Elogi de la infidelitat partidista

Léalo en español

Són moltes les frases cèlebres atribuïdes a Winston Churchill. Qui fou el primer ministre britànic va ser un home ocurrent que atresorava un gran instint polític. No tenia pèls a la llengua i deia el que volia sense estalviar-se de fer observacions feridores si calia. En una ocasió va llançar un dard enverinat contra un jove diputat liberal que s’unia al Partit Laborista: “És la primera vegada a la meva vida que veig una rata nedant cap a un vaixell que s’enfonsa”. Una acusació de transfuguisme, com diríem avui dia, que dita així, d’entrada no concorda amb una de les reflexions més agudes de Churchill sobre les fidelitats partidistes: “Alguns homes canvien de partit pel bé dels seus principis; uns altres canvien de principis pel bé dels seus partits”.

Churchill estava referint-se a si mateix, és clar, doncs ell va canviar de partit dues vegades per mantenir els seus principis. El 1904 les disputes sobre la reforma social i el lliure comerç —a les quals s’oposaven els tories— portarien Churchill a abandonar el Partit Conservador per unir-se al Liberal. Tres anys després, quan el Partit Liberal va pactar amb els laboristes per derrotar els conservadors i fer del líder laborista Ramsay MacDonald el nou primer ministre, Churchill es va reincorporar als tories. I és que Churchill s’oposava als laboristes amb tenacitat, amb la mateixa fermesa que després s’oposà als comunistes i al nazisme.

No es tracta de justificar ni a Churchill ni a ningú per la seva ideologia. Tan sols l’extrema esquerra competeix amb les altres esquerres per determinar qui és més pur i més d’esquerres. El que em sembla significatiu de la frase de Churchill és, precisament, que la força de les conviccions personals hauria de poder batre la fidelitat irracional a un partit. És en els moments de crisi que un sistema de partits que abans semblava molt estable pot esfondrar-se. Si vostès llegeixen el llibre de Joan. B. Culla, El tsunami (Proa, 2017), podran reflexionar sobre com i per què el sistema català de partits va començar a caure en picat en els primers anys del segle XXI per quedar pràcticament destruït en l’actualitat.

Els partits són instruments que haurien de transformar-se quan les circumstàncies canvien

No els descobreixo res si els dic que el bipartidisme imperfecte que regien CiU i PSC i que va presidir els vint-i-tres anys de pujolisme després de l’autodestrucció dels comunistes, que el 1980 comptaven amb 25 diputats al Parlament, es va enfonsar quan el 2016 només tres dels sis partits —i cinc grups parlamentaris— que havien dominat l’escena catalana tenien representació al Parlament català. A més, el lideratge fort de Pujol entre els nacionalistes —que Mas no va poder superar— és avui una ruïna i els socialistes, els líders dels quals mai van arribar a la categoria de Pujol, en aquests moments estan dirigits per antics capitans de perfil molt baix, amb Miquel Iceta com a lampista major. L’espai electoral socialista ha anat minvat amb el temps i amb la irrupció de Ciutadans, l’evolució dels quals des del centreesquerra fins a l’extrema dreta s’explica pel radicalisme del seu nacionalisme espanyol, encara que ara ha de competir amb Vox, un partit que està demostrant tenir capacitat de mobilització.

Els partits són instruments que al meu entendre haurien de transformar-se quan les circumstàncies canvien. Els que es resisteixen, a pesar que neguin estar en crisi, al final pateixen els efectes de la deterioració del sistema democràtic, bé pels efectes de la corrupció, per la falta d’identitat —aquests principis que proclamava Churchill—, o bé pel gir autoritari que va destruint un sistema de representació inherent a l’estat liberal. La metamorfosi de l’espectre polític català no es deu, com reconeix el professor Culla, al procés ni comença en 2012, sinó que les seves causes són anteriors. De tota manera, és innegable que al 2018 el sistema de partits a Catalunya continua transformant-se. La majoria dels catalans no milita en cap partit, però quan apareix una alternativa que dona protagonisme a la gent abans que als aparatxic, el personal s’apunta al carro amb entusiasme. Fixin-se vostès en què està passant amb la Crida Nacional per la República. El mateix Carles Puigdemont hauria de prendre bona nota de l’exposat per Churchill si vol que la iniciativa funcioni.

Publicat a elnacional.cat, 15/10/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: