Home

mas-duran-lleida-560

“La política, vista de prop, fins i tot la política més alta, és sempre petita, mesquina, miop, un baralla de veïnat. Només el temps dóna als fets polítics la dignitat distant, el sentit superior que és la seva justificació i, amb sort, la seva grandesa. S’ha dit que a qui li agradin les salsitxes i les lleis no vagi mai a veure com es fan. Qui tingui encara respecte per la política, no ha de treure tampoc el nas en les seves cambres reservades”. Aquest és un fragment del llibre La conspiración de la fortuna (Planeta, 2005), del periodista, novel·lista i historiador mexicà Héctor Aguilar Camín, que narra les aventures amoroses i polítiques de Santos Rodríguez, aspirant a la presidència de la República a la manera mexicana, o sigui com a “tapat”. El llibre és, en aquest sentit, una narració fictícia però reconeixeble de la classe dirigent mexicana i de la rebotiga del poder a Mèxic, que està prou desendreçada. És un bon llibre, que els recomano, i que complementa dues novel·les anteriors del mateix autor, tan realistes com aquesta —Morir en el golfo (Océano, 1985) i La guerra de Galio (Cal y Arena, 1990)—, sobre la relació —la mala relació, caldria dir— entre periodisme i política. Tot el que en política no és evident la narració periodística pretén transformar-ho en real. Els periodistes no fan política directament però aspiren a condicionar-la sense cap mena de recança, fins al punt d’amplificar la mesquinesa dels polítics per mera egolatria.

El que val per a Mèxic també pot valer per a la política catalana, atès que, certament, massa sovint la política d’aquí es converteix en un espectacle. De vegades fins i tot esdevé un espectacle ridícul que serveix per exhibir-se més que no pas per aportar solucions al bé comú. Després no val a queixar-se de la desafecció ciutadana. La xerrameca dels polítics cansa. Potser té raó Aguilar quan fa dir a l’amic —i narrador de la història— de Santos Rodríguez que és millor no veure com es fan les salsitxes ni les lleis perquè el procés de fabricació ens pot provocar nàusees. Avui dia, però, els ciutadans no estan disposats a aguantar segons què. L’estultícia dels polítics, la prepotència grandiloqüent dels predictors, la irresponsabilitat governant i la misèria humana que els acompanya, no tan sols avorreixen, que ja seria prou, sinó que provoquen indignació: ho vam veure a la plaça de Catalunya i s’està constatant amb l’èxit, del moment de públic, del fenomen Forcades-Oliveres i el seu Procés Constituent. Ja fa temps, a més, que el CEO ens adverteix que la política s’ha convertit en una font de preocupació ciutadana. Els casos de corrupció —grans o petits, dineraris o morals— han fet molt de mal a la política catalana. Però si sobre la corrupció s’hi encavalca la falta de rigor, la manca de preparació tècnica i la insolència pròpia de qui no sap que costa una barra de pa, la cosa es complica. La política és cada dia més autista. També ha fet molt de mal a la política, si més no a la política catalana, el partidisme exacerbat dels dirigents i militants dels partits polítics, que de vegades es comporten com si fossin una legió. S’ha estès una mena d’intransigència que recorda molt altres èpoques, a pesar del que ha escrit el sociòleg Zygmunt Bauman —lamentant-se’n, per cert— sobre la “modernitat líquida”. Hi ha qui voldria viure als anys trenta per experimentar la confrontació ideològica extrema d’aleshores. Suposo que la fascinació d’alguns cercles intel·lectuals i polítics catalans per l’època de la Guerra Civil deu respondre a això. L’estat fluid i volàtil de l’actual societat —ens diu Bauman—, comporta que visquem amb valors que no són massa sòlids, en què la incertesa per la vertiginosa rapidesa dels canvis ha afeblit els vincles humans i a debilitat aspectes de la convivència. El que abans eren nexes potents ara s’han convertit en llaços provisionals i fràgils que només es reforcen amb arguments polítics extrems. Aquest és el problema. Quan un polític és capaç de dir que les diferències amb un altre polític són més formals que real però al mateix temps esterreca l’altre amb atacs insidiosos, vol dir que “creu” —encara que només sigui inconscientment— que el públic és idiota. Tothom sap llegir i pot veure perfectament què passa, sense els intermediaris periodístics, i fins a quin punt tot plegat és comèdia. O el que és pitjor: una farsa, com ja deia l’honorable barbut.

El cas de la relació entre UDC i CDC és de la mena dels fabricants de salsitxes. La misèria de la política en estat pur. O si es vol formular més finament: “tot passa a qui és més feble”, perquè sembla com si CiU s’hagi proposat automutilar-se en el pitjor moment de la història de la federació. Els anys i les batusses han eixamplat la distància sentimental entre dos socis que sols, si aconseguissin treure’s del mig un a l’altre, es debilitarien encara més del que pronostiquen les enquestes. Tothom que ha estat a prop dels uns i dels altres sap perfectament que la relació entre els quadres de CDC i UDC no és gaire sana ni fructífera. Fins ara, però, havien guardat les formes, malgrat les traïcions i les invectives. El procés sobiranista n’ha rebentat les costures, però. Que consti que els primers a marcar distàncies van ser els democratacristians, que es van oposar de mala manera a la proposta de Casa Gran de CDC —amb declaracions desagradables i una desvergonyida oposició a la candidatura de Ramon Tremosa com a eurodiputat, per exemple. Ara són els nous dirigents de CDC, que suposo que no s’adonen fins a quin punt perjudiquen el president Artur Mas amb declaracions extemporànies, els que encalcen el líder d’UDC per satisfer les exigències sobiranistes de les bases. L’acceleració de CDC debilita clarament CiU pel flanc dels que tenen pressa i dels moderats alhora. És una operació d’alt risc. L’error és no adonar-se que si CiU perd electors per la banda del sobiranisme, qués és el que assenyalen les enquestes, l’absurd és debilitar encara més la federació “expulsant” la bossa dels moderats que aguantarien l’estrebada. Perquè els que no canviarien de vot serien els moderat, oi? Fins i tot Oriol Junqueras se n’ha adonat: “ERC no vol guanyar les eleccions i no tenir amb qui culminar el procés”, va dir durant la Nit Irla. Si es cremen totes les naus, el procés sobiranista no tan sols sacrificarà CiU i el president Mas —que és el que persegueixen els poder fàctics—, sinó que també quedarà anul·lat..

La majoria dels periodistes i opinadors de l’entorn sobiranista sembla que no s’adonin del risc de tot plegat. Han decidit que la bèstia a abatre es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Quina bestiesa, redéu! És com disparar-se un tret al peu i alegrar-se’n. ¿És que és possible un procés sobiranista com el nostre amb tanta gent que hi conspira en contra? Amb els contraris de veritat ja en tenim prou. O no? Duran és una excusa que no explica per què estem encallats. El que compten són el fets i no pas les declaracions. I de moment la realitat és que UDC és al costat de CDC donant suport i estabilitat al Govern. Cap més partit no hi està tan compromès. ¿O és que UDC no aprova mesures com ara la pujada del 8 al 10% de l’impost de transmissions patrimonials amb la lleialtat que toca perquè és un compromís del pacte d’investidura? L’enemic del president Artur Mas no és diu Duran Lleida com pretén un d’aquest opinadors tòxics del sobiranisme. Els enemics del president són tots aquells que no saben callar, incloent-hi l’entorn d’ERC incrustat en la societat civil i que gasta la mateixa arrogància que abans gastaven els progres i els comunistes. No és aquesta l’hora de competir entre sobiranistes. A més, no crec que Duran Lleida estigui disposat a repetir l’operació d’Anton Cañellas amb UCD. La Catalunya d’avui no s’assembla gens a la 1978. El dirigent d’UDC sap perfectament que si sucumbís a una temptació com aquesta, el seu suïcidi polític seria immediat, sense la possibilitat de rescat que va tenir Cañellas.

