La pústula espanyolista

Léalo en español Els partits unionistes s’han tret la careta per acabar amb les falses aparences. Ja es veu que es passaran la campanya electoral parlant de Catalunya, de l’aplicació d’un nou 155, de la llei de seguretat nacional, de TV3, de la llengua i de tot el que faci falta per evitar afrontar la profunda crisi que pateix Espanya. És una crisi d’identitat, política, econòmica i, sobretot, moral. Hi ha molta immoralitat en les posicions polítiques de tots els partits, especialment en els de l’esquerra espanyola, que han adoptat un discurs nacionalista —i no pas patriòtic, com ens volen … Continua la lectura de La pústula espanyolista

Parlem clar

Les eleccions imposades per Madrid han estat un gran èxit per al bloc independentista. Ha sumat més vots que mai, i ha superat de llarg el llindar dels dos milions de vots. El bloc unionista, en canvi, s’ha redistribuït internament i Ciutadans ha rendibilitzat l’escomesa del tripartit del 155 i ha acumulat més d’un milió de vots. Atès que va anar a votar un 81,94% del cens electoral, ara més que mai tenim una radiografia completa del país. S’ha acabat la cantarella de la majoria silenciosa. Tenim dos blocs, distribuïts entre el 47,5% dels independentistes i el 43,4% dels unionistes, … Continua la lectura de Parlem clar

El patriotes no es miren de reüll

Léalo en español Jill Lepore explica en un dels articles inclosos en l’especial de The New Yorker amb motiu del 4 de juliol d’enguany, que la Constitució dels EUA és una de les constitucions escrites més antigues del món i la primera que va ser sotmesa a l’aprovació del poble mitjançant les convencions corresponents amb el conegut lema “We the People…”. I això és tan cert com que la Constitució de Cadis de 1812 va ser la primera Constitució liberal escrita a Europa. I tanmateix, tal com assenyala Lepore, segons James Madison, quart president nord-americà i un dels “pares fundadors” … Continua la lectura de El patriotes no es miren de reüll

La independència mental

No sé si van llegir l’article de Fernando Onega, Parábola del hijo que se marcha, publicat a la La Vanguardia de dissabte passat. Era un article intel·ligent, molt més lúcid que els que últimament ha publicat El País d’escriptors com Javier Cercas, Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina (marit de l’anterior), Margarita Rivière o l’inefable Mario Vargas Llosa (qui per carregar contra l’independentisme català citava Cercas com a font d’autoritat!). És evident que Onega coincideix amb ells quant a la necessitat d’evitar la secessió de Catalunya, però s’hi aproxima amb la intenció d’entendre alguna cosa, sense la ceguesa patriotera que anima … Continua la lectura de La independència mental