Home

080325-josep-benet

Ja fa cinc anys del traspàs de Josep Benet. El temps passa ràpid i la memòria és cada dia menys memòria. Després, quan el record és tan sols un fil finíssim, aleshores ens sentim orfes i tornem als records i exaltem la memòria com si fos un pou de veritats absolutes. Però això avui, en el dia de l’aniversari de la seva mort, vull recordar Josep Benet reescrivint un article que vaig publicar en un diari digital amb el títol “Josep Benet, en la memòria”. La base és la mateixa, però hi he corregit errors, i hi he incorporat arguments per fer més actual la reflexió que feia llavors. Al capdavall, en aquell article em centrava en la manera com Josep Benet va abordar l’ofici, diguem-ne imposat, d’historiador. M’agrada honorar els mestres. I Benet va ser per a mi un mestre. Em va ensenyar moltes coses, d’entrada per mera observació, de la mateixa manera que estar al seu costat durant una bona temporada em va fer veure quins són els perills que corren els intel·lectuals quan entren en política una mica per lliure. De vegades, hi ha exemples que són el millor antídot per a segons què.

A Josep Benet li esqueia la definició d’home orquestra. És el menys que es podria dir d’un intel·lectual tan polièdric com ell, perquè va ser  alhora activista, editor, advocat, historiador i polític. Va dedicar temps i esforços a diversos camps empès per la voluntat que tenia de liderar el redreçament polític, moral i intel·lectual de Catalunya sota el règim franquista. Benet era un vertader intel·lectual orgànic de la nació. De la catalanitat, vull dir; a la manera com Antonio Gramsci definia la tasca d’aquells intel·lectuals que donen homogeneïtat i consciència a un grup de la funció que té  històricament. Gramsci es referia a les classes dominants, Benet, en canvi, esmerçava esforços a cohesionar la pàtria. I no perquè cregués en aquesta necessitat de reconstrucció nacional se l’ha de titllar de nacionalista. Seria una simplificació massa fàcil. Una caricatura de les conviccions de Josep Benet com a cristià, demòcrata i catalanista.

El dia que vaig visitar per última vegada al senyor Benet, poc abans d’ingressar a l’hospital on va morir, vam estar fullejant les galerades del volum I del seu llibre de memòries, l’original del qual havia rebut el premi d’assaig de la Fundació Trias Fargas, en l’edició anterior a la reconversió del premi i de la cerimònia de lliurament. Em va ensenyar l’afegitó que havia inclòs al pròleg en què advertia el lector del perill de mort que assetjava la nació catalana perquè hi havia qui volia aprofitar la globalització per destruir identitats afeblides com la nostra i, també, pel renovat embat de catalanofòbia que arribava de l’oest. Qui vulgui interpretar aquest colofó com una mostra de decepció davant el moment que es vivia aleshores, ho pot fer, però s’errarà. L’advertiment de Benet era, senzillament, un diagnòstic força raonable del que podia passar-nos si persistíem a fer mala política.

El seu era un diagnòstic sever, el qual, tanmateix, el temps ha fet premonitori. D’ençà d’aquell dia, la política catalana ha canviat molt.  Especialment perquè l’impuls sobiranista és cada dia més fort, per bé que, més enllà de la cridòria i la mobilització, no està gens clar què cal fer. Des del traspàs de Josep Benet l’any 2008, l’acceleració de la política catalana ha escombrat a la majoria dels dirigents del tripartit, per exemple; ha escapçat l’Estatut del 2006 d’una manera irremeiable i CiU, amb Artur Mas al capdavant, ha girat com un mitjó el vell pragmatisme pujolista per abraçar sense complexos el sobiranisme. A més, el grau de mobilització social és prou alt, especialment perquè els efectes de la crisi econòmica que aleshores tot just s’apuntava han alterat l’agenda política. La crisi financera de la Generalitat, que és més severa per l’estrangulament premeditat del govern espanyol, té —o tindrà— conseqüències sobre el procés sobiranista. La transició nacional que va proposar el president Mas no serà possible si abans no s’atura la sagnia financera. Aquesta transició no resistirà la fuga de fidelitats que comporta no pagar els proveïdors, rebaixar el sou dels funcionaris o bé deixar sense cobrir les subvencions al tercer sector. No vull ser malastruc, però de moment la gent atribueix el col·lapse de la Generalitat a la mala gestió i a les opcions ideològiques que no pas al dèficit fiscal. Els farmacèutics fan vaga contra qui no paga, que per a ells és el departament de Salut.

