Home
© Cristina Losantos

© Cristina Losantos

A mesura que es consolida i s’expandeix el debat sobre la sobirania de Catalunya, tothom se sent amb la necessitat de dir-hi la seva. És un bon senyal. És més, desmenteix els que, dirigint-se a un públic eminentment espanyol, volen negar el pluralisme a Catalunya que s’expressa amb partits, mitjans de comunicació i individualment. Un debat seriós, sense insults ni condemnes prèvies, afavoreix, sobretot, el sobiranisme. N’estic més que convençut. De vegades, reconeguem-ho, la intransigència treu el cap i no deixa debatre el futur amb serenor i valentia. Però, vaja, és tan sols una minoria que, això sí, fa molt de soroll. Crec que no ens podem queixar del civilisme —i també el civisme— que demostra la societat catalana en encarar el procés sobiranista. Per defensar l’statu quo no cal mentir ni fer un discurs intimidatori, que és l’obsequi que ens regalen els opinadors i els polítics que escampen la idea que aquí no es pot parlar amb llibertat. Simplement, es tracta d’argumentar. I a fe de Déu que ho fan! Cada dia omplen pàgines i pàgines que podem llegir a la premsa de lliure circulació arreu de la geografia catalana. A més, les xarxes socials en multipliquen el ressò fins a l’infinit. Ara bé, la gent no és ximple i en general sap triar i té criteri. Només un renascut despotisme il·lustrat, que sovinteja entre els eurotecnòcrates i la mesocràcia madrilenya, pot creure que amb amenaces es doblega la voluntat popular. Debatre no fa mal. La histèria i la mentida són, en canvi, una mostra de debilitat. Quan més fort és un moviment popular, més necessitat té l’adversari d’intoxicar el debat amb fabulacions. No diré res si em qualifiquen d’ingenu, però sóc d’aquelles persones que creuen que la raó acaba per imposar-se, sobretot quan una societat com ara la nostra ja ha provat, sense èxit, treure’s els ulls a cops de puny i n’ha patit les conseqüències d’una manera dramàtica. Si als segles XIX i XX catalans —i en tant que part de l’estat, espanyols— es pot dir que la normalitat era la guerra (carlines, colonials o civils) i les dictadures (la de Primo de Rivera i la franquista), al segle XXI cal aspirar, oi?, al triomf absolut de la democràcia.

Si he començat aixÍ és perquè celebro que finalment hi hagi hagut qui s’hagi decidit a encapçalar l’anomenada tercera via, que fins ara no tenia director. L’article que el líder d’UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, va publicar a La Vanguardia la vigília de la Mercè és un estructurat i clar manifest del que, en termes escocesos, anomenaríem devo max. O sigui el carrer del mig entre l’independentisme i l’immobilisme. La via per “enriquir” l’autogovern sense modificar l’statu quo. Que se situï al mig no vol dir que sigui la més adequada. És, senzillament, l’opció d’aquells que no volen trencar amb Espanya però hi volen tenir una relació diferent a l’actual. Com que Pere Navarro i el tàndem Herrera-Camats són incapaços de posar-se al capdavant d’aquesta opció, Duran i Lleida ha decidit prendre’ls el relleu i on ells dirien federalisme —se suposa que asimètric—, ell hi argumenta el mateix però d’una altra manera. No cal fer-ne escarafalls. Duran i Lleida no enganya mai. Quasi sempre perjudica el seu soci de federació, però no enganya. A més, segur que trobarà aliats al si de CDC, incòmodes amb el sobiranisme independentista que avui —sense ser oficial— està arreladíssim entre les bases convergents. I ho està tant, que fins i tot estan disposats a carregar-se el partit en favor de la consecució de l’estat català. També és cert que a UDC també hi ha gent que no està disposada a tornar a provar l’experiència d’Anton Cañellas, l’històric dirigent democratacristià que va esdevenir cap de la UCD a Catalunya i que, tanmateix, va fracassar estrepitosament. Després CiU va rescatar-lo com a Síndic de Greuges. Coses del bonisme català. En fi, que a parer meu el senyor Duran i Lleida ha fet bé. És millor escriure un article programàtic per defensar el que sigui que anar-se’n a Panamà quan el país està a punt de demostrar que és capaç de mobilitzar-se de punta a punta per reclamar la independència. Ara, també li asseguro que si hagués participat a la Via Catalana, potser no s’erraria tant en atribuir al sentimentalisme la raó última del que està passant. Aquest no és un conflicte sentimental que només pugui solucionar el nou despotisme quer recorre Europa. A Figueres, al tram 667, que és on vaig ser jo, el castellà es podia escoltar ben alt. Quin sentiment defensa algú que deu tenir uns orígens no exactament catalanescos? Em fa l’efecte que el “sentiment” era un altre: l’aspiració de ser lliures i de poder-ho decidir mitjançant les urnes. Aquest combat és entre la ciutadania democràtica i el poder i no pas un xoc d’identitats.

Duran i Lleida és un moderat. I vostès ja saben que des de fa temps defenso que sense els moderats és impossible avançar cap enlloc. Però el moderantisme no és patrimoni ni d’UDC ni del PSC ni dels defensors mediàtics d’aquesta tercera via que, a diferència del sobiranisme tout court —que inclou moderats com un servidor o el president Mas—, necessita un aliat a Espanya que no té. Certament “a l’altra banda no hi ha ningú”, que també ha estat la causa del fracàs del federalisme català. Podríem dir que la tercera via pateix la síndrome estatutària, que ja en saben els efectes. Duran i Lleida només trobarà un aliat a Espanya si es rendeix. Vull dir, si accepta que Catalunya no és “un subjecte sobirà” i, per tant, que no té capacitat per decidir res. Aquest és el taló d’Aquil·les de la proposta que planteja la tercera via. A la devo max escocesa s’hi podia arribar per les urnes i Londres no va voler explorar-la per derrotar l’SNP l’any vinent amb un sí o un no. La tercera via catalana només es concretarà, si és que es concreta, quan l’Estat faci una proposta a canvi de prescindir de la consulta. Però resulta que per a les bases de CDC aquest escenari és inacceptable. Fins i tot per a una bona part d’UDC. Caldrà que Duran expliqui amb valentia des del seu blog —que va tancar amb menyspreu quan l’hauria de tenir més viu que mai— per explicar si està disposat a dissoldre la federació. Plantejat el repte, només queda ser coherent.

Publicat a El Punt Avui, 26/09/2013

2 thoughts on “La via de Duran i Lleida

  1. Jo em temo que intentin només desvirtuar la consulta amb una proposta de fum, sense necessitat de previ compromís per part de l’Estat. Tant Duran, com el PSC com els de l’Esquerra Federal.

    Tu creus que pot ser aquesta la intenció i que tenen possibilitats d’aconseguir-ho?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s