Aragonès a la Moncloa, Puigdemont a la garjola

Léalo en español 1. Quan res vol dir no-res. El president Pere Aragonès va fer un viatge llampec a Madrid. La nit anterior havia dormit a la Casa dels Canonges, cosa no gens habitual, per no fer tard a agafar l’AVE. Un cop a Atocha, allà l’esperava la delegada del Govern, Ester Capella, per acompanyar-lo fins a la Moncloa amb el cotxe oficial que la Generalitat té a la capital espanyola. Aragonès va ser rebut per Pedro Sánchez sota el cancell de la seu de la presidència del govern i la salutació va ser protocol·lària; diria que una mica distant. Del … Continua la lectura de Aragonès a la Moncloa, Puigdemont a la garjola

L’exigència d’unitat

Léalo en español “El vell món no acaba de morir, i el nou món, no acaba de néixer”, va escriure Antonio Gramsci per referir-se a les tribulacions socials de l’Europa d’entreguerres del segle passat. I Joan Vinyoli afegia, dirigint-se a Blai Bonet i parlant del franquisme, que “més aviat succeeix que el que és vell encara es veu amb cor d’exterminar allò que és nou, incipient i germinal”. És exactament això el que està passant a Catalunya. El règim del 78, com ja vaig explicar en l’article anterior, agonitza però no es mor, perquè la força poderosa —i repressiva de l’Estat— … Continua la lectura de L’exigència d’unitat

Policías, jueces y fiscales

  España está en guerra con Cataluña y lo disimula diciendo que lucha por la legalidad. Los llamados constitucionalistas se tragan el anzuelo y eso les sirve para “tolerar” las arbitrariedades de policías y jueces y fiscales que actúan como correa de transmisión del Gobierno. ¿Qué les voy a contar que ustedes no sepan? En Euskadi vivieron atropellos semejantes con la excusa del terrorismo. Ahí está ese coronel de la Guardia Civil, Diego Pérez de los Cobos, que estuvo destinado en Euskadi y que ahora un fiscal quiere que someta a los Mossos d’Esquadra. Nadie con un mínimo sentido democrático … Continua la lectura de Policías, jueces y fiscales

La demagògia de Jordi Évole

Léalo en español Jordi Évole és un personatge en ell mateix. Incompleix la primera norma del bon periodista, que és no ser el centre de la notícia. Però ell, com molts altres periodistes narcisistes que no saps mai si són partidaris d’una causa perquè hi creuen o bé perquè són egòlatres, va tornar a protagonitzar el concert de dissabte passat [dia 11] al Sant Jordi. El que havia de ser un concert solidari, un “Volem acollir” unitari, ell va convertir-lo en una arma política llancívola, destinada a inventar-se enemics de l’acollida en un país, Catalunya, on la majoria governamental és partidària de … Continua la lectura de La demagògia de Jordi Évole

Carles Puigdemont y la “generación diésel”

No hay realidad que no sea conflictiva. Y sin embargo ya estamos yendo, nos dicen las nuevas generaciones. Saben que no quieren vivir así porque ya están aprendiendo a vivir de otra manera. Ese podría ser el resumen de lo que ocurrió en las plazas del 15M. En realidad es así como lo explican los filósofos del común. Pero en Cataluña eso mismo se podría aplicar a lo que sucedió el pasado fin de semana cuando empezaron a tomar posiciones los integrantes de la denominada generación diésel. Una denominación que, justo es reconocerlo, acuñó Xavier Bru de Sala en un … Continua la lectura de Carles Puigdemont y la “generación diésel”

Al fin parió la burra

Llevábamos tres meses de discusiones, engaños y desencantos y al fin parió la burra. A fuerza de tesón, los hijos de la CUP se han cargado la ilusión y el deseo de ruptura expresado por 1.628.714 votantes de Junts pel Sí, que es el máximo alcanzado por una candidatura independentista en toda la historia de la Cataluña contemporánea, diga lo que diga Oriol Junqueras. Nunca antes una candidatura así obtuvo tamaño apoyo, aunque después, por desgracia, como acabamos de constatar, no se tradujese en la deseada mayoría absoluta de escaños. La suerte la pintan calva y la noche de las elecciones se … Continua la lectura de Al fin parió la burra

Évole i el 23-F

La història és silenci. Són els analistes, normalment els historiadors, els que fan parlar el passat i li donen sentit. Cada investigació, cada reportatge que aconsegueix aportar una mica de llum als enigmes d’ahir, hauria de ser una celebració perquè té els mateixos efectes que la descoberta del doctor Joan Massagué respecte dels mecanismes de la metàstasi tumoral. La història no són els fets, doncs. Aconseguir revelar-los és, si de cas, posar dates en el calendari del passat. Res més. La història és una altra cosa. Són les preguntes, sobretot. Les hipòtesis. Les intuïcions. I també la imaginació de l’investigador, … Continua la lectura de Évole i el 23-F

Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo

Hi ha opinions per a tots els gustos. Contràriament al que han escrit Javier Cercas o Elvira Lindo, aquest no és precisament un país d’unanimitats. Més aviat ha estat el contrari històricament. El guerracivilisme ha presidit bona part dels segles XIX i XX, llevat de la pau mòrbida de les gairebé tres dècades de dictadura franquista. La unanimitat aleshores sí que era real i ben real, perquè la discrepància es pagava amb presó i fins i tot amb la vida. Per tant, no cal fer gaire cas als ocells de mal averany que anuncien desgràcies de tota mena perquè a … Continua la lectura de Quina bola! Resposta a Cercas i Lindo