La cançó de l’estiu

Léalo en español

© David Zorrakino – Europa Press

1. Respiració assistida per a la taula de diàleg. Ho han tornat a fer. La consellera Laura Vilagrà i el ministre Félix Bolaños han reproduït per enèsima vegada l’escena del sofà. Ja ens hi tenen acostumats. És la representació teatral que es reposa cada vegada que ERC i sobretot el PSOE necessiten transmetre el missatge que amb ells l’estabilitat, a Barcelona i a Madrid, està garantida. El PSOE necessita Esquerra per aprovar els últims pressupostos de la legislatura i ERC necessita que el govern “més progressista del món mundial” posi en marxa a la tardor iniciatives legals que pal·liïn els efectes judicials del procés. Bolaños s’ha afanyat a rebaixar les expectatives, no fos cas. La patata calenta continuarà essent Carles Puigdemont, perquè ni la seva estratègia ni el seu discurs no encaixen amb els pactes d’Oriol Junqueras amb l’estat. Per dir-ho clar: Puigdemont no accepta la via de la “reinserció” que Pedro Sánchez va encetar amb els indults. Per això va caldre que la setmana passada la premsa “amiga” tergiversés la desestimació del recurs presentat per l’expresident de Catalunya Carles Puigdemont i l’exconseller Toni Comín davant el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) contra la decisió inicial del Parlament Europeu de no reconèixer-los com a eurodiputats. Es va voler convertir en derrota el que, en realitat, no ho era, perquè la resolució reforça el camí traçat per Gonzalo Boye.

El PSOE necessita que Junts s’avingui a participar en la taula de diàleg. Tant és així, que des de les files socialistes s’ha deixat anar el globus sonda que estarien disposats a acceptar que Jordi Turull participés en les reunions d’aquesta nova etapa. Esquerra, però sobretot el PSOE, intenta “promocionar” a qui considera el líder del sector pragmàtic de Junts per aïllar Puigdemont, cap dels radicals, i així pacificar l’independentisme com Ada Colau “pacifica” els carrers de Barcelona. Esquerra no ho vol perquè empetitiria encara més el president Aragonès. La taula continua sense agenda i recomençarà amb el mateix teatre de sempre. Amb una trobada dels dos líders “pactistes” (Sánchez i Aragonès) per demostrar que ara va de debò, que aquesta vegada és la bona, per després tornar a una letargia que no porta enlloc. Si estan tan delerosos d’integrar Junts a la negociació política, l’única solució real seria promulgar una amnistia. Com que això no passarà, el conflicte durarà tant com llarg sigui l’exili de Puigdemont i mentre a l’interior hi hagi un partit prou fort i cohesionat que no es rendeixi. Ni l’expresident ni els altres dos eurodiputats exiliats de Junts, Comín i Ponsatí, ni el conseller Puig, no acceptaran mai la “via Serret”. 

La taula continua sense agenda i recomençarà amb el mateix teatre de sempre. Amb una trobada dels dos líders “pactistes” (Sánchez i Aragonès) per demostrar que ara va de debò, que aquesta vegada és la bona, per després tornar a una letargia que no porta enlloc

2. El Govern davant la repressió. Que Esquerra intenti “salvar” d’entrar a la presó Lluís Salvadó i Josep Maria Jové amb la “via Serret” no pacificarà res. Només assegurarà els vots dels republicans a favor del govern de Madrid pel que resta de legislatura. Serà una victòria pírrica d’Esquerra, humanament comprensible, però políticament irrellevant. Per cert, aquests dos diputats republicans estan encausats pel delicte, entre altres, de malversació i, per tant, per corrupció. Si fóssim tan exigents com ho som en altres casos, quan se’ls obri el judici oral se’ls hauria d’aplicar l’article 25.4 del reglament del Parlament per suspendre’ls els drets. Curiosament, això no ho reclamen ni els partits unionistes. Coses de la política i de la rellevància dels personatges, sense que jo ara vulgui menystenir-los. Els efectes judicials del procés no afecten tan sols les “elits” partidistes. Milers d’independentistes anònims estan encausats, en alguns casos perseguits per la Generalitat de Catalunya, i d’aquesta gent no se’n recorda ningú. I, tanmateix, sovint van guanyant les seves causes a còpia de resistència i d’advocats amb molta perícia. L’exemple de Tamara Carrasco és evident. Però no és l’únic. Encara s’han de jutjar els detinguts de la plaça Urquinaona. Els partits independentistes els han deixat sols. Deu ser per això que Esquerra va partir un escarni dissabte passat de la Plataforma Antirepressiva de Barcelona mentre el conseller Torrent difonia una falsa notícia, derivada de l’eufòria republicana per la reposició de l’obra teatral de la taula de diàleg,  sobre una possible amnistia general. Els manifestants acusaven ERC de representar i defensar només els seus represaliats. El desànim té fonament perquè als manifestants no els falta raó.

3. Les dues ànimes de Junts. A Junts hi ha un sector que somia rellevar Esquerra en la carrera per “normalitzar” la política catalana. És el sector governamental de sempre, amb algun afegit posterior, que després de l’aplicació del 155 no es va voler moure de lloc. Era evident que aquesta gent era conscient que la Generalitat estava ocupada per Madrid, però en cap moment va plantejar-se, com tampoc no van fer-ho els alts càrrecs d’Esquerra, de dimitir el càrrec per crear un caos administratiu que hauria posat en dificultats serioses aquella ocupació centralista. La premsa identifica aquest sector amb el pragmatisme sense explicar ben bé en què consisteix. Llevat de no fer soroll, mantenir un perfil polític i de gestió baix i de defensar retornar a la vella CDC, que es veu que s’ha oblidat que aquest partit es va fondre ennuegat per la corrupció, no se’n sap gaire més. Per molt que es vulgui rehabilitar Jordi Pujol amb entrevistes surrealistes, els convergents van fer-la tan grossa que el passat els persegueix, encara que a ells això els importi un rave.

Si Esquerra té dificultats perquè el públic compri la reposició d’una obra que no porta enlloc, almenys de moment, Junts es debat encara entre el radicalisme estètic i la retroacció convergent. Cap dels dos sectors no té una oferta política engrescadora. I, sobretot, que sigui creïble. Si fem un exercici de semiòtica política, el discurs radical de Junts és sostingut per Carles Puigdemont, Laura Borràs i… Jordi Turull, mentre que el pragmatisme és promogut per aquest magma difús i “interessat” que s’anomena turullisme. Pot semblar una contradicció, però és ben bé així, perquè les declaracions de Turull són verbalment molt radicals i, en canvi, els seus seguidors —gairebé tots amb paga de l’erari públic— malden per tancar d’una vegada l’etapa independentista. O almenys fer com Esquerra, que promou un independentisme emocional, propi de l’etapa nacionalista, sense traduir-lo en cap mena d’acció política de ruptura. Junts té mala peça al teler perquè els dirigents amb més tirada electoral estan mal vistos, si és que no combatuts, pels pragmàtics i aquests no tenen ningú per rellevar-los. I la prova és que volen recórrer a Xavier Trias per presentar-lo a unes eleccions que, amb ell, segur que perdran. Junts serà un partit dèbil i perdedor com més s’assembli a CDC. Llavors sí que Puigdemont quedaria aïllat a l’exili i la derrota de l’independentisme seria definitiva.

Publicat a elnacional.cat, 11/07/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.