L’Espanya del junquerisme

Léalo en español

El junquerisme no és amor, però tampoc no és una ideologia. Ho dic per precisar el que ha escrit Carles Castellanos, l’històric militant independentista, a l’article “El què i el com del Junquerisme“. Castellanos, que avui dia és militant de Poble Lliure —i per tant de la CUP—, però que abans havia militat en un dels dos MDT i molt abans a l’IPC i encara més anys enrere al PSAN-P, al PSAN i a l’FNC, no crec que defensi un sistema d’idees econòmiques, polítiques o socials, que és el que defineix la ideologia, molt diferent del que sosté Oriol Junqueras o el partit-mare, com l’anomena ell, ERC. No pretenc esmenar la plana a una persona que respecto, però amb qui he discrepat tota la vida, no pas per raons ideològiques, sinó perquè discrepava de la seva manera d’entendre l’acció política. Subscric de dalt a baix l’article de Castellanos, menys l’apartat que dedica a la suposada “dilució ideològica” de l’independentisme promoguda pel junquerisme. Per mi, l’independentisme no és cap ideologia, com tampoc no ho era el catalanisme, sinó que és un moviment ideològicament plural. Sortosament, hi ha independentistes d’esquerra, de centre i de dreta, com abans, i des dels orígens, hi havia catalanistes progressistes (Almirall) i conservadors (Prat de la Riba). I més que n’hi hauria d’haver. El problema del junquerisme no és la ideologia que professa, si bé costa de saber ben bé quina és, perquè la barreja d’idees místiques i polítiques invita a pensar que és una mena de nacionalcatolicisme que, personalment, em fa angúnia. S’assembla molt al que defensaven alguns antics convergents.

El junquerisme és, doncs, l’expressió d’una manera d’entendre l’acció política. Les discrepàncies que un independentista d’esquerra té amb Junqueras i ERC són, sobretot, referides a la manera d’obrar oportunista d’aquest partit. No cal posar molts exemples per provar que Esquerra defensava actuar d’una manera el 2017 que és exactament l’oposada a la que defensa ara. Entremig no hi ha hagut cap mena d’autocrítica, de reflexió seriosa sobre el seu canvi de posició. La manera de justificar-se ha estat acusar els altres, als puigdemontistes, que tampoc no tenen una única ideologia, de defensar un independentisme màgic. El 5 de maig de 1936 es va celebrar un ple del Parlament de Catalunya que va acabar en trifulga entre el president Lluís Companys i el diputat d’Estat Català Josep Dencàs, membre també d’ERC, a propòsit de què havia passat el Sis d’Octubre de 1934 (vegeu el DSPC). Els retrets van ser realment contundents, sobretot els de Companys contra qui, després de fugir per les clavegueres, encara volia tenir raó. Companys no li’n va deixar passar ni una i tanmateix va confessar que “el desastre d’organització del 6 d’octubre afecta singularment la V.S., i he de reconèixer que també a nosaltres perquè havíem cregut en els dots d’organització de la V.S. L’hem pagat, però també ens afecta a nosaltres […] puix reconec que la meva era una actitud en aquell moment una mica temerària”. S’imaginen un debat com aquest entre polítics del mateix sector en l’actual Parlament de Catalunya? Jo no, francament. El parlamentarisme ha deixat de ser-ho des que la partitocràcia domina el pensament intel·ligent de ses senyories.

A mesura que la normalitat s’apodera dels polítics de l’interior, és més clara la deriva del junquerisme per esdevenir l’esquerra federal a Catalunya

