La comèdia de la unitat

La unitat independentista a Catalunya és, en realitat, un competició entre dos. Escultura de Rosa Serra a l’entrada del CAR de Sant Cugat del Vallès.

Léalo en español

Acabem amb la ficció de la unitat política, electoral, estratègica o com n’hi vulgui dir entre ERC i Junts per Catalunya. L’independentisme no necessita cap altra unitat que la unitat popular. A més, la via de l’acord entre els dos grans partits independentistes s’ha exposat i defensat a tort i a dret i no ha fructificat. Junts pel Sí va ser una fórmula tan efímera com la proclamació de la República catalana el 27-O. A les eleccions del 21-D, ERC es va enfrontar a una nova formació, Junts per Catalunya, que li disputava l’espai ideològic i l’independentisme. Junqueras va perdre les eleccions i Puigdemont va guanyar-les justet, justet, tot i que la desunió va representar cedir el primer lloc a Ciutadans. Arran d’això es van veure obligats a conviure en un govern inestable, sense lideratge i més dividit que no ho havia estat mai cap altre. El Govern Torra és com els matrimonis que no es divorcien perquè no poden pagar dos pisos i tenen fills en comú. La Crida va néixer per superar el paradigma que la unitat es basava en els partits, en les sigles. Unim persones, deia el reclam de la Crida al qual van respondre cinquanta mil persones. Tot anava bé fins que les restes del PDeCAT van obligar Jordi Sànchez a reprendre la lògica dels partits. Ell i el seu entorn van cedir davant el PDeCAT i gent com jo va deixar-ho córrer.

El PDeCAT va demostrar que les reticències d’ERC amb la Crida tenien fonament. De fet, ells, qualsevol dels sectors que lluiten per dominar les restes de CDC, tampoc no volien la unitat. Volien dominar la Crida, de la mateixa manera que ara somien a fer-se amb el control de Junts per Catalunya servint-se dels dubtes de Puigdemont. Per tant, menys culpar ERC per la falta d’unitat, perquè almenys un sector del puigdemontisme la boicoteja activament. Els uns i els altres s’aprofiten del que sembla un fet provat: que al marge dels partits és difícil vertebrar una candidatura d’àmplia base. El fracàs de Primàries, que per altra banda va ser degut a la mala organització, al messianisme i a la manipulació ordida des del sector oficial de l’Assemblea, va acabar en un sonat fracàs i amb Jordi Graupera abandonat fins i tot pels que havien jurat ser-li fidels. La idea era bona, la metodologia va ser un nyap.

Cal superar aquest paradigma i tornar a la lògica que va inspirar la Crida, sense quotes, sense trampes, sense la influència nefasta dels antics convergents

A mesura que passa el temps i tothom es descara, també es va aclarint el panorama. El sector federalista d’ERC —especialment Joan Tardà i Gabriel Rufián—, amb el suport dels que treballen a l’entorn de la Fundació Irla —especialment Joan Manuel Tresserras i Jordi Muñoz, el politòleg de referència d’ERC, i l’articulista Eduard Voltas—, ja defensen sense embuts que amb l’actual correlació de forces la independència és impossible. Malgrat l’èxit de l’1-O, no en termes d’assolir la independència, sinó d’avenç de l’independentisme i d’internacionalització del conflicte, ERC ha arribat a la conclusió que el referèndum va ser un fracàs i que no té cap altre valor que el merament simbòlic. Per vestir la mona, els ideòlegs de capçalera d’ERC tornen al vell esquema de la divisió ideològica entre independentistes i d’aquesta manera poder justificar la seva “rectificació” des de l’1-O. Les declaracions de Rufián i Tardà en aquest sentit són la versió esperpèntica de la “nova normalitat” postprocés que els càrrecs d’ERC segueixen com si fossin legionaris. Els estudis sociològics més ben fets no avalen aquesta tesi dels gurus d’ERC. Catalunya és un país on gent de dreta i conservadora vota ERC per aturar Puigdemont i gent d’extrema esquerra vota Junts per Catalunya per tot el contrari, perquè Puigdemont és el símbol de la resistència. El que divideix ERC i Junts per Catalunya no és la ideologia. ERC està aliada amb els democratacristians de Toni Castellà —que són catòlics de dreta— i rep el suport de la dreta mediàtica que l’ensabona amb tota mena d’elogis. Junts per Catalunya és una coalició postmoderna, que té un sector de dreta ben identificat amb el PDeCAT i un sector esquerrà potent, que va de Jordi Sànchez i Toni Morral, antics membres d’ICV, a Aurora Madaula i Salwa El Gharbi, la versió més radical i feminista de la candidatura, Pep Puig, l’ecologisme en estat pur, i Ferran Mascarell, Teresa Pallarès i Toni Comín que provenen del PSC més catalanista.

¿Què separa ERC de Junts per Catalunya? L’estratègia. Des de l’1-O l’independentisme ha anat dibuixant dues grans estratègies cada vegada més diferenciades i que estan dirigides per Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Des del meu punt de vista, són dues estratègies irreconciliables que divideixen no solament els dos grans partits, sinó que afecta també internament ERC i Junts per Catalunya. Que a ERC es noti menys que a Junts per Catalunya no vol dir que la mala maror no afecti el partit de Pere Aragonès. ¿La divisió d’estratègies fa impossible la independència?, es preguntava Salvador Cardús en un article recent. La meva resposta és clara: sí. Si més no mentre es mantingui la igualtat electoral entre els dos blocs independentistes i la retòrica d’Esquerra i PDeCAT —i el seu esqueix, el PNC— sigui ideològica. Carles Puigdemont va publicar un llibre, que ja vaig comentar en una de les meves columnes, que reclamava la unitat amb tota mena d’arguments, però que encara era una apel·lació a la (re)unió amb la lògica dels vells partits de l’autonomisme. Plantejar-ho així ja no té sentit, vist que la divisió estratègica fa impossible l’aproximació entre els partits. Cal superar aquest paradigma i tornar a la lògica que va inspirar la Crida, sense quotes, sense trampes, sense la influència nefasta dels antics convergents. No cal excloure ningú, però tampoc no es pot quedar subordinat als que només defensen quotes de poder. Cal refer el bloc de la ruptura per aconseguir una majoria electoral suficient que avali l’estratègia dissenyada des de Brussel·les i que passa per combinar l’activisme amb la política, el Consell per la República i presidir la Generalitat —el que vol dir organitzar un Govern fort i eficient—, combatre els governs de la metròpoli i pactar-hi quan siguem forts de veritat sense caure en el maniqueisme ideològic rufianesc que minimitza els abusos centralistes i repressors del PSOE per emfasitzar els del PP. En definitiva, actuar com actuen arreu tots els moviments d’alliberament nacional i no com ho faria Jordi Pujol.

Publicat a elnacional.cat, 04/06/2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.