No és això, Joan, no és això

Joan Tardà i Gabriel Rufián, representants del sector federalista d’ERC

Léalo en español

Des que s’ha jubilat, Joan Tardà està més actiu que mai. En comptes de jugar a la petanca o a la botifarra, es dedica a escriure piulades i articles amb els quals dispara contra tot déu. Sort que diuen que el “junquerisme” és amor! Un amor ben singular, perquè estrafà la veu i el capteniment quan s’adreça als altres independentistes. El “junquerisme” no és res, almenys de moment, perquè el que té de semblant amb el “pujolisme” és el victimisme, les males pràctiques, les persecucions, les exclusions, els xecs de sota mà, el doble llenguatge i ara, Àngela Maria!, el “roquisme” de baixa intensitat, de “pinxo” de Lavapiés. Desitjo i espero que ERC no acabi com CDC, embargada per la corrupció sistèmica del Règim del 78. Una corrupció, sigui dit tot passant, que també hauria hagut de fondre el PP i el PSOE (incloent-hi el PSC, protagonista d’un dels primers escàndols de corrupció, el que va portar Josep M. Sala a la presó), però, és clar, els partits espanyolistes no es van apuntar a l’independentisme. Tot hauria acabat en una anècdota si no hagués estat per això. No ho excuso. Al contrari. Per això lamento que els “guardians” de les essències “junqueristes” s’assemblin tant als gàngsters que abans dominaven l’escena pública de la mà de CDC.

En Tardà s’equivoca quan dispara contra el president, perquè la popularitat de Torra, com saben tots els que es dediquen a les enquestes, està molt per sobre de la de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias

L’independentisme polític deambula per un cul de sac que només celebren els descerebrats. Sense un independentisme polític fort, és impossible assolir la independència. Amb la gent, amb l’ANC i Òmnium, que són l’objecte del desig dels partits, no s’arribarà a l’objectiu. I encara s’hi arribarà menys si el recel presideix tota acció. Cal reorganitzar-se i per això és imprescindible aclarir el panorama de sigles, tant de la societat civil com dels partits. L’actual direcció de l’ANC recela del Consell per la República, malgrat ser-hi representada, i ERC el boicoteja activament (oi, benvolgut Isaac Peraire?), simplement perquè creuen que és un instrument al servei de Carles Puigdemont. També és cert que el president a l’exili és com una marea descontrolada, de vegades puja i baixa sense sincronitzar-se amb la Lluna. A l’independentisme no li calen cèsars, només necessita líders que sàpiguen manar i vulguin fer-ho. ¿Volen saber per què la consellera Capella li ha negat el permís a Jordi Sànchez per anar a treballar a la Crida? Doncs perquè aquest home, injustament empresonat, té un projecte polític al cap que ERC vol impedir que creixi costi el que costi. La resta és literatura legal, que és pitjor que les falsedats que es va inventar l’ara defenestrat Pérez de los Cobos.

Aquesta és també la raó per la qual Joan Tardà s’ha inventat el “torrisme”, equiparant-lo al “sanchisme”, que ell —i la dreta nacionalista basca— van encimbellar. Si per “torrisme” s’entén el lideratge que el MHP Joaquim Torra ha exercit durant la pandèmia, benvingut sigui, malgrat estar en la fase terminal degut a la “bestiesa” de la pancarta i a la seva manifesta incapacitat de cessar els consellers més ineptes d’ERC i JxCat, alguns dels quals, a més, i fan riure, aspiren a substituir-lo sense dissimular, a pesar del llast que arrosseguen com a antics membres del PDeCAT, hereu de la corrupta CDC. Sense Puigdemont ja foren morts. En Tardà s’equivoca quan dispara contra el president —o no, si ens ho mirem com ell, amb el partidisme exacerbat que destrossa il·lusions—, perquè la popularitat de Torra, com saben tots els que es dediquen a les enquestes, està molt per sobre de la de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, representant del “paulisme” que engresca Tardà fins al punt de fer-li perdre la xaveta. Als anys trenta, el PSOE ja va fer que Joan Lluhí i Vallescà —ministre i representant del sector federalista i laborista d’ERC— no fos gens lleial ni a Francesc Macià ni a Lluís Companys. És aquesta la raó per la qual la historiografia catalanista l’ignora o el tracta molt malament. A Madrid, uns s’enamoren de veritat i canvien de dona. I uns altres tenen menys sort i canvien les conviccions per convertir-se en una mena de Miquel Roca amb sobrepès. No era això, Joan, no era això pel que milers d’independentistes us van votar.

Publicat a elnacional.cat, 28/05/2020

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.