeres. No hay más.

      • Quizás con citar tan sólo un par de nombres o tres. Creo que citar dos o tres ejemplos relevantes podría haber bastado, hubiera sido significativo y no se asemeja a una lista. De todos modos sigo opinando que no tiene el sentido que le otorga Fallarás. He leído su blog, de ella, y realmente me parece malintencionado y manipulador. Creo que todos debemos medir mejor nuestra acciones y nuestras palabras. Sigo el debate catalán desde mi tierra por el cariño que tengo a esa tierra y los amigos que en ella habitan, observo exceso de polarización y de simplificaciones. Comprendo que es difícil de evitar cuando se trata de identidades y de emociones pero no conviene dejar tan de lado la racionalidad y el sosiego. Un saludo.

  11. Bon dia Agustí,

    Sóc madrileny i he viscut a Barcelona i Girona, doncs tinc una visió de les dues cares de la “mateixa moneda”. Crec que llistes com aquesta (malgrat la seva bona intenció) només alimenta el conflicte d’uns i d’altres i proporciona eines als extremistes de qualsevol banda. I amb tot el meu respecte, vostè no té cap dret a dir “qui és qui”.

    Que vagi bé!

  12. S’ha d’anar en compte Agustí. En aquests moments de hipersensibilitat, l’espanyolisme aprofita qualsevol excusa per carregar contra el procés i fer mal a l’independentisme. És evident que llegint l’article, aquesta llista no té res a veure ni amb llistes negres ni altres burrades que s’han dit, ja que a més no va en consonància del caràcter català ni el teu particular, que sempre ha estat un caràcter pacífic i conciliador. Però a la meseta, això els hi es igual, lo important per ells es manipular i llençar “merda” contra l’independentisme. Per ells, el fí justifica els mitjans. Per nosaltres no, perquè volem la independència, pero la volem pacíficament i que tothom s’hi senti a gust dintre d’una nova Catalunya, tant els que voten a favor com en contra. Per això, com deien de la dona del césar, a part d’honrada, i ho a de semblar. Hem de fer-ho tot impecable, i no deixar ni el mínim dubte del nostre sentit democràtic i pacífic, que ens ha caracteritzat al llarg dels anys

    Salutacions

    • Dones per suposat que he fet una lista? No! He explicat i lloat el pluralisme dels mitjans a Catalunya. Res més. Ells manipulen i diuen mentides sobre què passa al nostre país. Cristina Fallarás és, senzillament, la veu del seu amo. Una falsa progre que es mou en els ambients de C’s.

      • No, és evident que no era cap llista, i entenc perfectament el missatge i el que volies dir. Però igualment, s’ha d’anar en compte perquè ens buscaran els 5 peus al gat per tergiversar-ho tot. Per alguns espanyolistes tot s’hi val. També et dic una cosa, tots aquests que aprofiten barroerament una manipulació de la Cristina Fallarás, per atacar-te, queden totalment en evidència i veiem el tipus de gentussa que són.

      • Es una lista de personas contrarias a la independencia. Las listas no tienen por si mismas ningún tipo idiologia o intencionalidad, estas cualidades se las dan las personas. Esa lista si la coge un energúmeno, puede utilizarla para amenazar, chantajear, humillar. Si la lee una persona sensata, pues no hay ningún tipo de problema

        Seria interesante que el autor haga otra lista de Pro-Independencia. Así demostraría que es imparcial y que no tiene ningún tipo de mala intención.

        Por otro lado un medio público tiene que ser proporcionalmente plurar.

  13. Agustí, m’ha agradat molt el teu artícle.
    Quan es diuen veritats i no hi ha cap raó per contradir-la, es desvirtua vilment manipulant tot el seu significat. No ho volen entendre. Està molt clara la intenció de demostrar la pluralitat en els medis catalans. Ho he entès a la primera.
    Hem de marxar amb urgència, perquè és inútil i una pèrdua de temps, voler conversar de res amb aquesta classe de gent.
    Felicitats per tota la teva sinceritat en els teus escrits.

