Massa i partits

© Garzón

Vagis on vagis, parlis amb qui parlis, si els interlocutors no estan relacionats amb els ambients de la política, les crítiques contra l’anomenada classe política són colossals. No en salven de la crema ni un. Els més crítics són els independentistes. Els que van protagonitzar les grans i multitudinàries manifestacions de la dècada sobiranista. Estan farts de les batusses entre els partits. Dels seus “enganys”, sobretot. I els retreuen la passivitat. Els partits de l’1-O han aconseguit fastiguejar la base independentista. No és una mera especulació meva, l’abstenció a les darreres eleccions autonòmiques ho demostra a bastament. Perdre més de set-cents mil vots entre tots els partits independentistes no és poca cosa. L’eufòria, exagerada i equivoca, dels tres partits independentistes perquè podien brandar que, malgrat tot, representaven el 52% dels electors que van anar a votar, ha tapat el malestar profund que s’ha anat covant des de fa temps. L’independentisme va salvar els mobles el 14-F, però immediatament van reproduir les baralles que han contribuït tant o més a la derrota del 2017 que la repressió policial i judicial espanyola.

Així com la gent ha acabat per malfiar-se dels polítics, l’habitual és que els polítics també recelin de l’apoderament de la gent, del poble. En el seu primerenc i celebrat assaig sobre la relació entre la massa i el poder, Elias Canetti advertia de les conseqüències negatives d’exercir malament el poder. L’error en el qual cauen sovint aquells que tenen a les seves mans el poder és cercar inicialment l’abnegació voluntària, el sacrifici patogen, de la massa, per tot seguit marginar-la. Però els temps del dirigisme ferotge és difícil que puguin reproduir-se i per això el que impera és la tendència de molts polítics a caure en l’autoritarisme. En les democràcies liberals de veritat, el concurs dels ciutadans és imprescindible. Així i tot, des de fa anys que el poble, sobretot si és un poble conscienciat i mobilitzat, molesta als polítics. Sense el poble alçat, el procés sobiranista no hauria ni començat a caminar. En les comissions ciutadanes que van organitzar les consultes sobiranistes entre el 2009 i el 2010, així com en les assemblees territorials de la PDD o de l’ANC, hi participaven militants dels partits polítics, però cap d’aquestes iniciatives era resultat d’una estratègia dissenyada pels partits.

Els partits han intentat potinejar la societat civil al seu gust per evitar que fessin la seva. Quan ho han aconseguit, normalment han destruït aquestes organitzacions. Ho vam veure amb la PDD i ho estem veient amb l’ANC, si no hi posa remei el nou secretariat que s’ha de triar aviat. Inclús la Crida va ser liquidada pels partits. De moment, el Consell per la República (CxR) se salva d’aquest “control” partidista, potser perquè cap dels dos partits grans hi creu de veritat, malgrat la militància de Carles Puigdemont a Junts. El Consell és una organització que té un creixement lent i indefinit, que apareix i desapareix a una velocitat de vertigen. La prova que el CxR actua amb total independència és que va ser de les primeres institucions de la societat civil que es va posicionar en contra del pacte assolit per PSC, Esquerra, Junts i En Comú Podem per esmenar la Llei de Política Lingüística de 1998. El comunicat que va emetre el CxR només podia satisfer la CUP, organització que, ves per on, no hi és representada oficialment.

La professora mexicana Beatriz Stolowicz també observa un desprestigi de la política al conjunt de l’Amèrica llatina. Com arreu, ens explica, aquesta crisi es manifesta en expressions com ara “tots els polítics són iguals”, “només es representen a ells mateixos”, “s’han allunyat de la gent”, “no lluiten per idees, sinó per les prebendes”. A Catalunya, els crítics amb els polítics tot això ho resumeixen amb l’acusació que han renunciat als principis i a la lluita per la independència per la “pagueta”. Aquesta crítica generalitzada a l’elitisme polític, que, per altra banda, estava ben justificada, a Llatinoamèrica va obrir les portes al populisme actual, amb tots els matisos que calgui considerar, d’on va veure, per exemple, l’entorn de Podem i els comuns. A Europa, els moviments alternatius també han donat corda a l’extrema dreta. La paradoxa és que la crítica al sistema democràtic d’aquests dos extremisme s’ha dissolt i fins s’ha debilitat quan alguns dels partits “alternatius” han entrat a formar part del sistema.

L’independentisme no pot ser mai part del sistema perquè, per essència, és un moviment de ruptura. De ruptura amb l’estat, de subversió de la legalitat imposada, de resistència a la injustícia. Això no vol dir que els partits independentistes no puguin aspirar a governar l’autonomia, el mentrestant. És clar que sí. Ara bé, cal que tothom sigui conscient que l’autonomia no és un fi en ell mateix. Només és un mitjà per tenir un mínim control del procés d’emancipació. Cal aprendre a governar d’una altra manera si els partits no volen decebre la massa. Cal que teixeixin complicitats amb els agents socials i que despleguin la força de l’independentisme com una hidra benèfica que sigui impossible d’extirpar. El pitjor del pacte sobre la continuïtat o no de la immersió lingüística ha estat constatar, una vegada més, que els partits menyspreen la societat civil. Amb la reforma de l’horari escolar el Govern ja va demostrar tenir un nivell de sensibilitat social sota zero. Si no creuen en el poble, si en desconfien perquè només creuen en la revolució des de dalt, els partits independentistes haurien de ser bolxevics. Els fets del 2017 és la prova que no ho són. Al contrari, o bé són una agència de col·locació o bé una olla de grills. De vegades són les dues coses alhora.

Publicat a la Revista Mirall, 30/03/2022

Una resposta a “Massa i partits

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.