Contra la desesperança

Léalo en español S’atrapa abans un mentider que un coix. Deu ser per això que la gent, aquella gent que és menystinguda però alhora temuda pels privilegiats, desconfia dels partits polítics. I és que la política catalana està dominada per la mentida. I per la maldat d’alguns polítics que no tenen cap escrúpol i van explicant mentides com si fossin grans veritats. Unes mentides alimentades, a més, pel periodisme partisà, que em comptes d’informar i de desemmascarar el mentider, es comporta com un trol de paper simplement perquè convé a la línia editorial del diari on treballa. Tant és que … Continua la lectura de Contra la desesperança

Elogi de la infidelitat partidista

Léalo en español Són moltes les frases cèlebres atribuïdes a Winston Churchill. Qui fou el primer ministre britànic va ser un home ocurrent que atresorava un gran instint polític. No tenia pèls a la llengua i deia el que volia sense estalviar-se de fer observacions feridores si calia. En una ocasió va llançar un dard enverinat contra un jove diputat liberal que s’unia al Partit Laborista: “És la primera vegada a la meva vida que veig una rata nedant cap a un vaixell que s’enfonsa”. Una acusació de transfuguisme, com diríem avui dia, que dita així, d’entrada no concorda amb … Continua la lectura de Elogi de la infidelitat partidista

El neopujolisme, fang de la rendició

Léalo en español Rebroten els nostàlgics del pujolisme. El procés sobiranista ha tingut la virtut de provocar que tothom es descarés. Els conservadors de la dreta més rància i espanyoleta, per exemple, aquells que es van sumar al pujolisme agafats de la mà dels cadells intel·lectuals de Mas, avui reneguen de gairebé tot el que van fer al servei del procés sobiranista i arrosseguen els seus antics mentors —als pujolistes de veritat— cap al fang de la rendició. Com que la majoria dels mitjans de comunicació són en mans dels de sempre, o sigui dels crítics amb el nacionalisme i, per … Continua la lectura de El neopujolisme, fang de la rendició

Polítics mandrosos

Léalo en español Fa molta mandra escoltar el debat de política general al Parlament. I encara en fa més haver d’aguantar els portaveus oficiosos dels partits a les tertúlies matinals dels mitjans de comunicació. La sensació de desconcert és molt gran i hi ha qui l’aprofita per portar l’aigua al seu molí i practicar el coit interromput. La culpa és de l’independentisme i de la incapacitat dels dirigents actuals de generar consens, en primer lloc entre els grups de la coalició governamental. Les divergències en el si de JxCat són més evidents que a ERC, però a tot arreu se’n fan, … Continua la lectura de Polítics mandrosos

L’imperatiu del dogma

Léalo en español El govern espanyol vol espantar els independentistes. Des del 27 d’octubre ha posat en marxa una política repressiva que es va estenent a poc a poc a tots els àmbits de la societat. Als polítics i líders cívics del sobiranisme, en primer lloc; però també a comandaments policials, escriptors, mecànics, funcionaris i a qui faci falta per tallar la gangrena separatista, per dir-ho com ho dirien ells. Tenen molts còmplices, dins i fora de Catalunya, per criminalitzar l’independentisme. No és nou, perquè al País Basc, amb l’excusa del terrorisme —que és un recurs polític inacceptable, almenys per … Continua la lectura de L’imperatiu del dogma

Les mentides unionistes

Léalo en español Des que s’ha reeditat el llibre Verdad y mentira en la política (La página indómita), tothom parla de les tesis que Hannah Arendt va defensar en els dos assajos que conté aquesta obra. Jo també en vaig parlar en un article publicat en aquest mateix diari, Justícia i postveritat, per destacar que Arendt havia sabut distingir molt clarament entre opinió i veritat. Esborrar la línia divisòria entre la veritat de fet i l’opinió —deia llavors— és una de les moltes formes que pot adquirir la mentida. Ara afegeixo que recórrer a la mentida no és tan sols … Continua la lectura de Les mentides unionistes

¿Por qué Enric Juliana no tiene razón?

Esta semana estamos de aniversario. El 20 de marzo de hace 35 años se celebraron las primeras elecciones autonómicas en Cataluña. He leído algunos excelentes artículos sobre lo que significó aquello, por ejemplo el de Francesc Marc Álvaro, Un momento fundacional, que acaba con una buena reflexión sobre los análisis históricos anacrónicos de los antipujolistas de siempre, ahora reanimados por el decadente espectáculo dado por la familia Pujol en el Parlamento catalán. Y es que la victoria de Jordi Pujol frente a los socialistas y los eurocomunistas, ganadores absolutos de las tres primeras elecciones democráticas, las generales del 15 de junio de 1977 y del … Continua la lectura de ¿Por qué Enric Juliana no tiene razón?