2 thoughts on “Duran i Lleida no és el problema

  1. Per reflexionar. Entenc i comparteixo això de les salsitxes i la frivolitat i partidisme que ho esguerren tot. També em fa pensar el que explica de les relacions CDC-CiU, així com el paper que pot tenir UD.

    Estic completament d’acord. Duran no és EL problema. Penso que possiblement és UN MÉS DELS problemes.

    Hi ha alguns aspectes, però, que no entenc del teu article.

    PRIMER: Si es reconeix una fugida de vots de CDC cap a ERC, no es pot pensar que el paper de Duran incrementa aquesta sagnia perquè causa desconfiança a votants de CDC decididament sobiranistes?.

    Si és així, com sabem que el vot més “conservador” que preserva Duran, compensa l’efecte negatiu clarament apreciable del mateix Duran?.

    Diu que la primera fugida “s’identifica a les enquestes”. la segona no, possiblement, ja que forces com PSC no pugen i el total del no-independentisme tampoc…

    És possible que l’ambigüitat ja no sigui tan confortable en aquests moments? Pot ser que ja sigui impossible mantenir l’ampli espectre que caracteritza CiU? A veire si, per contra, és la claredat, la capacitat de convicció amb arguments polítics i la determinació les úniques vies de no perdre votants de les dues bandes simultàniament i fins i tot trobar noves bossesde votants.

    SEGON: Els vots dels catalans han determinat que, avui, el procés i els seus ritmes es regeixin per un pacte entre C(iU?) amb ERC. Fins que els catalans no votem una altra cosa és l’única manera possible i legítima de progressar cap a la indep… l’estat propi. I de moement, no s’atura i va puntual.

    És evident que tot atac sobre l’estabilitat i credibilitat del pacte, sigui des del friquiindependentisme, sigui des dels sectors oposats fan mal a aquesta única, de moment, possibilitat d’acostar-nos a Ítaca :_).

    I és evident que qui mes mal pot fer, qui més difícil pot posar les coses a Mas i Junqueras, qui més pot incomodar ERC en el seu suport a CiU i per tant qui més pot fer per complir les seves profecies és Duran i Lleida.

    En aquest sentit, com a ciutadà que sí que vol la independència i m’importa molt poc el destí de CDC i UD`i ERC si arriben exhaustes el dia després de la independència, sí que considero Duran un greu problema, un pal a les rodes o una bomba latent, segons per on li doóni.

    TERCER: L’article acaba amb una suposició. I resulta que és sobre un factor no menor: L’autor diu que “creu” que Duran no repetirà una operació Canyellas. Potser “ell mai no ho faria”.

    Però potser depèn de si considera que la situació és diferent, de les possibilitats que tingui i especialment de les seves opcions alternatives, tant si el procés progressa com si s’estanca.

    A mi, francament, com a cas extrem, no em costa gens veure’l fent de “virrei” amb àurea de “catalanista bo” i paper d’home de “consens” al servei de l’Estat i amb una Generalitat intervinguda, una autonomia anul·lada o amb l’independentisme trencat per qualsevol motiu. I hi ha força possibilitats menys radicals que tamné el podrien situar en molt bona posició en cas de fracàs o estancament del procés, com a instrument de l’Estat espanyol.

    No estic gens segur de la coherència del que he escrit amb la realitat, així que ho aporto només com a propostes de debat. Ha d’entendre l’autor que jo estic molt lluny de les fàbriques de salsitxes i de lleis i que no sé ben bé què s’hi cuina.

    M'agrada

    • Rossend, per què us agrada tant sospitar dels altres? El president Mas aguanta més inestabilitat d’aquells que tot el dia exigeixen que no pas de Duran i Lleida. Al capdavall, UDC no li ha fet perdre mai cap votació. N’hi ha que van amb la pell de xai i sí que ho han fet. Fa ben poquet, eh?

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s