Pòquer a l’O.K. Corral independentista

Láealo en español

Qui té un problema és Esquerra Republicana. Quedar primer a les eleccions pot ser una oportunitat, però també un regal enverinat. El 21-D, Junts per Catalunya va guanyar ERC per poc més de deu mil vots i l’alegria els va empatxar. Els negociadors per a la formació del nou govern —que no ho haurien d’haver estat mai, perquè eren dos presos— van acordar un govern de coalició amb els republicans com si Junts hagués perdut les eleccions. Les principals conselleries, les d’un pressupost més important, els mitjans de comunicació públics i no sé quantes coses més van anar a parar a mans d’ERC. Des de llavors, els de Pere Aragonès es van fer els amos de la Generalitat. De fet, encara que la presidència l’ostentava nominalment Junts, qui manava era ERC. Ja s’ha vist. Des del 30 de gener del 2018 i la no-investidura de Carles Puigdemont, ERC ha imposat el seu criteri i el seu ritme mentre Junts feia escarafalls de tot, amb una impotència desesperada.

Quan arribà la pandèmia, la patata calenta va caure al pati dels republicans, perquè Salut, Educació i Treball es van convertir en el front de combat contra la Covid-19. Els tres consellers d’ERC, Alba Vergés, Josep Bargalló i Chakir el Homrani —protagonista d’una gestió tan dolenta de les residències de gent gran, que va perdre’n la competència—, demostraren que als republicans els falta banqueta. Els de Junts, que no és que vagin gaire més sobrats, tampoc no van ser capaços de treure rèdit de dirigir el Departament d’Empresa i Coneixement, el responsable de la gestió de l’economia productiva. Ja s’ha vist a les eleccions. La titular de la conselleria, Àngels Chacón, cessada per Torra, no ha rendibilitzat el seu pas pel govern perquè per a la majoria dels ciutadans és una perfecta desconeguda.

Les converses per formar el nou govern segueixen el guió habitual. És com jugar al pòquer, que és un joc de cartes d’envit —ara diuen que és un esport— on acostumen a jugar-hi quatre persones. L’emoció del joc ve perquè jugues amb les cartes amagades i pots apostar, no pel que no veus, sinó pel que només intueixes. Al pòquer guanya el jugador que té la millor combinació o bé qui ho fa creure als altres i aconsegueix la retirada dels rivals. És un joc d’amenaces que, de vegades, acaba amb aldarulls sonats, com passava als westerns que jo veia quan era petit. Posar cara de gos o burlar-te del contrincant podia obrir les portes al drama. Som en aquest punt ara, amb els mitjans de comunicació fent de corretja de transmissió de cada negociador. Tenen temps fins al 12 de març, que sembla molt lluny, però com que en política el temps és or i la paciència dels ciutadans, especialment la dels més joves, és cada vegada més escassa, convindria que no esgotessin el termini. S’està constatant cada nit al carrer, des de la detenció de Pablo Hasél. La virulència de les manifestacions és símptoma d’un mal molt profund que el nou govern hauria d’entomar seriosament.

Arribar a un acord serà difícil, perquè les estratègies són diametralment oposades: Junts i la CUP comparteixen una visió rupturista que topa amb el pactisme d’ERC, per bé que la CUP i ERC s’identifiquen ideològicament en arraconar Junts

Negociar la formació d’un govern té moltes fases. La primera és interna de cada partit, que no són mai un cau de companyonia. Hi ha batalles internes que són més mortíferes que les externes. A ERC, els federalistes partidaris de trencar amb Junts i pactar un govern d’esquerres amb el suport extern del PSOE fan molt de soroll, perquè a més tenen el suport d’Arnaldo Otegi, molt més preocupat per la governabilitat d’Espanya que no pas de desbancar el PNB del poder. En canvi, hi ha un altre sector d’ERC, ben relacionat amb els antics convergents —avui a Junts— per la via dels negocis, que veurien bé la reedició del pacte amb Junts amb l’afegit de la CUP. Inclús l’ideòleg del primer tripartit, Joan Manuel Tresserras, actualment president de la Fundació Irla, és partidari del govern de coalició independentista. La posició de Junts és més compacta, perquè els contraris a relacionar-se amb la CUP ja es van escindir quan intentaven ser la CUP de dreta. Han fracassat i a Junts la idea general és que cal formar un govern nítidament independentista que acordi, en primer lloc, un full de ruta per a tota la legislatura.

Arribar a aquest acord serà difícil, perquè les estratègies són diametralment oposades: Junts i la CUP comparteixen una visió rupturista que topa amb el pactisme d’ERC, per bé que la CUP i ERC s’identifiquin ideològicament en arraconar Junts, en estigmatitzar-la com una dreta que no és. Des de fora s’intenta incidir en la negociació i es produeixen paradoxes com ara que la patronal reclami la formació d’un govern d’esquerra(ERC+ECP+PSC) per acabar amb l’independentisme. Només per això, per disgustar l’home del frac de CiU i ara Generalíssim de Foment, cal formar un govern que realment posi en perill el règim del 78. A Madrid ja s’ha pogut constatar que un govern PSOE-UP ni tan sols és capaç d’investigar la monarquia corrupta. Imaginin vostès la inoperància d’un govern autonòmic integrat pels dos partits d’esquerra del sistema i per una ERC subordinada als interessos de Madrid. A l’oposició, Junts per Catalunya podria extreure’n molt de suc.

Si se superen aquestes dues primeres fases de la negociació i s’arriba a la tercera, que és pactar el repartiment de responsabilitats i càrrecs, les coses tampoc no seran fàcils. Suposo que Junts haurà après del gran error comès el 2017 i no es deixarà enganyar tan fàcilment. Per començar, intentarà retenir la presidència del Parlament davant dels intents d’ERC de convertir la posició de la segona autoritat de Catalunya en moneda de canvi amb la CUP. No seria lògic cedir un càrrec que correspon al segon partit més gran de la coalició. Si la CUP es vol comprometre amb la governabilitat, amb la política pràctica, on ha d’asseure’s és a la taula del consell executiu, on cada dimarts es prenen decisions que afecten l’orientació econòmica i social del país i generen unes actituds polítiques compartides. En un llibret que recentment ha publicat Jordi Matas, Guia per formar un govern de coalició (Edicions UB), l’antic síndic electoral de l’1-O defensa que els governs de coalició permeten fer aflorar l’essència de la democràcia. Tant de bo tingués raó. De moment, l’experiència viscuda per nosaltres no és ben bé així. “En un món inundat d’informació irrellevant —escriu Yuval Noah Harari a 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62)—, la claredat és el poder”. El poder de veritat només s’assolirà de veritat a Catalunya quan esdevingui un estat independent. L’autèntic quid de la qüestió és si els independentistes volen arribar-hi o bé no saben sortir del mític tiroteig de la pel·lícula O.K. Corral

Publicat a elnacional.cat, 25/02/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.