Aragonès a la Moncloa, Puigdemont a la garjola

Léalo en español

© Laura Franch

1. Quan res vol dir no-res. El president Pere Aragonès va fer un viatge llampec a Madrid. La nit anterior havia dormit a la Casa dels Canonges, cosa no gens habitual, per no fer tard a agafar l’AVE. Un cop a Atocha, allà l’esperava la delegada del Govern, Ester Capella, per acompanyar-lo fins a la Moncloa amb el cotxe oficial que la Generalitat té a la capital espanyola. Aragonès va ser rebut per Pedro Sánchez sota el cancell de la seu de la presidència del govern i la salutació va ser protocol·lària; diria que una mica distant. Del contingut de la conversa entre els dos presidents, que va durar menys de dues hores, no se’n sap res més que la decisió que van prendre que la taula de diàleg entre el PSOE i ERC —no m’he equivocat, no, sé el que he escrit— es tornarà a reunir aviat. Entretant, amb la reunió de divendres, Aragonès ha avalat el PSOE i l’actual govern de coalició, que és el que propugna el sector federalista dels republicans, que treballa a tot gas per deixar enrere l’agenda independentista. De moment, els federalistes van guanyant, encisats amb la idea que el junquerisme és amor fins i tot cap a l’estat opressor. Som on érem, però amb una reunió més, a la qual cal afegir les despeses de viatge, seguretat, benzina i avituallament. Pur malbaratament de cabals públics, encara que la legislació vigent no consideri delicte els viatges de partit realitzats a costa dels contribuents.

2. Una taula de partits. Per molt que Esquerra s’entesti a vendre la idea que la taula de diàleg és entre governs, és obvi que no ho és. L’absència de Junts, que és l’altre partit que governa Catalunya, és la demostració més clara que la taula és entre Esquerra i els dos partits de la coalició governamental espanyola. I és que la proposta de convocar aquesta taula va ser resultat dels pactes entre ERC i el PSOE per investir Pedro Sánchez. És per això que tant és si la mesa es reuneix o no, perquè allò que hi pactin els participants sempre tindrà un biaix partidista. Vull dir que els acords no són per resoldre de veritat el conflicte polític que enfronta l’independentisme amb l’estat, sinó que és un intercanvi de cromos entre els socialistes i els republicans. Al capdavall, Esquerra forma part de l’aliança parlamentària, que va des de la dreta nacionalista basca (EAJ-PNB) i catalana (PDeCAT) fins a l’esquerra populista de Más País, EH Bildu, Compromís, BNG i altres partits menors, que sosté Pedro Sánchez. Així doncs, amb aquest format i els suports actuals, la taula de diàleg és un ovni que Junts no vol identificar. Aquest cap de setmana, coincidint amb la celebració de la segona part del seu congrés, Junts ha endurit la posició sobre la taula de diàleg i ha avisat a Esquerra que no farà de socorrista del “naufragi electoral del PSOE”. I és que és normal que un partit independentista pensi més en el que passa a Catalunya i com actuar respecte de l’estat del qual vol independitzar-se, que no pas en llançar-li un salvavides. 

Inclús els unionistes més intel·ligents saben que mentre Carles Puigdemont estigui perseguit i exiliat, tots els intents per ‘normalitzar’ Catalunya seran en va. El PSOE també ho sap, però, pressionat pels poders fàctics, es va desdir de seguida de la promesa a Esquerra que reformaria el delicte de sedició

3. La foto velada. Abans de la reunió de Madrid, el primer secretari del PSC, Salvador Illa, havia assenyalat que el que importava era la foto entre els dos presidents. La política també és relat. El de la normalitat, per exemple. Els esforços dels socialistes van dirigits a escampar arreu que Espanya és un estat democràtic i els independentistes uns delinqüents, fins i tot uns corruptes. Que s’hagi descobert la conxorxa entre polítics, policies, jutges, empresaris i periodistes contra Xavier Trias, Artur Mas, Pablo Iglesias i altres polítics i no hagi tingut cap mena de conseqüència, en forma de dimissions o d’investigació judicial, és una demostració més de fins a quin punt l’estat espanyol està podrit per dins i compta amb la cobertura còmplice de l’esquerra política i mediàtica. A Jordi Évole li hauria de caure la cara de vergonya, perquè ha quedat demostrat que tot això no és un muntatge tan sols de la dreta més carca, quan escriu per defensar segons qui. La corrupció de la democràcia és molt plural ideològicament. Que l’independentisme normalitzi les relacions amb el govern de l’estat o amb la Corona mentre hi ha, segons Òmnium, més de quatre mil independentistes encausats i dirigents polítics exiliats, és, senzillament, suïcida. No vull dir que els consellers de l’autonomia no hagin de fer la seva feina i defensar els interessos dels catalans davant l’estat o on sigui. Han de brillar més que no pas brillen ara, és clar que sí, amb una gestió eficaç, reformista i imaginativa de la comunitat autònoma. Però el paperot de Pere Aragonès a Madrid no va d’això. Respon, com en els anys de la República, a la submissió d’Esquerra a l’esquerra espanyola. 

4. Puigdemont a la presó. Inclús els unionistes més intel·ligents saben que mentre Carles Puigdemont estigui perseguit i exiliat, tots els intents per normalitzar Catalunya seran en va. El PSOE també ho sap, però, pressionat pels poders fàctics, es va desdir de seguida de la promesa a Esquerra que reformaria el delicte de sedició. És més, dijous passat va votar a favor d’una resolució presentada pel PP en el debat de política general sobre les euroordres. Barrejant-ho amb la integració d’Ucraïna i la política de seguretat a Europa, la resolució pepera propugna que un dels objectius a assolir durant pròxima presidència espanyola de la Unió Europea, que s’esdevindrà del juliol al desembre del 2023, ha de ser reformar la regulació de l’euroordre. La votació va coincidir amb el pronunciament de l’advocat general de la Unió Europea a favor del jutge Llarena sobre l’euroordre per extradir l’HC Lluís Puig. La detenció de Puigdemont fa treure salivera a molts polítics espanyols, de dreta o d’esquerra. No cal escriure els seus noms. Els sap tothom. Aquesta gent vol veure emmanillat el president Puigdemont per portar-lo davant una justícia que no ho és perquè ja té presa la decisió abans de començar el judici. Perquè prevarica quan es tracta de combatre l’independentisme. Puigdemont no abraça l’amor naïf dels republicans i replica els perseguidors de la llibertat. El puigdemontisme és combat, no hi ha cap mena de dubte. Un combat judicial i polític perquè l’alternativa seria rendir-se i fer-ho no tan sols el condemnaria a ell, sinó a tot l’independentisme.

Publicat a elnacional.cat, 18/07/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.