Companys reconeixia que havia estat un temerari dos anys després dels fets d’octubre de 1934 i l’independentisme no va voler donar-se’n per assabentat. Obrar d’una manera temerària és el que va fer Esquerra abans dels fets d’octubre del 2017 i encara no ho han volgut reconèixer. Potser si Puigdemont hagués pronunciat les paraules de Companys, tot plegat s’interpretaria d’una altra manera. Assumir la pròpia culpa és més efectiu que mostrar les debilitats de l’altre. Sigui com sigui, el junquerisme post-2017 ha mutat. Ja no parla d’independència. En aquest sentit sí que tindria raó Castellanos que l’independentisme d’Esquerra s’ha convertit en una ideologia, en tant que el defensa tan sols com un ideal, com una aspiració tan utòpica com pugui ser-ho la implantació del socialisme. A mesura que la normalitat s’apodera dels polítics de l’interior, és més clara la deriva del junquerisme per esdevenir l’esquerra federal a Catalunya, inclús en el plantejament que té sobre la llengua. Des que ERC es va transformar en un partit doctrinalment d’esquerra, un cop destronats els liberals de Barrera i Hortalà, l’aspiració, gairebé l’obsessió, ha estat substituir el PSC i el que quedés de l’antic espai que ocupava el PSUC. No n’hi ha prou que un partit aspiri a representar un espai, necessita concretar quin.about:blank

La sonsònia sobre l’independentisme és, doncs, retòrica, perquè des de fa temps que Esquerra busca representar una altra cosa, més pròxima al que històricament havia representat el setmanari L’Opinió i el seu nucli promotor format per Joan Lluhí i Vallescà, Joan Casanelles, Pere Comas i Antoni Xirau. La Fundació Irla acaba de publicar un magnífic estudi de Jaume Guillamet sobre aquest setmanari republicà i socialista, segons autodefinició, que va participar en la fundació d’ERC el 1931. El tam-tam sobre l’ampliació de la base, la integració de polítics provinent d’altres partits per als quals l’independentisme és tàctic, s’ha amplificat darrerament. Només cal llegir els articles de Jordi Muñoz, Eduard Voltas, Joan Manuel Tresserras, Enric Marín o bé les declaracions de Joan Tardà, Gabriel Rufián, Elisenda Alemany, Ruben Wagensberg o Joan Ignasi Elena per adonar-se que la influència dels partidaris de vincular Esquerra a l’operació de confluència de l’anomenada esquerra plural espanyola és un fet. En l’últim article d’Eduard Voltas, per exemple, escrit en resposta a un altre de Xavier Domènech en nom de la Fundació Sobiranies, demostra fins a quin punt els maître à penser republicans han passat el Rubicó per convertir el junquerisme en una tendència més de l’esquerra espanyola. En acceptar la lògica que la solució als mals actuals passa perquè “els independentistes (que no diu qui són), els sobiranistes i fins i tot els regionalistes actuïn com un bloc històric (l’expressió és meva) i negociïn amb el PSOE la investidura i el programa de legislatura”, es deixa a entendre que el que ara toca és negociar una mena de procés constituent espanyol. Si això va acompanyat del fet, proclamat a tort i a dret, que pel que sembla Esquerra (els republicans) i Junts (els independentistes) no poden acordar una estratègia conjunta de negociació amb el PSOE, l’opció és clara. La independència ja no és la prioritat.   

Qui té por de la paraula Espanya? Això es preguntava en un article recent un antic alt càrrec del tripartit nomenat per Esquerra, Albert Sáez, que llavors treballava de costat amb Eduard Voltas. Sáez és avui directiu de Prensa Ibérica, promotora d’un nou diari, El Periódico de España, que surt de dilluns a divendres i es ven només a Madrid. Madrid és Espanya, com diu Ayuso. La primera portada d’aquest diari és ben significativa, fins i tot per la data triada per estrenar-se (12-O): “Díaz, Colau y Oltra lanzarán su alianza sin Podemos”. Llegida la notícia, no calia tenir molta imaginació per afegir els noms de Junqueras i Otegi a la suma amb el PSOE per acabar amb Podemos. Cap independentista té por de la paraula Espanya. Només se’n vol separar. Qui té més dificultats per assimilar-la és el junquerisme, precisament, perquè el seu èxit està lligat al manteniment d’un govern d’esquerra a Espanya i a l’articulació d’aquest espai polític que hauria de permetre-li mantenir la seva autonomia i les sigles. Entretant, l’independentisme dels republicans es transformarà en un reclam sentimental per justificar-ho tot i per autojustificar-se. El pujolisme més o menys ja era això abans de caure pel penya-segat lligant-se la corda del PP al coll.

Publicat a elnacional.cat, 14/101/20121

Una resposta a “L’Espanya del junquerisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.