Les preocupacions del senyor Benet sobre la realitat catalana d’avui tenien a veure amb la política però, també, amb la història. Més exactament, amb el “festival” de la memòria democràtica que va començar amb el primer tripartit i, a Espanya, amb el govern de Rodríguez Zapatero. En aquest sentit, les opinions de Benet eren taxatives: “He de dir —va deixar escrit en el pròleg de les memòries— que entristeix constatar que algunes de les propostes i realitzacions del Memorial Democràtic recorden les del memorial franquista que vàrem haver de patir –la gent de la meva edat–, sobretot en els primers anys del règim totalitari. Un memorial, aquest, que tingué dues grans expressions: la construcció i existència del Memorial del Valle de los Caídos, amb el seu centre d’estudis, i la famosa campanya Veinticinco años de paz. Uns anys que els promotors i directors del Memorial Democràtic, per la seva edat, han tingut la sort de no patir”. No hi ha dubte de l’opinió de Benet, mal que els pesi als defensors del projecte i als qui en vivien i en viuen. Per a Benet, que ha estat historiador del franquisme i ell mateix memòria viva de la guerra, el franquisme i la primera transició, el problema és que “el conseller promotor del projecte de la Memòria Històrica Democràtica [es referia a Joan Saura], mancat de coneixements històrics suficients i mal assessorat, va inspirar-se, en fer la proposta, en els museus o memorials que existeixen en el món dedicats a recordar l’Holocaust jueu, ignorant que, en el nostre cas, hi ha una gran diferència, car abans de patir-se la terrible repressió franquista de la postguerra, hi hagué una duríssima guerra civil, en la qual en ambdues zones es cometeren grans barbaritats”. Aquesta és la qüestió de fons de les polèmiques sobre la memòria i els memorials. L’Holocaust fou l’expressió del mal absolut, la repressió franquista va ser una altra cosa.

Josep Benet, l’advocat, el polític, l’activista, l’historiador, l’intel·lectual va llegar-nos un munt de pàgines per poder reflexionar per què un home de profundes conviccions cristianes, cosa que va estar a punt de costar-li la vida durant la guerra civil (els seus tres mestres montserratins sí que ho van ser, d’assassinats), va convertir-se en el paladí de la lluita unitària antifranquista (incloent-hi els comunistes) i per això va ser el senador més votat de tot Espanya en les eleccions del 1977. També ens ajudaran a entendre per què esdevingué el candidat del PSUC (nominalment el partit al qual pertanyia el comissari polític que l’havia volgut matar durant la guerra) a les eleccions del 1980. Josep Benet, doncs, encarnava millor que ningú la història d’aquest país, que té llums i ombres com totes les històries nacionals. Benet va ser, tanmateix, una anomalia, perquè en unes altres circumstàncies no li hauria calgut fer un sobreesforç tan meritori.

2 thoughts on “Josep Benet, al cap de cinc anys

  1. Benvolgut amic Agustí Colomines, el teu admirable article sobre la trajectòria vital de Josep Benet, en el cinquè aniversari de la seva mort, és reconfortant perquè fa evident que la seva manera de prendre la Història com a referent per a l’acció encara podria ser útil en les circumstàncies excepcionals que ara vivim.Gràcies. Florència

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s