Home
Periodico-LArquer-Farreras-Transicio-Barcelona_ARAIMA20120208_0015_24

@Columna

Començo a estar cansat d’escoltar la salmòdia d’alguns opinadors i periodistes sobre que a Catalunya cada dia “és més difícil el matís, la discrepància, el dubte, la pregunta”. L’últim a apuntar-se a aquesta moda ha estat Rafael Nadal, que divendres passat va publicar un article que deia el següent: “Ara mateix hi ha intel·lectuals independentistes que fan llistes de bons i dolents; que es posen orelleres per mirar només en una direcció i no sentir a parlar de riscos o de problemes; que acusen de traïció els qui no combreguen amb el seu entusiasme; que assenyalen com a desafectes els qui miren de contrastar amb solvència i honestedat; que promouen exàmens de catalanitat; i que reclamen el monopoli del patriotisme sobre la base de la seva antiguitat militant, oblidant que l’independentisme, mentre tenia un recolzament marginal, no era una alternativa com ara que ocupa un espai transversal i central de la política catalana”. Renoi. ¿Vol dir que hi ha intel·lectuals independentistes que fan llistes de desafectes i coses així? De qui parla el senyor Nadal? Perquè aquest mal costum de llançar al vol admonicions i denúncies i no dir clarament de qui es parla és realment sospitosa. Com que crec saber de qui parla el senyor Nadal, tot seguit passo a aclarir-li un parell de coses.

Elvira Lindo i Javier Cercar van fer servir la mateixa tècnica que ell per escampar la idea que a Catalunya existeix un pensament únic que no deixa espai a la discrepància. Lindo, concretament, fins i tot arribava a dir que una actriu es manifestava independentista en públic quan en realitat, en privat, era una fervent unionista. No en deia el nom, és clar. I així és deixava anar la idea que hi ha uns catalans “bons i perseguits” per les hordes separatistes, que, evidentment, són” dolentes i antidemocràtiques”. Té nassos! Em fa l’efecte que el reialme del matís, de la discrepància i, sobretot, de la veritat, no és aquest. Ni és a mans d’uns altres “dèspotes il·lustrats” als quals deixa de banda l’eminent periodista de La Vanguardia. En aquest país tothom diu i escriu el que vol. Hi ha excelsos unionistes que tenen tribuna diària per carregar contra el president Mas al diari on escriu el senyor Nadal i no passa res. Se’ls llegeix amb respecte i ja està. Com també hi escriuen destacats independentistes, encara que de vegades pot arribar a semblar que els coaccionin de dalt a baix. Per tant, comencem per reconèixer el que és una certesa inapel·lable: a Catalunya l’exercici de la llibertat d’expressió està garantit gràcies a la democràcia representativa de què gaudim i al pluralisme.

Al senyor Rafael Nadal no va li agradar que servidor fes una relació de destacats unionistes —alguns dels quals, tanmateix, són favorables al dret a decidir i també el defensen— que vaig publicar en un apunt al meu blog (Quina bola! Resposta a Cerca i Lindo). Al meu blog, eh?, i no pas en cap mitjà de difusió nacional, als quals només tinc un accés molt limitat. Qui tingui la paciència de llegir tot l’article sencer veurà que la llista de noms que vaig incloure-hi era imprescindible per il·lustrar fins a quin punt hi ha pluralisme en els mitjans de comunicació catalans. No era cap llista acusatòria, per tant. Potser hi ha hagut qui no s’ha sentit còmode al costat de segons qui —ho sé perfectament perquè he rebut pressions directes i indirectes per retirar-ne el nom—, però ser un personatge públic i prendre partit té aquests inconvenients. A més, defensar l’unionisme no és cap pecat. Almenys per a mi. És una opció, que espero que perdi si un dia podem votar. En l’unionisme hi ha fatxes i demòcrates, com en l’independentisme. A mi tampoc no m’agraden les opinions d’alguns independentistes, que trobo nacionalistes en excés, racistes i desafortunades, i he d’aguantar-me. Però com que no he sentit mai la necessitat de defensar-los simplement perquè estiguessin al mateix “bàndol” que un servidor, estic ben tranquil. Sovint els ataco i tot. Prou que n’he patit les conseqüències al llarg de la meva vida. No cal recrear-s’hi. Actuar és triar i si a la fi del camí hom se sent orgullós del que ha fet, és que la tria ha estat la correcta.

No sóc una persona rancorosa, però encara recordo l’editorial que em va dedicar El Periódico (Que Colomines parli) quan el dirigia el senyor Rafael Nadal, abans de fer el tomb actual, i manava el tripartit. Allò sí que va ser una punyalada injusta, partidista i políticament dirigida des d’on sap tothom de qui ara es vol mostrar com el campió de la tolerància. L’editorial era del 2009 i l’article és d’ara, del 2013. No es pot voler tenir raó sempre i en totes les circumstàncies. L’atac no era contra mi —però el cost personal, sí, oi amic Nadal?—, perquè del que es tractava era d’erosionar el candidat Mas fos com fos. I el cas Palau era una bona manera. Les hemeroteques tenen això, que deixen molta gent en evidència. Per tant, tothom tranquil, i que cadascú defensi el que cregui amb honestedat, honradesa i sense fer el ploramiques. No cal ser apocalíptic perquè sí. No cal escampar la por gratuïtament.

Aquesta no és una lluita entre bons i dolents, entre moderats i radicals. És una lluita entre dos projectes polítics, que inclouen els radicals i els moderats de cada costat. Un dels projectes fa cent cinquanta anys que s’intenta (poden veure un altre apunt al meu bloc en aquest sentit: Los orígenes históricos del desencanto catalanista actual), i l’altre, renovat i amb més empenta que mai, es planteja assolir l’estat propi per la via de la lliure determinació. Els intens de defensar la neutralitat, com diria un gran liberal que abans havia estat el màxim teòric del marxisme polonès, Leszek Kolakowski, ja pressuposa que existeix un conflicte. No es pot intentar ser neutral si no existeix aquest conflicte del qual, per altra banda, formem part periodistes, intel·lectuals, acadèmics, artistes i totes les bestioles que s’alimenten del pensament. Però la neutralitat només seria possible si el nostre comportament i les nostres opinions no influïssin, precisament, sobre la resolució del conflicte. És per això que cal dir les coses pel seu nom: per no cridar, tot fent veure que no es fa, “damunt de les paraules [i les accions, hi afegeixo jo] dels altres”.

Publicat a elSingulatDigital, 07/10/2013

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s