Congelats en el 2017

Léalo en español

Marathon I © Ana Solanas

“No han avançat i ara són més lluny de la independència”. Així és com Pedro Sánchez va replicar a la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, en el debat durant el qual el líder socialista havia fet ofertes de “tot a cent”. No es va estar de res: una pluja de milions abocats a subvencionar joves que ja estan becats (els altres, els pobres de veritat, no compten); bitllets de rodalies gratuïts per a tothom, tingui la renda que tingui, per fer oblidar el mal servei; a més d’anunciar una pujada d’impostos a les empreses elèctriques i els bancs que, si es fa com els 0,20 cèntims de subvenció per cada litre de benzina, ja sabem que els acabarem pagant nosaltres, els ciutadans. I, això no obstant, benvingudes siguin les mesures per pal·liar una crisi de grans proporcions. La llàstima és que la UE ho deixarà tot en no-res, perquè ja ha advertit que el govern espanyol ha de retallar el dèficit públic i, com és obvi, la majoria de les mesures anunciades per Sánchez l’incrementen. Segons diuen els que hi entenen, repartir desenfrenadament diners té com a conseqüència fer augmentar la inflació. Així doncs, potser el suposat “gir a l’esquerra” de Sánchez, molt celebrat per Unides Podem, només serà una rentada de cara d’un PSOE que viu hores baixes, com tota la socialdemocràcia europea, i necessita remuntar a les enquestes.

Els dirigents polítics ho són en tant que saben abordar els problemes que tenen al davant. O almenys que demostrin tenir l’habilitat de fer veure que intenten donar solucions a les dificultats reals de la gent. I tan real és la condemna a viure precàriament, com viu la majoria d’això que ara anomenen “classe mitjana treballadora”, que en realitat és una part de les classes populars de sempre, com els neguits, diguem-ne emocionals, que també els afecten com a ciutadans. A Catalunya, per exemple, la revolta del 2017 va combinar dues protestes a la vegada, encara que ara no ho vulguin reconèixer els que van retratar aquell “català emprenyat” que es manifestava per reclamar més i millors infraestructures, alhora que desfilava amb crits a favor de la independència. ¿És que algú creu de debò que ha desaparegut com per art de màgia aquest estereotip de català, que està fins al monyo dels retards en els trens de rodalies, que ha vist minvar el seu poder adquisitiu en els darrers deu anys i que sent com l’estat trinxa la identitat catalana posant-se sempre al costat de l’espanyolisme més roent? No, aquesta mena de gent està tant o més emprenyada que abans. El que ha canviat és que, per desgràcia, els partits independentistes, aculats per la repressió i la manca d’unitat i perícia, han malbaratat el somni que una Catalunya independent podia ser la via per resoldre aquests problemes.

Pedro Sánchez menysté el conflicte que té plantejat a Catalunya perquè està convençut que l’estat ha aconseguit desarticular l’independentisme

Sánchez va acusar Nogueras, i per extensió el partit de Laura Borràs i Jordi Turull, d’haver-se quedat congelats en el 2017. Que ell afirmi això és normal. El que ja no ho seria és que els independentistes també reneguessin de la mobilització popular més gran que s’ha donat a Espanya per acabar amb el règim del 78 a Catalunya. Fa bé Nogueras de recordar-ho de tant en tant. Aquesta mobilització no va aconseguir-la cap altre moviment, ni el del 15-M, del qual no se’n canta avui ni gall ni gallina precisament perquè el partit resultant, Unides Podem, ha oblidat els orígens i, com cantava Raimon, ha perdut la identitat. Ara és un partit governamental, crossa de la socialdemocràcia descafeïnada, que també travessa una crisi interna de grans magnituds, fins al punt de necessitar un canvi de pell estètic. Junts per Catalunya no pot seguir aquest exemple. L’única vegada que el partit de Carles Puigdemont va guanyar les eleccions —en termes relatius, perquè la primera posició va ser per a Ciutadans—, fou el 21-D del 2017, justament després de la gran repressió espanyolista. Tant de bo Junts s’hagués quedat congelat llavors, amb aquell perfil de candidatura unitària i fresca, gens rebullida. Ara seria el partit hegemònic de l’independentisme i no aquest artefacte a mig coure, una part del qual, la dels partidaris de la retracció convergent, cada dia rep més elogis, tan interessats com perjudicials, dels que canvien de camisa com qui es canvia els calçotets. Tanmateix, Nogueras, a qui s’identifica amb el sector Turull, va saber estar a l’altura de les circumstàncies i no va donar treva a Sánchez. No li va caldre exhibir les bales de la policia espanyola contra els votants de l’1-O per aparentar radicalitat. Amb negar-se a participar en la negociació fake acordada entre ERC i PSOE en va tenir prou.

Cada vegada es veu més clar que Pedro Sánchez ha optat per seguir l’actitud que va tenir Mariano Rajoy durant els primers anys de la dècada sobiranista. De la mateixa manera que el dirigent popular no va reaccionar a la mobilització independentista fins a última hora perquè estava convençut que, a la fi, Artur Mas es faria endarrere, el dirigent socialista menysté el conflicte que té plantejat a Catalunya perquè està convençut que l’estat ha aconseguit desarticular l’independentisme. O si més no una part dels partits promotors del referèndum del 2017. L’actitud entregada d’Esquerra a l’esquerra espanyola, sumada als signes de recuperació del PSC, que, així i tot, no és proporcional a la davallada impressionant de Ciutadans, pot provocar que Sánchez, en tant que representant de l’unionisme espanyolista, s’erri. L’independentisme és ben viu, encara que no ho sembli. Els laments de la canalla independentista que escriu a la premsa propicien l’equivocació, perquè la crítica sempre apunta cap a la mateixa direcció, però la manca d’alternativa no ens ha de fer perdre la perspectiva. El deteriorament constant del nivell de vida a Catalunya i la manca d’inversions que, es miri com es miri, és una forma de discriminació, passaran factura a l’unionisme. Empobrir Catalunya, acorralar el català, continuar amb la repressió i mantenir a l’exili el president Puigdemont són els ingredients perfectes que, ben barrejats, es convertiran en una bomba incendiària amb uns efectes que ara són difícils de predir. En recolliran els fruits els que sàpiguen descongelar l’1-O.

Publicat a elnacional.cat, 14/07/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.