  14. Retroenllaç: Tertulians contraris a la independència – Notícies Comunicació – e-notícies | Humbert.Cat

  15. No seamos puritanos. La Sra. Fallarás responde, aunque tarde, a un artículo en la que se la cita. La cita usted, Sr. Colomines, ¿verdad? Usted interpreta la realidad a su manera, y ella, a la suya. No dice nada especial la Sra. Fallarás… ¿Por qué se escandaliza tanto? Mucho puritanismo veo entre las filas nacionalistas… catalanas.

  16. Lo que no entiendo, además de no haber previsto el mal uso que se puede hacer de semejante lista, es la inclusión de personas que son proindependencia, como Antoni Segura (imagino que se refiere al profesor de historia de la UB) que siempre ha defendido la independencia o de Toni Comín que acaba de irse a ERC.
    ¿Por qué motivo?
    Como no conozco a muchos de los nombrados tampoco sé si hay más errores.
    Pero en fin, ya se ve. A las listas como a las armas, las carga el diablo.

      • Disculpi’m, l’article em va arribar ahir per la xarxa i no vaig reparar en la seva data.
        En el cas del professor Segura, home al que admiro més enllà de la seva ideologia pel seu immens amor per la història, és que li he vist en alguns actes de la ANC, per això li imagino independentista, encara que puc estar equivocada.

      • M’ha deixat de parlar per culpa d’això. En fi, jo fa molts anys que el conec i si ara és independentista em trec el barret. Quan jo ho defensava ell no ho era pas.

  17. Señor Colomines, algo de razón tienen los que denuncien la instauración del pensamiento único en los medios catalanes , especialmente los públicos. El problema no es la equidad ideológica de los tertulianos, sino la ideología partidista y uniforme de quién los conduce,

  18. Retroenllaç: Gente tóxica | bancaconfidencial.com

  19. Trobo a faltar pel seu pes ( perdó per l’acudit) el senyor Antonio Franco, l’ex-director del periodico de Catalunya, ma dreta mediàtica del PSC-PSOE.

  20. Retroenllaç: Gente tóxica – economiadigital | Economia y negocios en rss

  21. Si algun sonat volgués fer mal o anar en contra de les persones mencionades per vosté com a no-independentistes, no li faria falta cap “llista”, doncs pot saber la opinió o ideologia d’aquestes persones precisament perqué tenen exposició i veu als mitjans catalans. Fallarás fa honor al seu cognom, i a més malintencionadament.

    Només una petita puntualització: Al principi del seu article fa esment a les “gairebé tres dècades de dictadura franquista”. Si aquesta va ser de principis del 1939 a finals del 75, són quasi 37 anys i llavors jo diria “gairebé 4 dècades”.

  22. Agustí, gràcies pel teu article. Després d’haver llegit els articles dels dos escriptors, trobo que era molt necessària una resposta clara i feta amb rigor.
    L’article d’Elvira Lindo em sembla patètic, sobretot quan parla del País Basc, i més propi de conversa de bar o d’anunci populista de Campofrio. I quan ella escriu que als mitjans catalans no hi ha opinadors contraris a la independència, tu li respons amb una cinquantena de noms (no els he comptat, però n’hi ha molts) que participen freqüentment en programes i tertúlies diverses. Genial! Contra el rumor, rigor! Hauria de ser una pràctica habitual en periodisme, per desgràcia poques vegades és així.
    Vull dir també que el cas d’Elvira Lindo no em sorprèn tant. És freqüent trobar-se entre l’esquerra espanyola aquesta visió allunyada i tergiversada del procés català i només parcialment a favor del dret a decidir. Per cert, encara és hora que em trobi algun periodista, opinador, actor, escriptor, etc. espanyol que estigui TOTALMENT d’acord amb el dret a decidir, és a dir, que hi estigui a favor sense condicions ni peròs. Segur que n’hi ha més d’un, però jo no els he sabut trobar.
    I pel que fa a Javier Cercas, això ja em sap més greu. Quan fa uns mesos vaig llegir el seu article a El País, em va sorprendre molt i em vaig quedar descol·locat: primer perquè és un escriptor que admiro i llegeixo i segon perquè és català i ho viu en primera persona.

