Renúncies

Léalo en español

Voluntaris de la fundació Arrels amb una persona sense llar a les portes del Museu Can Framis. © Gianluca Battista

1. “Hem perdut dos anys de vida”. Així de rotundes es manifestaven unes noies davant el portal d’una discoteca la primera nit que va tornar a alçar la persiana l’oci nocturn. Cadascú sap com perd el temps. No crec que ningú recordi els dos últims anys sense fer una ganyota. Fins i tot els que han aprofitat el confinament per crear, fos un llibre, fos una simfonia, deuen recordar amb neguit aquells els dies. Cristina Masanés acaba de publicar Eroica (L’Avenç), una mena de dietari dels seixanta-cinc dies de confinament, inspirant-se en la contemplació del cel mentre escoltava la simfonia núm. 3 de Beethoven, la “Sinfonia eroica composta per festeggiare il sovvenire d’un grand’uomo“. Suposo que ho feia per animar-se. Hi ha gent a qui l’espanta la quietud, el silenci, el recolliment, la introspecció. La solitud, al capdavall. Necessita alè. Diuen que sortim de la pandèmia amb més divorcis que mai. No ho dubto. Jo mateix en soc víctima, per no recórrer a altres exemples que conec. Una escriptora de moda, Carlota Gurt, que ha publicat una primera novel·la que no he llegit, Sola (Proa), parlava del divorci en una de les seves metàfores mortíferes que publica regularment a Catorze14. Què porta al divorci? —es preguntava—. Adonar-nos, diu ella, que vivim amb algú que ja no habita en el mateix continent que nosaltres. I és que el divorci mental és previ al divorci físic. Això ho afegeixo jo.

2. Les noies que es lamentaven per haver perdut dues vegades dotze mesos de la seva vida —un fet que esdevé més dramàtic si ho traduïm en 104 setmanes, 730 dies, 17.520 hores, 1.051.200 minuts i 6.307.200 segons— no crec que s’hagin divorciat. El temps que diuen haver perdut no esgarrifa tant com els 25.800 anys que dura l’any platònic, el gran any que completen els signes del zodíac i que no té res a veure amb l’amor. És una altra cosa. És el període durant el qual l’eix de la terra descriu un cercle complet a causa de la precessió. Diguem-ne el moviment de la Terra que s’assembla al d’una baldufa. Potser aquestes noies han viscut una ruptura amorosa, que quan ets jove és tan dramàtica com la dissolució del vincle amb algú amb qui convius, i això els ha incrementat la frustració. Potser trobaven a faltar que algú els donés ànima. En la societat d’ara, l’oci està sobrevalorat, mentre que perdre el temps mereix tota mena de recriminacions. Tot i que he crescut en una família que apreciava la cultura, badar, estar assegut sense fer res, no era ben vist. De seguida et posaven la llufa de gandul. A casa o a l’escola, la recriminació era la mateixa. Al final, ja de gran, vaig descobrir que per escriure necessitava una certa misantropia. Tractar amb altres persones em distreu, m’atabala, quan penso. A més, el meu disgust augmenta quan algú m’interromp mentre estic escrivint.

Benaurats siguin els que es poden queixar perquè, gràcies a déu, viuen dignament

3. M’estimula més el llibret El dret a la peresa (1880), de Paul Lafargue, el gendre de Marx i suïcida insigne, que no pas la “ideologia de treball” de Max Weber, tan purità ell. Vull dir que no tinc res en contra de qui creu que la vida és una mena de festa permanent. Només demano coherència. En una de les moltes nits d’insomni que arrossego, en comptes d’aprofitar per anar a una discoteca, encara que no en tingui l’edat, miro sèries, que és el substitut del sexe per a molta gent solitària. Aquesta darrera setmana n’he vist una a Netflix que m’ha impactat. Es titula Maid (Minyona o Noia de servei) com el llibre de Stephanie Land que la inspira. La novel·la de Land, autobiogràfica, és un retrat estremidor de la pobresa extrema als EUA. Però també és un relat d’esperança. No es preocupin, no els faré cap espòiler. No els aixafaré la guitarra. Quan arribin al final de la sèrie entendran per què els plantejo l’analogia entre les joves estudiants catalanes i aquesta minyona estatunidenca que neteja vàters. De moment, mirin com comença la narració: “La meva filla va aprendre a caminar en un refugi per a persones sense llar”. Tanquin els ulls i imaginin-s’ho. L’escena els commourà. Com em commou veure a les portes del Museu Can Framis les persones sense sostre que hi dormen. No són art contemporani. Són una estadística del capitalisme. És el fracàs d’un sistema. Veig aquestes persones quan surto de casa per anar a treballar, on, quan hi arribo en bicicleta, he d’esquivar, si no vull atropellar-les, més persones sense llar que dormen a les portes d’una facultat, oh, paradoxa!, dedicada a explicar la vida, encara que sigui en temps passat. Tothom fa com si no hi fossin. La seva és una altra manera de “perdre” el temps, perquè són una pandèmia assimilada que els obliga a malviure entre cartons i flassades velles. Ningú se’n lamenta, ni quan els van fer fora per instal·lar un centre de vacunació. Ara que ja han desmuntat aquest punt per salvar vides dels que vivim sota un sostre i la facultat n’ha fet abrillantar el terra, els sense sostre han tornat a “casa”.

4. El pitjor és la renúncia voluntària al benestar. Necessito mandrejar per viure i per crear, però em considero un privilegiat, com molts dels alumnes que tinc, que es queixen per norma. No he tingut mai cap alumne que visqués en les condicions de la protagonista de Maid. Benaurats siguin els que es poden queixar perquè, gràcies a déu, viuen dignament. És per això que m’ha enervat la decisió del departament d’Universitats de renunciar a exigir el B2 de coneixement d’una tercera llengua (anglès, francès, alemany o italià) per obtenir el grau. Més ben dit, el Govern ha decidit traspassar la responsabilitat a les universitats i així treure’s el mort de sobre. Tots els mals governants fan això. De moment, només la UdG no ha baixat del burro i exigeix el certificat als seus alumnes. Les organitzacions estudiantils se’n queixen i reclamen al rector gironí, Quim Salvi, que els deslliuri d’una “pena” com aquesta. Hauria de ser al revés, perquè exigir l’excel·lència és reclamar el que és just. És un dret. Saber idiomes serveix fins i tot per fer amistats a les discoteques. Persones que parlen amb persones. Serveix per aprofitar el temps i per mandrejar davant d’una pantalla de TV. La Generalitat, que sovint es vanta que som davant la generació més ben preparada, confonent titulació amb competència, diu que ha pres aquesta mesura per realisme. Quina excusa més pobra! És paternalisme, “la domesticitat narcòtica de qui s’acostuma a la renúncia”, com va escriure Masanés el quarantè dia de confinament. L’abdicació de qui ha crescut amb el frau pedagògic del “progressa adequadament”. Les autoritats catalanes faran perdre als joves, no dos anys, sinó el futur. Els condemnen a la pobresa intel·lectual. 

Publicat a elnacional.cat, 11/101/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.