Joan Tardà té raó

Léalo en español

Magatzem amb plaques i emblemes franquistes © Diario Montañés

Encara que últimament s’enfadi per tot, aquesta vegada Joan Tardà té raó d’enfadar-se. Arran de la finalització del tràmit parlamentari per aprovar la nova llei espanyola de memòria històrica, l’antic portaveu dels republicans al Congrés va publicar una piulada contundent. Hi lamentava l’abstenció del seu partitvital perquè prosperés una norma que, segons ell, blanqueja el franquisme i traeix les víctimes. Tardà s’ha sentit trist i decebut perquè el seu “estimat partit ha decidit no plantar cara a la Llei de Memòria del PSOE”. La política té aquestes coses. Ell hauria de saber-ho perquè s’ha empassat altres gripaus (pactes) més indigeribles que aquest, com ara investir Pedro Sánchez, el còmplice necessari del PP per acabar amb la presidència de Carles Puigdemont i, de retruc, amb l’autonomia, després de l’1-O. Però no és d’això del que vull parlar-los. Parlem de la memòria històrica.

La memòria és fugissera. Fins i tot es pot perdre atacada per qualsevol mena de demència. La història, en canvi, només es perd a mans del poder, dels manipuladors, d’aquells que la instrumentalitzen per justificar el present. L’invent de la tradició, que és tant com dir la desfiguració de la història, no és patrimoni dels nacionalistes. És una actitud força generalitzada. A dreta i a esquerra. En això, com en moltes altres coses, no hi ha diferències ideològiques. És una manera d’entendre l’acció política, basada en la manipulació i el dirigisme. Tant la dreta com l’esquerra aspiren a imposar una memòria pública oficial decantada a favor seu. Més que no pas presoners de la història, per resumir-ho amb el títol de llibre que Keith Lowe va dedicar a l’estatuària commemorativa de la Segona Guerra Mundial, som presoners de la memòria. El continent salvatge, Europa, s’aferra al passat mentre als EUA van caient les estàtues dels generals confederats.

Ara perquè ja no s’estila, però anys enrere, quan en un debat explicaves el cost de la repressió franquista i els morts de la Guerra civil, de seguida s’obria la polèmica. Sortia el fatxa de torn per blasmar la conducta de Santiago Carrillo i els morts de Paracuellos del Jarama o bé per censurar Lluís Companys pels assassinats a la rereguarda republicana mentre era president. Amb el temps vaig aprendre que per detallar la brutalitat de la dictadura no calia negar els excessos de les Patrulles de Control de la FAI o els horrors de les txeques dels comunistes. Per entendre’ns, que Julián Grimau tenia dues cares, la del policia estalinista que perseguia els dirigents del POUM a la txeca de Portal de l’Àngel i la del comunista afusellat pel franquisme. El general Vicente Rojo, cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Popular, va ser lleial a la República i alhora, com he explicat en un article recent, no va dubtar a acollir a casa seva els familiars d’alguns militars revoltats als quals s’enfrontava. La història està protagonitzada per persones i monstres.

El PSOE forma part del canemàs polític que ha convertit la transició en un gran exercici de desmemòria. Mentre els republicans i els independentistes votin condicionats pel si sí que si no dels socialistes, no es mourà res. Espanya ens roba fins i tot la memòria.

La història, a diferència de la memòria, intenta explicar la complexitat. La memòria ens converteix en presoners de les dèries. La història, per contra, ens n’allibera. Posa ciència a la memòria. És per això que l’estudi de la història s’ha de separar de la política. Vull dir que el relat històric no pot dependre de qui mani. Ho ha denunciat la historiadora russa Alexandra Polivanova, membre de l’International Memorial, una ONG amb seu a Moscou que va néixer el 1987 per retre homenatge a les víctimes de la repressió soviètica, en la visita que ha fet recentment a Catalunya. El desembre de l’any passat, Putin va clausurar aquesta organització acusant-la d’espiar a favor dels Estats Units i d’Europa. Putin —afirma Polivanova— està molt interessat en la història per tal de controlar-la: “En té la seva pròpia versió. La seva és una història amb una única línia recta, sense controvèrsia”. Totes les dictadures fan el mateix. A les mans del poder, la memòria democràtica no existeix. És per això que en el seu dia vaig recelar de la constitució, per la Llei 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial Democràtic. Només un dels directors que ha tingut aquesta institució era historiador. Això ja diu molt sobre la intencionalitat de qui tenia la responsabilitat de nomenar-los. Josep Benet, advocat i historiador, va criticar aquest Memorial amb una contundència implacable.

I doncs? Per què està trist Joan Tardà? Doncs perquè si a Rússia la narrativa memorialista del règim tsarista de Putin glorifica Stalin, com el sàtrapa comunista glorificava la tsarina Caterina la Gran, a l’Espanya de Pedro Sánchez la llei de punt final, l’Amnistia de 1977, ha servit per encobrir els franquistes. O sigui que podrem excavar la terra per trobar els morts enterrats en les fosses comunes, però no podrem reprovar, tal com es mereixen, els perpetradors. Per exemple, els germans Creix, dos dels torturadors, entre molts altres, que van actuar impunement a la prefectura de via Laietana, un temple de la repressió rehabilitat per una transició sanguinolenta i menys ideal del que difonen els propagandistes del règim del 78. A Budapest, l’anomenada Casa del Terror, al cèntric carrer d’Andrássy, hi van ser torturats milers d’hongaresos pels nazis i els comunistes, successivament. El 2002, l’edifici va convertir-se en un museu per posar llum a la foscor dels dos totalitarismes contemporanis. A Barcelona això és impossible, si no és que l’edifici és en poder de la Generalitat, com ha passat amb la presó Model.

El problema és que, a Espanya, el PSOE forma part del canemàs polític que ha convertit la transició en un gran exercici de desmemòria. Té raó Tardà quan assenyala que no és el mateix declarar “il·legals” els crims del franquisme que declarar-los “nuls” o “il·legítims”. No és una simple distinció semàntica. Podria tenir repercussions jurídiques per reparar les víctimes que fa massa anys que ho esperen. Si a això hi afegim que el projecte de llei no preveu el retorn del patrimoni espoliat, cosa que pot comportar que no es restitueixin a la Generalitat de manera definitiva els documents que encara es retenen a Salamanca i a l’arxiu d’Àvila, es pot entendre l’enuig del patrici republicà. Esquerra i Junts van abstenir-se, quan haurien d’haver votat en contra, per evitar coincidir amb la triple dreta que s’oposa frontalment a una llei tan poc atrevida. Mentre els republicans i els independentistes votin condicionats pel si sí que si no dels socialistes, no es mourà res. Espanya ens roba fins i tot la memòria.

Publicat a elnacional.cat, 07/07/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.