  23. Retroenllaç: Gente tóxica | El passat que no passa

  24. Doncs jo si que trobo aquesta espesura de la que parla la Sra Lindo. Evidentment diferent, perque no hi ha una amenaça vital. Pero alguna cosa sí que hi ha. D’altra banda, també coincideixo amb el Cercas en la manca de pluralitat en la TV3 i les radios catalanes. Sr Colomines, potser es voste que esta esbiaxat. D’altra banda, en la seva llista de “no independentistas” no estic segura de “no siguin tots els que estant” . Jo veig noms com el Barbeta, el Juliana la Bonet, als que jo no anomenaria “no independentistes” precisament.

    • Cadascú pot opinar el que vlgui, però no distorsionar les opiniones dels altres. Fixi’s, per exemple, que vostè diu que el Sr. Juliana, o Barbeta o la Sra. Bonet són “independentistas”. Des de quan? No capgirem opinions. No manipulem. Llgeixi el meu post “Gente tóxica” i entendrá què vull dir.

  25. Sr Colomines, tal i com m’ha recomanat he llegit el seu article “Gente toxica”. Que vol que li digui, em sembla molt i molt esbiaxat i, sobretot, mentider. Que els medis de comunicació catalans publics (TV3 i les radios publiques), subvencionats i unamins critiquin a tota hora a tots aquells que no combreguin amb el indepedentistme, aixo es democracia. En canvi, que alguns articles d’opinio de medis de comunicació no publics catalans (en general els privats), critiquin de la ANC aixco no es democratic, sino infuencia toxica. Com s’esten aixo? Si varen coincidir en el temps les queixes de molts articulistes, no es perque es posesin d’acord. Si us plau! Es per la difusio de cert document de la ANC (molt i molt preocupant i subversiu!). Pero aixo voste ja ho sap. Li recomano l’article del Sarda ahir a El Periodico.

    • Miri, vostè té els seus sants laics. Perfecte! Però no em vingui amb la cantarella de l’opressió. Diuen els que volen i on volen. Es veu que Sardà i Fallaràs poden ser subversius de caso bona i els altres som subversius dolents. Gent tóxica. Demócrates tan sols quan són ells el que manen.

  26. No, el problema no es que no es pugui dir el que es vulgui, sempre que s’actui respectuosament, es clar. Per a mi, el problema es que les institucions publiques de Catalunya, que paguem tots els catalans amb els nostres impostos, son completament parcials. No em digui que a TV3 hi ha pluralitat, perque no es veritat. El mateix passa a les radios publiques i a molts altres organismes i institucions que depenen de la Generalitat. Es aixo el que trobo preocupant. Que s’utilitzen els medis publics i les institucions per manipular a la gent, fent creure que nomes hi ha una realitat. Realitat que es excloent amb els que no pensen com ells. Fixis, per exemple en com quasi mai s’utiliza la paraula Espanya (país que considerem nostre al menys els 50% dels catalans-segons enquestes). Hi ha molts altres exemples que no val la pena ni mencionar
    Tot aixo es propi de societats molt controladores i es incompatible amb una veritable democracia. I no em parli de TV1 ni Telemadrid. Al menys a TV1 i a Telemadrid quan governen els socialistes ho intentan evitar. Aquí portem uns anys que guanyi qui guanyi, no importa, continúen manipulant.

  27. Retroenllaç: Quan l’excés de pluralitat sembla una altra cosa « El Vallenc

  28. Retroenllaç: El mite de la censura dels tertulians unionistes. | El Blog del Politòleg Boig

  29. Si TV3 manipula, les altres que fan?, TV3 agradarà més o menys però és de llarg la més plural de tot l’estat espanyol, que també s’ha de dir no és gaire difícil.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s