Re-unim-nos

Léalo en español

Abans de l’acció hi ha les idees. Hauria d’haver-hi idees, millor dit. Aquest és el resum del fullet que acaba de publicar el president Carles Puigdemont a La Campana. Si no estigués exiliat, aquest hauria estat el text d’una conferència que el MHP hauria pronunciat en un gran local de Barcelona. Mentre escric això m’adono que fa anys i panys que cap polític convoca el públic per dictar una d’aquelles conferències programàtiques a les quals eren tan aficionats els presidents anteriors. Amb la irrupció desbocada d’uns polítics triats en un càsting dolent, es veu que les idees desguassen cap a un pou sec. Cap dels actuals dirigents polítics no guanyaria el premi al “millor pensador” de l’any que convoca la revista britànica Prospect i per al qual ha estat seleccionada una única política en actiu: la nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez. No és un mal tan sols català, doncs. Els polítics d’ara, com va quedar clar durant la investidura fallida de Pedro Sánchez, confonen les “conviccions” amb les idees polítiques. Creure fermament en la veritat de certs principis polítics —o religiosos, que les conviccions també van d’això— no et converteix en algú que pensa políticament. Pot ser, si bé no sempre, l’origen del dogmatisme de qui actua sense pensar per reivindicar un credo, una pàtria, un estat, una doctrina o una civilització.

La qüestió és que les 34 pàgines d’aquest petit llibre (en la versió iBook que jo he llegit) són, de fet, el text d’aquesta conferència impossible que hauria pogut convocar el president Puigdemont a l’interior per explicar —i de passada posar-hi llum— el desgavell posterior al cicle electoral. El desassossec que ha envaït l’esperit d’alguns independentistes després de l’espectacle provocat pels pactes de tots els partits independentistes amb el PSC, amb la consegüent pèrdua d’influència a diversos llocs, però especialment a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona, requeria que algú donés explicacions per impedir que “es consolidi una certa idea de renúncia” entre la base ciutadana independentista. I davant la impossibilitat de fer-ho de viva veu, el president Puigdemont ha triat el format d’un fullet dividit en diversos epígrafs. No és el mateix, perquè aquest format impedeix veure el cerimonial que també acompanya una conferència, atesa l’expectativa prèvia que sempre provoca la convocatòria d’aquesta mena d’actes. Però tots els exilis tenen la mateixa pretensió: aïllar els individus dels seu entorn, de la seva circumstància. Però l’exili també pot arribar a ser, com diuen els que en saben, una benedicció plutarquiana. Una oportunitat per a qui sent la pàtria on sigui: a la presó o a l’exili. I aquest seria el primer consell que donaria al president Carles Puigdemont. Si vol liderar el moviment d’alliberament nacional català des d’aquest, també, “amarg exili”, com el qualificava la poetessa Teresa León, s’hauria de desprendre dels lligams partidistes. Si el president Puigdemont vol que el Consell per la República esdevingui la direcció aliada que proposa en aquest llibret, ha d’abandonar la militància partidista. Ja sé que això és molt difícil d’assumir, sobretot perquè no hi haurà reciprocitat entre els aliats. Caldria que Puigdemont entengués que si la Crida Nacional va tenir l’èxit inicial que va tenir i que ha anat perdent, és perquè la majoria de la gent que va acudir a l’acte inaugural de Manresa l’octubre del 2018 no va necessitar que cap partit organitzés autocars per omplir el recinte. D’aquest fet tan singular, que ja vaig destacar en el seu dia aquí mateix, no n’ha pres nota ningú. Al contrari, hi ha qui l’ha volgut esborrar.   

Si l’independentisme vol seguir endavant i guanyar la partida a l’unionisme, cal que s’uneixi de nou, que es (re)uneixi, que retorni a la unitat

Com reconeix el mateix president, el darrer epígraf, molt curt i explicatiu, hauria d’haver estat el primer, perquè és en aquesta última part del text on es veu més clarament què és el que va portar-lo a escriure’l. Tant és, aquesta és una qüestió formal que un bon scripwriter hauria pogut resoldre. Viure exiliat no és el mateix que disposar del personal que tot president de la Generalitat té al seu abast. La tesi de la “conferència” és molt senzilla i està molt ben resumida en el títol. Si l’independentisme vol seguir endavant i guanyar la partida a l’unionisme —reflexiona el president—, cal que s’uneixi de nou, que es (re)uneixi, que retorni a la unitat, el que no vol dir que s’hagi de reunificar en un sol partit, sinó que serveixi per combatre les teories de la desunió (també escrit en cursiva, que és com ho fa ell per remarcar-ne la importància). La teoria de la desunió és la que ha provocat que l’independentisme hagi perdut l’Ajuntament de Barcelona a mans d’un unionisme que es va saber (re)unir intel·ligentment amb l’objectiu prioritari d’investir una alcaldessa no independentista o bé que la Diputació de Barcelona hagi estat “recuperada” per un PSC que fins fa poc malvivia amb respiració assistida. El que ha passat és responsabilitat de tots els partits independentistes i no pas d’un de sol. “Tot el que es fa fora de la lògica de la unitat ens va a la contra” —escriu el president—. I és cert, però el partidisme està molt repartit, començant pel que afecta el partit del qual encara és militant el president que, com tothom ha pogut constatar, ha retornat als vicis de l’autonomisme per obtenir una mica de pinso.

