La digestió de la derrota

Léalo en español

 Flower of Death © Claggett Wilson

1.  La gota que ha fet vessar el got. “Esquerra i JuntsxCat, la paciència s’ha acabat”. Aquest era un dels eslògans que cridava una parella muntada en una camioneta que precedia la manifestació de dissabte passat en defensa de la llengua catalana. La manifestació va agrupar poca gent, tenint en compte la transcendència de la cosa. Si no ho recordo malament, només hi vaig veure polítics vinculats a la CUP. No cal estranyar-se’n. Al capdavall, és l’únic partit de la majoria del 52% que no va avalar el pacte quadripartit per reformar la llei de política lingüística. La manifestació era una mica més nombrosa que les que convocava l’esquerra independentista als anys noranta, però no gaire més.

Això vol dir que l’empenta popular demostrada abans del 2017 s’ha desinflat? L’alta abstenció independentista en les eleccions del 14-F va ser la prova real, i no pas un indici demoscòpic, que el descendís s’havia apoderat de la gent. Per als que ja acumulem uns quants anys, l’ambient actual s’assembla al dels anys vuitanta del segle passat, quan el canvi democràtic a Espanya ja havia decebut les expectatives d’una joventut que anhelava deslliurar-se definitivament del franquisme. Si llavors es deia que el desengany l’havia provocat una mena de nostàlgia sintetitzada en el lema “contra Franco es vivia millor”, ara sembla que l’independentisme visqui millor contra el PP i Vox.    

2. La mala digestió de la derrota. Una de les causes que va provocar que el procés acabés en un fracàs sorollós va ser la incompatibilitat de caràcters entre els dirigents dels dos grans partits polítics. Disposem del testimoni dels protagonistes, en forma de tota mena de llibres de memòries i anecdotaris, per saber-ho. La bona gent ho ha anat assimilant a cop de decepció, una vegada superat el fals optimisme d’aquells que, el 2015, després de l’èxit del 9-N, ja proclamaven que s’havia guanyat no se sap què. Era mentida. Com en molts altres processos polítics, l’independentisme no s’ha dit la veritat. No és que els polítics de l’1-O hagin mentit, ja que si ho haguessin fet, voldria dir que, a més d’inútils, són perversos, sinó que no s’han dit la veritat ni a ells mateixos.

No es desanimin i facin vostès mateixos la digestió de la derrota que els partits no han sabut fer. El futur no està escrit i aviat tots els responsables de l’1-O hauran abandonat l’escenari

Un dels spin doctors de Vladímir Putin, el 2016, va escriure que “la postmodernitat mostra que l’anomenada veritat es redueix a creure. Així doncs, creiem en el que fem, creiem en el que diem. Aquesta és l’única manera de definir la veritat”. I això val per als russos, però també per als espanyols i, malauradament, per als catalans. La mala digestió de la derrota l’ha provocada que els partits del 52% (tots, perquè no se’n salva cap) creuen en la seva veritat i això els impedeix anar units. No cal que posi exemples perquè des del 2012 és evident que ha estat així. Els que van predir que no es tornaria al món autonòmic van equivocar-se. S’hi ha tornat, però en condicions pitjors. 

3. El pes de la societat civil. Ho he escrit altres vegades i em reitero en la idea que un altre dels grans inconvenients del procés viscut en la dècada sobiranista ha estat la dependència de les organitzacions de la societat civil dels partits. Crec que era l’amic Francesc Roca qui va assenyalar que els partits polítics són empreses de serveis globals. Compren i contracten serveis, per on sovint es cola la corrupció, i proporcionen feina a gent fidel, estigui capacitada o no per a la feina encomanada. A Catalunya, això és així des de fa anys. Per això l’anomenat sottogoverno és tan determinant a l’hora de prendre decisions. No és que els que en formen part s’hi juguin el sou, sinó l’estatus. La posició d’influència, perquè la majoria ja s’ha espavilat per esdevenir funcionaris (ho acabem de veure a l’Ajuntament de Barcelona amb la participació en un concurs oposició del regidor dels comuns Eloi Badia i de la seva parella, Tatiana Guerrero, fins ara assessora de la tinença d’alcaldia de Drets Socials).

En l’anterior legislatura es va crear el càrrec de viceconseller de la Presidència per al Desplegament de l’Autogovern i comissionat del 155, que va ocupar Pau Villòria. Se suposa que la seva tasca havia de ser avaluar els estralls de l’aplicació de la intervenció de l’autonomia. Algú té constància de què va fer aquell viceconseller? No, és clar que no. Aquell nomenament responia més a criteris “laborals” que no pas polítics. El viceconseller va presentar un informe al Parlament el gener de 2019 i ara resulta que l’Acord Social per a l’Amnistia i l’Autodeterminació, una plataforma de nova creació proposada al seu dia pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, té la intenció de redactar un informe semblant. Vinga informes. Em recorda els molts que s’han pagat amb diners públics sobre la reforma de l’administració i que no han servit de res. Aquesta és l’enèsima plataforma de la societat civil incentivada pels partits, digui el que digui el seu portaveu, l’exdiputat de la CUP David Fernàndez. La foto de família del dia de la presentació de la plataforma el desmenteix, perquè estava farcida d’antics dirigents partidistes. La creença convertida en veritat.      

4. Fracassos que són victòries. He llegit una entrevista amb l’excel·lentíssim novel·lista basc Kirmen Uribe. Està de gira mediàtica per presentar el seu darrer llibre, La vida anterior dels dofins (Edicions 62). Aquesta és la història d’un escriptor que es trasllada a Nova York per escriure una tesi sobre la relació de dues feministes històriques, Rosika Schwimmer i Edith Wynner. És la història d’un fracàs múltiple. A qui no li agrada parlar de fracassos que després són victòries?, es pregunta Uribe. El narrador, l’Uri, que com en la seva anterior novel·la és el mateix novel·lista, fa moltes reflexions polítiques sobre el moment històric que està vivim els EUA. Explica com l’era Trump va ser devastadora, sobretot perquè l’oposició era molt dèbil i estava desorientada. En realitat, l’oposició va contribuir a l’engany planificat des de la Casa Blanca.

Una cosa semblant va passar a Espanya durant el mandat de Mariano Rajoy. El PSOE no va ser una alternativa al PP en el conflicte català. Més aviat va ser-ne el complement. El còmplice necessari. Probablement, el fenomen no era una novetat, perquè els socialistes sempre han fet costat a la dreta des de l’aprovació de la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, més coneguda com a LOAPA (sigles del nom en castellà de la llei). Que a Esquerra i a Junts els sigui més fàcil pactar amb el PSOE perquè consideren que és un partit demòcrata en termes relatius, no significa que ho sigui en termes absoluts i, encara menys, que no hagi tingut responsabilitat en la repressió de l’independentisme. No es desanimin i facin vostès mateixos la digestió de la derrota que els partits no han sabut fer. El futur no està escrit i aviat, potser caldrà dir que per sort, tots els responsables de l’1-O hauran abandonat l’escenari. Quan es perd una lluita i s’assumeix bé la derrota també es pot estar guanyant.

Publicat a elnacional.cat, 04/04/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.