Paròdia pujolista

Láelo en español “Guanyar o aprendre”, ha escrit Joan Tardà en un article recent. Hauria pogut escriure “socialisme o barbàrie” o “socialisme o mort”, que són dos tòpics de l’esquerra dels anys seixanta. Però no. Tardà ha resumit la seva posició actual, que les xarxes socials ens fan descobrir que rep la crítica contundent d’una part de la militància d’ERC, amb aquest “guanyar o aprendre” que oposa a “guanyar o perdre” que atribueix, sense esmentar-lo, al president Carles Puigdemont. Què hem d’aprendre? Llegit tot l’article, em fa l’efecte que la lliçó consisteix a resignar-nos. Tardà, el bonhomiós, recorre a la retòrica, … Continua la lectura de Paròdia pujolista

Re-unim-nos

Léalo en español Abans de l’acció hi ha les idees. Hauria d’haver-hi idees, millor dit. Aquest és el resum del fullet que acaba de publicar el president Carles Puigdemont a La Campana. Si no estigués exiliat, aquest hauria estat el text d’una conferència que el MHP hauria pronunciat en un gran local de Barcelona. Mentre escric això m’adono que fa anys i panys que cap polític convoca el públic per dictar una d’aquelles conferències programàtiques a les quals eren tan aficionats els presidents anteriors. Amb la irrupció desbocada d’uns polítics triats en un càsting dolent, es veu que les idees desguassen … Continua la lectura de Re-unim-nos

Discòrdia sectària

Léalo en español Els dos partits oficialment independentistes —ERC i PDeCAT— no tenen cap intenció de posar-se d’acord. El moviment independentista, en canvi, no fa res més que reclamar unitat. Des que va començar el procés sobiranista, les discòrdies sectàries ho han embrutat tot. Els primers a fer-ho van ser els de la CUP i la seva famosa “paperera de la història”. Encara hi ha qui es creu que haver barrat el pas a Mas va ser una victòria de la “classe obrera” catalana. Sort en tenim que a la CUP també hi ha gent sensata que s’ha adonat que … Continua la lectura de Discòrdia sectària

La via de Duran i Lleida

A mesura que es consolida i s’expandeix el debat sobre la sobirania de Catalunya, tothom se sent amb la necessitat de dir-hi la seva. És un bon senyal. És més, desmenteix els que, dirigint-se a un públic eminentment espanyol, volen negar el pluralisme a Catalunya que s’expressa amb partits, mitjans de comunicació i individualment. Un debat seriós, sense insults ni condemnes prèvies, afavoreix, sobretot, el sobiranisme. N’estic més que convençut. De vegades, reconeguem-ho, la intransigència treu el cap i no deixa debatre el futur amb serenor i valentia. Però, vaja, és tan sols una minoria que, això sí, fa molt … Continua la lectura de La via de Duran i Lleida

L’embolic de les dates

Arran de l’entrevista que Mònica Terribas va fer al president Artur Mas a Catalunya Ràdio es va desfermar una, per a mi, inesperada tempesta política. La conductora del matinal de la ràdio pública catalana va plantejar l’entrevista d’una manera, diguem-ne, monotemàtica, que donava voltes i voltes a l’entorn de la qüestió sobiranista (consulta, 11-S, converses amb Madrid, etc.), a pesar que som al començament del curs polític i la situació econòmica i els 600.000 aturats també reclamen atenció. Amb una entrevista així, les paraules del president van adquirir una dimensió sideral. El president va fer tot el que va poder … Continua la lectura de L’embolic de les dates

Duran i Lleida no és el problema

“La política, vista de prop, fins i tot la política més alta, és sempre petita, mesquina, miop, un baralla de veïnat. Només el temps dóna als fets polítics la dignitat distant, el sentit superior que és la seva justificació i, amb sort, la seva grandesa. S’ha dit que a qui li agradin les salsitxes i les lleis no vagi mai a veure com es fan. Qui tingui encara respecte per la política, no ha de treure tampoc el nas en les seves cambres reservades”. Aquest és un fragment del llibre La conspiración de la fortuna (Planeta, 2005), del periodista, novel·lista … Continua la lectura de Duran i Lleida no és el problema