L’existència d’una direcció aliada, que “comportaria una aliança estratègica entre els independentistes”, hauria evitat que els pactes amb els socialistes —sigui per aprovar els pressupostos de l’Estat o per votar una moció de censura, ja sigui per presidir un ajuntament o per entrar al govern d’una diputació— haguessin estat vistos com una traïció. Si hagués existit aquesta direcció aliada, “si entre tots haguéssim convingut que la decisió més productiva en aquest moment, per consolidar posicions o per evitar segons què, era possibilitar aquests acords”, llavors la base ciutadana independentista hauria entès alguna cosa. No fer-ho ha convertit aquests pactes en un immens error i no tan sols “possiblement”, que és el condicional que fa servir el president per salvar la seva parròquia. La realitat és que aquesta direcció aliada no existeix i, per tant, no pot decidir quines són les línies vermelles que l’independentisme no hauria de traspassar. La raó per la qual no existeix aquesta direcció és perquè cada grup independentista —incloent-hi les entitats de la societat civil— fa una valoració molt diferent sobre on som. No n’hi ha prou en compartir la lluita contra la repressió, perquè aquesta és, diguem-ne, la part més fàcil de l’acord entre independentistes. El més difícil és acordar què fer davant Pedro Sánchez o decidir prèviament amb qui cal pactar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat i a quin preu. Aquesta és la principal dificultat per arribar a un acord entre els partits independentistes i també és el motiu dels retrets de la base ciutadana als partits. La discrepància sobre el diagnòstic per explicar què està passant i quina és la via de solució crea una confusió irreparable. Si un creu que la via per sortir del túnel és que Espanya tingui un govern d’esquerra i l’altre que Pedro Sánchez no és res més que la cara B de l’unionisme repressor, les dificultats per bastir una direcció aliada són gairebé totals.

El president Puigdemont parla de les “lluites narratives que teníem guanyades” i que s’han deixat de banda, com ara la repercussió negativa sobre l’economia catalana del dèficit fiscal. Les han deixades de banda, reconeix, “sota la creença errònia que tenir la raó ja és motiu suficient perquè te la donin”. El fracàs de l’estat autonòmic, del simulacre d’autonomia que tenim, no ha estat aprofitat per difondre l’esperança d’una república independent que respongui a un projecte transformador.  Des del 27-O l’independentisme ha convertit en prioritària la lluita contra la repressió i ha oblidat l’esperit reformista que ha d’acompanyar tota idea de ruptura amb l’estat espanyol, que és un dels més ineficients, burocràtics i corruptes de la zona. Si bé la responsabilitat de governar l’autonomia amb valentia reformista és de l’actual Govern Torra-Aragonès, tot i que no es noti, Puigdemont hauria pogut ser més autocrític en aquest fullet amb els pactes i les opcions que va ajudar a prendre i amb els falsos lideratges que va avalar. Rectificar és de savis, perquè no es pot reclamar la participació massiva de la gent en les grans mobilitzacions i després no tenir-la en compte quan es prenen decisions polítiques transcendents.

Una política feta amb idees reclama que els polítics independentistes ofereixin un programa de reformes atractiu, valent, intel·ligible i acordat que permeti “confederar els esforços” de tothom per continuar plantant cara a un estat repressor que no està disposat a dialogar

“Tenir bons o mals governs, sòlids o inestables, monocolors o de coalició”, no depèn, contràriament al que afirma el president, de les eines o els recursos que es tinguin a les mans. Aquest és, segurament, el punt més feble dels arguments que aporta el president en la seva, per altra banda, bona i equilibrada conferència. Cal acabar amb la política sostinguda tan sols per la retòrica. Un dels aspectes que més destaca en aquest llarg procés d’autodeterminació és la incoherència de certs líders. Per un costat estan disposats a sacrificar la seva llibertat i el seu patrimoni per la independència, que és un objectiu a llarg termini, però per un altre costat són incapaços d’arromangar-se per oferir des d’ara mateix les reformes amb la radicalitat democràtica que caldria. Per convèncer els ciutadans de les bondats d’un país organitzat independentment, sense els condicionants d’un estat centralista, gasiu i extractiu, potser que comencéssim per reformar l’administració catalana i que suprimíssim les duplicitats institucionals o bé que aprovéssim una llei electoral com cal, a més d’explicar clarament a la gent que la famosa “vinyeta” que es voldria implantar és, simplement, un miratge impossible d’aplicar perquè no en tenim les competències. Estic d’acord amb el president que cal establir itineraris acordats, “per més llargs que siguin, en què anem disminuint el grau de dependència de l’Estat i anem guanyant cotes de sobirania efectiva”.

La direcció aliada també s’hauria d’ocupar d’aquestes coses si el que es vol és guanyar aquest combat pacíficament, per convenciment i per resistència desobedient, el pilar cívic de què parlava ahir (dia 4) l’estimat Joan J. Queralt. L’única forma de resistir en l’actual fase de replegament a les trinxeres és que l’independentisme retorni al moviment, que els consellers i conselleres s’oblidin de la mentalitat autonomista que els porta a magnificar petits èxits quan el que pertocaria és que denunciessin la responsabilitat dels grans fracassos i quin remei hi posarien si disposéssim d’un estat propi. El consell executiu, el Govern de la Generalitat, es (re)uneix cada setmana i no em sembla que ens guiï cap a la necessària ruptura amb l’Estat. Una política feta amb idees, com he apuntat al principi en esmentar la nominació de la congressista Ocasio-Cortez al premi al millor pensador, reclama que els polítics independentistes ofereixin un programa de reformes atractiu, valent, intel·ligible i acordat que permeti “confederar els esforços” —l’expressió és del president— de tothom per continuar plantant cara a un estat repressor que no està disposat a dialogar, mani qui mani, i que només tem la confrontació, que és el que de moment ha donat més rèdits a l’independentisme.

Publicat a elnacional.cat, 05/08/2019  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.