Home

161333-620-282

La història és silenci. Són els analistes, normalment els historiadors, els que fan parlar el passat i li donen sentit. Cada investigació, cada reportatge que aconsegueix aportar una mica de llum als enigmes d’ahir, hauria de ser una celebració perquè té els mateixos efectes que la descoberta del doctor Joan Massagué respecte dels mecanismes de la metàstasi tumoral.

La història no són els fets, doncs. Aconseguir revelar-los és, si de cas, posar dates en el calendari del passat. Res més. La història és una altra cosa. Són les preguntes, sobretot. Les hipòtesis. Les intuïcions. I també la imaginació de l’investigador, que busca i busca entre els indicis disponibles per oferir una explicació plausible al que, d’entrada, és opac. Sovint el present es comporta com les cèl·lules malignes: despista i ens porta per camins erronis. Rectificar i embrutar-se les mans per descobrir la “veritat” depèn del compromís ètic de l’historiador amb la seva professió i amb la societat.

Roger Gomis, cap del grup de creixement i metàstasi del càncer a l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, va mostrar el seu entusiasme per la descoberta del doctor Massagué amb un argument ben lògic i senzill: “Això és com un dòmino, ha de caure la primera fitxa perquè caigui la segona i, després, caiguin totes. Aquesta descoberta és molt important en aquest sentit, perquè si no coneixem a fons el sistema no el podrem atacar mai.” Cal descobrir el sistema i acumular coneixement per atacar-lo. “La història no es fa, es refà”, repetia sovint Jaume Vicens Vives, perquè de les idees i reflexions d’uns historiadors sorgiran les idees i reflexions d’uns altres. I així anar fent. Així es comporten els professionals de la història, que, com els bons periodistes, abominen dels gasetillers.

¿Què va aportar en aquest sentit el fals documental Operación Palace que es va poder veure fa un setmana en el programa Salvados, de Jordi Évole? No res. Més enllà de la intenció d’Évole de sacsejar l’audiència per les llacunes, els impediments i la desinformació acumulada sobre el 23-F, el fals reportatge, i sobretot el debat posterior, no van fer-nos avançar ni un pas més sobre el que ja se sabia. Va ser un exercici periodístic onanista que, per altra banda, al final va deixar en el mateix lloc —o fins i tot una mica més ben parat— aquell rei salvador que ara passa una mala hora pel munt de roba bruta que decora els salons de la Zarzuela. El fil que separa la descoberta de la regressió és molt prim.

Évole hauria pogut fer un documental molt bo amb el que ja sabem del 23-F. I fins i tot reinterpretant indicis que tenim a mà. Els poso un exemple. Joan Rosell, que avui hi ha qui vol presentar com un rellevant “capità d’indústria” quan no és res més que un “funcionari” patronal, l’any 1980, amb 23 anys d’edat, va ser candidat al Parlament de Catalunya pel fracassat partit Solidaritat Catalana, que encapçalava Juan Echevarría, un empresari ben relacionat amb l’antic règim franquista i que va ser sogre de Joan Laporta. Se situava en l’ala més conservadora i menys autonomista de l’espectre polític i el seu referent era l’Aliança Popular de Manuel Fraga. Aquell any, Rosell va publicar un llibre amb el significatiu títol d’España en dirección equivocada, que anava acompanyat d’un pròleg de Manuel Milian Mestre, l’home de Fraga a Catalunya durant molt de temps. Un tercer grau d’Évole a Rosell hauria estat molt millor que no pas el fals documental, oi? Hauria calgut treballar de valent, però, i treure-li suc a la real Operació De Gaulle, anunciada en el llibre de Rosell: la imposició d’un govern “por encima de partidos e incluso de ideologías [que podria estar] capitaneado por una personalidad independiente, incluso un militar”. El cant al despotisme il·lustrat de Milian, que compartien personatges com el president Josep Tarradellas, flotava en els ambients polítics de l’statu quo.

El fàcil ha estat deixar-se portar per la ficció espectacular i escandalosa i no pas sotraguejar de veritat els fonaments del poder actual. Évole ens hauria pogut explicar que el 1980, enmig d’una crisi aterridora, aquest món empresarial estava preocupat per l’abast de la transició, que no es fiava ni del reformisme d’Adolfo Suárez ni de l’incipient Estat autonòmic, ni tampoc dels nacionalistes bascos i catalans. Per això van conspirar contra la democràcia. Per això els nacionalistes no van ser convocats pel rei a la reunió de les forces polítiques que van derrotar el cop. Ens hauria pogut explicar, també, els efectes que va tenir aquell intent de cop d’estat: la LOAPA, que el fals documental no esmenta en cap moment, que ha estat el paradís somiat pel PSOE i el PP encara que el TC l’acabés tombant, i que per això ha entrebancat durant anys la política catalana i espanyola. Fins i tot avui dia. Deu ser per això, perquè els polítics catalans saben les conseqüències de tot plegat, que en el fals documental no en surt ni un. El suposat diputat de CiU de llavors és també fals.

Andreu Farràs i Pere Cullell, autors d’un llibre sobre el 23-F a Catalunya, van escriure que al començament dels anys 80 hi havia molts poders fàctics que afavoriren l’ambient opressiu que va precedir el 23-F. L’Església, de la que els fals documental no va dir res, la banca i els grans empresaris eren els paladins de l’involucionisme. La Conferència Episcopal Espanyola i la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) no van badar boca la nit del 23-F, tot i que les cúpules respectives estaven reunides abans que Antonio Tejero irrompés a la Carrera de San Jerónimo. Anys després, l’antic operador duaner i remot militant carlí Alfredo Molinas (per cert, pare del matemàtic César Molinas, l’exalt càrrec del PSOE a Madrid que ara ens castiga amb les set plagues d’Egipte per la deriva independentista catalana), que aleshores presidia el Foment del Treball Nacional, no va tenir inconvenient a reconèixer que als empresaris de llavors no els preocupava la disjuntiva entre democràcia sí o democràcia no, només volien “ordre i estabilitat” i si això volia dir trobar un De Gaulle, doncs endavant les atxes. El passat és tan capritxós, a més, que la tan valorada institució del Defensor del Poble ha estat encapçalada durant anys per Enrique Múgica, que, quan era dirigent del PSOE el 1981, va recaptar suports entre altres grups parlamentaris de l’oposició per tombar Adolfo Suárez i promoure un govern presidit per un general. Ho sabem, perquè ho ha escrit gent tan important com Jordi Pujol, i ho deixem passar.

Que Rosell participés en la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut català o bé que Múgica fos Defensor del Poble no ens hauria de fer perdre les pistes del passat que ja tenim a mà. La irreverència —i el valor—de la història és precisament “empènyer” la primera fitxa del dòmino per desencadenar el mecanisme d’investigació. Se’m dirà que el paper del “professional” seriós en el fals reportatge ja va cobrir-lo el professor Andreu Mayayo. Sí, és clar. Només faltaria. A Évole li calia la cara d’un historiador perquè l’engany durés una mica. El curiós, però, és que en el debat posterior l’eminent catedràtic ja no hi participés. A Évole no li interessa la història. Potser busca l’Ondas però no pas la veritat. L’actitud burxadora i inconformista d’Évole d’altres programes en aquest va desaparèixer. Senzillament.

Publicat a elSingularDigital.cat, 03/03/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s