Junts en el món del ‘Gattopardo’

Léalo en español

II Gattopardo © Rebecca Morris

En política, afirmava el canceller alemany Konrad Adenauer, l’important no és tenir la raó, sinó que te la donin. De vegades no és fàcil que un polític, o un partit polític, aconsegueixi convèncer que el que diu, que el que ha fet, és coherent i respon a la veritat. Fa uns dies ja vaig parlar de la desconfiança generalitzada de la ciutadania envers la política. No és que jo m’inventi la realitat, és que l’alta abstenció dels independentistes en les eleccions del 14-F ho demostra. Maquillar aquell fracàs, que va ser-ho rotundament, sobredimensionant el 52% de la majoria parlamentària independentista actual, no esborra l’existència d’una desafecció política que afecta, sobretot, l’independentisme. La resposta a un fenomen com aquest pot ser doble. Acontentar-se amb la minoria selecta, cada vegada més radicalitzada i minoritària, o bé refer el camí per tornar a les certeses d’abans. Aquesta darrera és una reacció força habitual entre els que encara no han entès què volia dir Winston Churchill quan assegurava que un polític —un bon polític, afegeixo jo— ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el mes pròxim i l’any que ve, i d’explicar després per què no ha ocorregut res del que havia predit. És un error creure que l’afirmació del Vell Lleó és una prova del seu cinisme. Al contrari. És la definició del bon polític, que és el que sap predir i avaluar i reconèixer les equivocacions. 

Dissenyar una estratègia comporta tenir una visió a curt, mitjà i llarg termini. L’objectiu és el nord que ha de guiar tots els passos anteriors. No és actuar avui d’una manera que perjudiqui el fi que es persegueix, perquè si ho féssim així, llavors quedaria invalidat tot l’edifici que s’ha anat construint. Junts per Catalunya no és un invent tan sols del PDeCAT, un partit sorgit de les cendres de CDC, que va ser consumit per la corrupció. Cal tenir una mica de memòria per no caure en el ridícul. Convergència va desaparèixer per això, pel 3% i el cas Palau, i no pas perquè, de cop, a Artur Mas i al seu entorn (on s’aixoplugaven uns quants d’aquests corruptes que van destrossar el partit), els vingués de gust. Van iniciar la transformació amb recança, sense una autocrítica severa del que havia passat. Encara ara hi ha qui se sent ofès perquè se’ls recordi aquesta frivolitat. Les circumstàncies posteriors, especialment la repressió, van rentar la cara a alguns d’aquells dirigents, però la memòria latent de tot allò serà fàcil de recuperar quan les circumstàncies excepcionals de la darrera dècada hagin desaparegut del tot. Sobretot perquè l’entorn mediàtic d’aquest món és gairebé inexistent, en part perquè la desconfiança i el dirigisme han expulsat molts comentaristes que per naturalesa podien estar a favor d’aquesta opció. Les hemeroteques són sentències extrajudicials i no se n’escapa ningú. Tornem al naixement de Junts.

El desgast de Junts, que és real, és conseqüència de fer passar els canvis per renovacions; d’abaratir els somnis

L’ànsia del PDeCAT per controlar Junts es va manifestar de seguida. La candidatura del 21-D era cent per cent una obra d’orfebreria de Carles Puigdemont, assistit per Elsa Artadi i el seu entorn d’aquell temps. A mi no cal que m’ho expliqui ningú. Vaig fer de head-hunter a càrrec del president a l’exili, com poden ratificar molts diputats, exdiputats i un munt de gent que va omplir les llistes de Junts a les quatre demarcacions o que, per les raons que fossin, va refusar de participar en aquells comicis tan transcendentals. Elaborar llistes electorals et fa veure de quina pasta estan fetes algunes persones. Les llistes del 21-D no estaven sota el control dels antics convergents, però la maquinària electoral sí. I aquest va ser el pecat original de Junts. Malgrat l’ensurt inicial dels convergents posterior a la victòria, que van constatar la força dels independents, es van constituir en la tutela —incòmoda— d’una candidatura que llavors no era el partit que és ara. Les inseguretats dels independents, als quals sempre es va tractar amb un cert menyspreu, i la por dels convergents a perdre el control, lligat al fet que el líder de la formació era a l’exili, van debilitar la cohesió del grup. L’aterratge de Jordi Sànchez no va ajudar gens a pal·liar aquesta distorsió.

Amb la Crida per la República es va perdre una segona oportunitat de superar els límits de l’antic partit de Puigdemont. Les disputes entre els antics sectors rivals en la fundació del PDeCAT, comandats per Jordi Turull i Josep Rull, es va traslladar a l’interior de la nova organització, almenys a la cúpula que organitzava aquest grup que havia de ser diferent dels partits convencionals. Cap d’aquests dos sectors no va creure mai de veritat que calia un canvi en les maneres de fer tradicionals. La seva obsessió era controlar l’invent. Però és que, a més, el tercer sector, el de Marta Pascal i David Bonvehí, estava obertament en contra de la Crida. La gent sense carnet, la gent de bona fe que va creure que la Crida podia ser el nou pal de paller de l’independentisme, va omplir el pavelló del Bàsquet Manresa a vessar un dia que plovia a bots i barrals sense necessitat que la portessin amb autocar. Però comptava poc. Aquest episodi tampoc no cal que me l’expliqui ningú. Vaig viure’l en primera persona. ¿Qui no recorda la segona llista per formar part de la direcció que es va presentar “contra” l’oficialisme, representat per l’entorn de Jordi Sànchez, que perseguia elegir una direcció a la búlgara? Un altre dels errors de la Crida va ser insistir inútilment en la idea d’unitat amb Esquerra. Pretenien legitimar aquella unitat popular amb la participació dels republicans, cosa que no calia, quan era evident que això no passaria mai. Si l’1-O va estar a punt de descarrilar per les disputes partidistes, ¿quin sentit tenia insistir en un impossible? La mort de la Crida va ser un parricidi.

La conversió de Junts en partit polític ja no responia a aquesta filosofia. Estava a anys llum, a més, de l’esperit que havia donat peu a la constitució de la candidatura triomfadora el 21-D. Perquè aquesta és una dada que estaria bé que no oblidés ningú. L’única vegada que Junts ha guanyat les eleccions després del 155 va ser llavors, el desembre del 2017, quan la il·lusió de tombar l’opressió de l’autoritarisme espanyol va mobilitzar voluntaris i votants a favor de Junts. A mesura que s’ha anat perdent aquell esperit renovador i a poc a poc es retorna al passat, Junts ha perdut totes les eleccions. Per pensar-hi, oi? Després de la renúncia de Jordi Sànchez a continuar al capdavant de la direcció, s’obrirà un període que tornarà a ser transcendental per al partit independentista. Deia Giulio Andreotti que el poder no desgasta. El que desgasta és no tenir-lo. Aquesta màxima, que s’ha convertit en llei per als anomenats pragmàtics de Junts, que tothom identifica amb Jordi Turull, és certa només a mitges. El desgast de Junts, que és real, és conseqüència de fer passar els canvis per renovacions. D’abaratir els somnis. La transformació del sector de Junts que ha anat empetitint l’entorn s’assembla a la del príncep de Lampedusa: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. Al final, segons com acabi el congrés de Junts, aquest viatge haurà estat una operació de transformisme tan llarga i dura com inútil. Un canvi només és creïble si qui s’hi posa al capdavant és realment nou. Junts té uns quants dirigents nascuts l’1-O que poden evitar caure en la letargia del passat.

Publicat a elnacional.cat, 07/04/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.