La digestió de la derrota

Léalo en español 1.  La gota que ha fet vessar el got. “Esquerra i JuntsxCat, la paciència s’ha acabat”. Aquest era un dels eslògans que cridava una parella muntada en una camioneta que precedia la manifestació de dissabte passat en defensa de la llengua catalana. La manifestació va agrupar poca gent, tenint en compte la transcendència de la cosa. Si no ho recordo malament, només hi vaig veure polítics vinculats a la CUP. No cal estranyar-se’n. Al capdavall, és l’únic partit de la majoria del 52% que no va avalar el pacte quadripartit per reformar la llei de política lingüística. La manifestació … Continua la lectura de La digestió de la derrota

Canvi d’any

Léalo en español Avui és l’últim dia del 2018. Quin any, redeu! Quantes coses han passat. I quin desconcert, també. Aquest ha estat l’any de la investidura del president Torra, després que les diferències estratègiques entre ERC i JxCat impedissin la reposició de Carles Puigdemont, i l’any dels presos polítics. Però aquest ha estat igualment l’any de la caiguda de Mariano Rajoy i la irrupció electoral de l’extrema dreta. Ara se n’exclamen els que ho han propiciat. Són els mateixos que han permès que Vox es convertís, de la nit al dia, en àrbitre i protagonista de moltes coses. “L’esquerra … Continua la lectura de Canvi d’any

Un pacte global

Léalo en español Ens trobem en un d’aquells moments decisius per al futur d’un país. Un moment en què Catalunya està en conflicte amb l’estat, l’autogovern és a mans d’un partit que amb prou feines representa el 4% de l’electorat català i que dona ordres des de Madrid, la nostra economia és atacada per un unionisme irresponsable, atès que aquest país és tan seu com dels independentistes i per tant és absurd que s’autolesionin, i, finalment, és obvi que la democràcia està en perill per l’extralimitació judicial i policial, que persegueix idees polítiques amb l’excusa que són delictives. Les eleccions … Continua la lectura de Un pacte global

Els bàrbars ja són aquí

Léalo en español El govern de Mariano Rajoy ha decidit liquidar l’autonomia de Catalunya precisament avui, quan fa 40 anys del retorn del president Tarradellas a Catalunya. Paradoxalment fa tants anys com els que va durar la dictadura franquista. Rajoy diu que només suspèn els càrrecs electes rebels, però està clar que des del 20 de setembre, si no abans, l’autonomia catalana ha deixat d’existir. La gran diferència entre l’estrena fictícia de l’autonomia el 1977 i ara és que el PSC ha canviat de bàndol. Aquest és el gran drama. El decret de restitució de la Generalitat va ser una … Continua la lectura de Els bàrbars ja són aquí

Évole i el 23-F

La història és silenci. Són els analistes, normalment els historiadors, els que fan parlar el passat i li donen sentit. Cada investigació, cada reportatge que aconsegueix aportar una mica de llum als enigmes d’ahir, hauria de ser una celebració perquè té els mateixos efectes que la descoberta del doctor Joan Massagué respecte dels mecanismes de la metàstasi tumoral. La història no són els fets, doncs. Aconseguir revelar-los és, si de cas, posar dates en el calendari del passat. Res més. La història és una altra cosa. Són les preguntes, sobretot. Les hipòtesis. Les intuïcions. I també la imaginació de l’investigador, … Continua la lectura de Évole i el 23-F

El PSC ha baixat de l’autobús

Es veia a venir. Ahir, el Consell Nacional extraordinari del PSC va aprovar una resolució que no enganya. Més enllà dels recursos dialèctics i polítics de la declaració, com ara atribuir al PP tots els mals o bé acusar els partidaris dels dret de decidir —o sigui, els agraviats— de ser els causants d’un possible xoc de trens (cosa que no s’atrevirien a fer si es tractés de reivindicacions que ells entenen socials), la realitat és que el PSC ha decidit sumar-se al bloc de C’s i PP contraris a la consulta. No exagero. La seva deriva arrenca d’una convicció … Continua la lectura de El PSC ha baixat de l’autobús

El PSC i la consulta

Arran de l’anomenat Concert per la Llibertat, Carles Campuzano va publicar l’article Passar dels sentiments a la política, la tesi del qual se sintetitza en aquest paràgraf: “Tinc una impressió: el repte del moviment social del nou catalanisme sobiranista està en la necessitat de traduir l’enorme i immensa sentimentalitat que està acumulant en un programa polític operatiu o, al contrari, la frustració i el sentiment d’estafa seran d’una dimensió històrica.” Subscric aquesta diagnosi —i tot l’article— al cent per cent, sobretot perquè em fa l’efecte que l’acumulació de sentimentalitat no afecta tan sols la societat civil. Els dirigents polítics catalans … Continua la lectura de El PSC i la consulta