La contundència de la Via Catalana és l’èxit del catalanisme popular. Només calia resseguir-ne els trams per adornar-se’n. Arreu del territori van sortir al carrer els fidels votants convergents, una mica granadets, i els joves independentistes que voten indistintament CiU, ERC i les CUP. És clar que tampoc no hi faltaven els vells comunistes del PSUC i els catalanistes del PSC que cada dia aprecien més Josep Pallach. Al marge només hi han quedat aquells que encara pensen el país d’una manera antiga, dual, com si els anys no haguessin passat. La gran victòria del catalanisme popular és haver demostrat plàsticament que és l’única força real que mobilitza i, sobretot, perquè no deixa cap marge a la politiqueria. La gent que va sortir al carrer no acceptarà cap més pacte amb Madrid que no sigui per acordar la consulta. CiU ha constatat de nou, doncs, l’exigència popular. El president sap des de fa temps que no pot escoltar els que li demanen que faci trampes. Es poden discutir els ritmes però no l’essència. Fer-ho l’ensorraria i ensorraria el procés.