El cigarret posterior al coit

Léalo en español

© Eduard Taberner Pérez

Tot i que encara no s’ha acabat, aquesta és una setmana desastrosa per a Espanya. L’Antoni Maria Piqué en resumia el perquè ahir en el seu sempre interessant comentari sobre les portades de la premsa en paper. Vegem-ho.

S’ha convertit en un costum, en un mal costum, caldria dir, que els diaris desinformin en comptes d’informar. És tan escandalosa aquesta pràctica, diguem-ne, partidista, que la tria de notícies que cal destacar per omplir les portades dels diaris es tradueix en una exhibició descarnada de les fílies i fòbies polítiques de cada mitjà. Les portades d’ahir dels diaris catalans s’omplien, com també passava amb els diaris de Madrid, amb notícies que oscil·laven entre el cofoisme habitual del sanchismo i l’espanyolisme esportiu, que és una forma de nacionalisme banal, com el qualificaria Michael Billig. ¿Oi que tothom ha entès per què La Roja va disputar un partit amistós a l’RCDE Stadium de Cornellà? L’espectacle ha proporcionat uns bons ingressos a l’Espanyol i ens ha costat uns tres-cents mil euros als contribuents barcelonins via la subvenció atorgada per l’Ajuntament presidit per Ada Colau. Joc ras i patada al cap per aturar els crítics. I que consti que no soc d’aquelles persones de cultura que arrufen el nas quan es parla de futbol. Al contrari. No he nascut a l’Uruguai, però tinc la sensació que, com Eduardo Galeano, jo també vaig néixer cantant “GOOOOL!” al bressol de l’hospital.

Les notícies sobre el fet que el govern espanyol hagi decidit bonificar —quin eufemisme més bonic per tapar la misèria!— el cost dels carburants i de l’energia; que Barcelona hagi estat nomenada seu de la Copa de l’Amèrica de vela com qui commemora Rita Barberà, i que la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern ja estigui decidida, malgrat que se suposava que la proposta no tiraria endavant fins que no obtingués l’aval de la ciutadania amb un referèndum, oculten una realitat política molt més galdosa. És una llàstima, efectivament, que la premsa espanyola s’hagi “oblidat” de destacar, com ressalta en la seva crònica en Piqué, notícies més compromeses i greus. Ni tan sols els diaris catalans, alguns dels quals abans despuntaven pel seu acurat criticisme envers el govern espanyol per la degradació democràtica que s’estava vivint, ara converteixen en un breu que Amnistia Internacional denunciï que la llibertat d’expressió i el dret a la protesta (amb al·lusions a la vigència de la llei mordassa i també a Puigdemont, Cuixart i Sànchez) continuïn amenaçats a l’estat espanyol, o bé que el Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (Greco) hagi aprovat un informe la conclusió del qual és que Espanya no ha superat cap de les dinou recomanacions que va fer-li aquest organisme internacional per lluitar contra la corrupció, sobretot dins la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. La cosa ve de lluny. ¿Qui no recorda la corrupció dels Roldán, Vera o Barrionuevo relacionada amb la lluita antiterrorista i la creació dels GAL? 

Sense una premsa realment crítica i lliure, lluitar per la recuperació de la qualitat democràtica a Espanya serà tant o més difícil que fer-ho en altres indrets on la llibertat de premsa està obertament amenaçada

La corrupció a Espanya és endèmica. Defineix el règim del 78 com també ha caracteritzat altres èpoques històriques, el franquisme i la Restauració de 1876, per enunciar-les en sentit invers. Deu ser per això que la Fiscalia Europea s’ha decidit a investigar el cas del germà d’Isabel Díaz Ayuso i suplir així la inhibició de la Fiscalia espanyola. Una Fiscalia que segurament també mirarà cap a un altre costat en el cas de la germana del nou líder del PP Alberto Núñez Feijóo, mentre rebrega Laura Borràs, a qui cal eliminar políticament. La premsa no tracta amb la mateixa objectivitat tots aquests casos. La premsa espanyola és així, suposo perquè és el pur reflex d’un ambient permissiu, que només destapa la corrupció si afecta els adversaris i, en canvi, emmudeix, i de vegades justifica, la dels polítics afins. Aquesta doble vara de mesurar és ben evident quan es tracten els casos de corrupció i frau fiscal del rei emèrit i de Jordi Pujol. Els mateixos polítics suposadament progressistes que exoneren Joan Carles per la seva gran contribució a la democràcia espanyola, s’acarnissen amb l’expresident de la Generalitat. Estic esperant el moment que aquests dos senyors es morin —i això no vol dir que els desitgi la mort— per veure quina mena de funerals els faran. Facin apostes i no s’equivocaran. Al rei l’enterraran amb tots els honors a l’Escorial i al president Jordi Pujol li negaran la possibilitat d’instal·lar la capella ardent al Saló de Sant Jordi perquè qui vulgui retre-li homenatge pugui fer-ho. Li negaran el reconeixement solemne que el tripartit presidit per José Montilla no va negar a un “senyoret franquista” com José Antonio Samaranch, a qui es va enaltir de cos present en un acte a la Generalitat amb presència dels llavors prínceps d’Astúries, Felip i Letícia.

Sense una premsa realment crítica i lliure, lluitar per la recuperació de la qualitat democràtica a Espanya serà tant o més difícil que fer-ho en altres indrets on la llibertat de premsa està obertament amenaçada. A Rússia el diari més valent i compromès, Nóvaia Gazeta, promogut pel premi Nobel de la Pau Dimitri Muratov, ha suspès l’activitat fins que no s’acabi la invasió russa d’Ucraïna per temor a una suspensió definitiva si continua informant lliurement sobre el conflicte. Aquest diari no va afluixar mai, ni tan sols quan entre el 2000 i el 2021 sis dels seus periodistes van ser assassinats mentre treballaven, entre els quals Anna Politkóvskaia, assassinada el 7 d’octubre de 2006. Que Muratov s’hagi decidit a cessar ara l’activitat diu molt sobre què està passant a la Rússia de Putin. En la crònica de Piqué sobre les portades, explicava el cas de Chris Wallace, el veterà presentador del telenotícies nit de la cadena estatunidenca Fox News, que el desembre passat va plegar per sorpresa perquè havia començat a detectar que es qüestionava la veritat en la coneguda cadena conservadora. Determinació i valentia. Aquí, en canvi, la premsa encara sobreviu de les confessions fetes a cau d’orella, com les que es fan els amants mentre fumen —o es feien, perquè ara gairebé no fuma ningú— posteriorment al coit. Tot és com una comèdia, mentrestant, es va perdent la llibertat. 

Publicat a elnacional.cat, 31/03/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.