Etiqueta: RAC1

Política, Política catalana, Política espanyolaDeixa un comentari

Polític escarmentat, governant perdut

agusticolomines

Léalo en español 1. El pessimisme porta a la decadència. El pessimisme obre la porta a la depressió. Si en les persones deprimides l’afebliment de l’ànim genera pensaments negatius per una manca de raonament intel·lectual, quan parlem de política el pessimisme és el primer símptoma que s’ha entrat en un cul-de-sac. El procés independentista s’ha acabat, almenys de la manera que s’havia entès durant la dècada passada. No em reca coincidir amb el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. El PSOE ha aconseguit imposar a Esquerra, mitjançant la intermediació dels abertzales, una via de col·laboració que exclou la independència de Catalunya. La mala digestió dels … Continua la lectura de Polític escarmentat, governant perdut

Política, Política catalana, Política espanyola1 comentari

Covid-19 i governança

agusticolomines

Léalo en español Vaig llegir a Twitter un gag del programa dels Òscars, La competència, aquell que s’anuncia tot dient: “De dilluns a divendres, de 12 a 13 h. A RAC1. Un programa d’humor basat en fets reals”. Al programa d’abans-d’ahir van deixar anar el següent: “Zoraida: Bon dia. Ha trucat vostè a la Generalitat de Catalunya. Per consultar els números guanyadors de la loto 6/49, premi 1. Per qualsevol altra consulta sobre temes més importants, truqui directament a Moncloa”. El gag pot ser interpretat de moltes maneres. Podria ser una crítica a la Generalitat o podria ser que fos rabiosament … Continua la lectura de Covid-19 i governança

Política, Política catalana, Política espanyolaDeixa un comentari

L’imperatiu del dogma

agusticolomines

Léalo en español El govern espanyol vol espantar els independentistes. Des del 27 d’octubre ha posat en marxa una política repressiva que es va estenent a poc a poc a tots els àmbits de la societat. Als polítics i líders cívics del sobiranisme, en primer lloc; però també a comandaments policials, escriptors, mecànics, funcionaris i a qui faci falta per tallar la gangrena separatista, per dir-ho com ho dirien ells. Tenen molts còmplices, dins i fora de Catalunya, per criminalitzar l’independentisme. No és nou, perquè al País Basc, amb l’excusa del terrorisme —que és un recurs polític inacceptable, almenys per … Continua la lectura de L’imperatiu del dogma

Política, Política catalana1 comentari

No ens doneu per morts i deixeu-vos d’enquestes

agusticolomines

Arran de l’últim Baròmetre d’Opinió Política (BOP) del CEO, el qual mostrava que els partidaris de la independència entre la població han baixat quatre punts i estan en minoria, els unionistes —eufòrics— i no pocs independentistes —deprimits— donen per mort el procés sobiranista. I entretant els tertulians, homes i dones, es posen a discutir sobre cuina als mitjans de comunicació, per bé que em fa l’efecte que cap d’ells no ha cuinat mai un suflé ni tan sols una enquesta, que també es cuina. El procés, per tant, seria com una muntanya russa, amb pujades èpiques i baixades frenètiques, amb inversions Sit-Down … Continua la lectura de No ens doneu per morts i deixeu-vos d’enquestes

Política, Política catalanaDeixa un comentari

Ubasart “on fire”

agusticolomines

El 31 de maig de 1995 es va estrenar a França la pel·lícula L’odi, del director Matthieu Kassovitz. La pel·lícula comença mostrant-nos una nit de motins al ritme de la cançó Burnin’ and lootin’ de Bob Marley and The Wailers, en un agitat i violent combat nocturn entre la policia i la joventut cabrejada del suburbi de Les Muguets. El motiu de tanta violència és la pallissa, a mans de la policia, d’Abdel Ichah, un noi magrebí de només 16 anys, que l’ha deixat en estat de coma profund. La pel·lícula explica les 24 hores de la vida de tres joves —Vinz el … Continua la lectura de Ubasart “on fire”

Política, Política catalanaDeixa un comentari

Josep Antoni Duran i Lleida

agusticolomines

Dilluns passat vaig escoltar l’entrevista de Jordi Basté a Josep Antoni Duran i Lleida. Confesso que em feia una mica de mandra, perquè darrerament el líder democratacristià està enfadat amb el món i se li nota. Quan un polític de la seva categoria s’ha d’entretenir a replicar per què s’allotja en un hotel i no en un altre i, a més, ha de fer-ho amb l’argument que hi va perquè les reunions que es fan —o s’han fet— a la seva habitació són d’una importància tal que no es podrien fer a la Pensión Callao, és que aquest polític està … Continua la lectura de Josep Antoni Duran i Lleida

Política, Política catalana, Política espanyolaDeixa un comentari

Canvi de cicle

agusticolomines

SISCU BAIGES. Agustí Colomines és professor d’Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, director acadèmic de la càtedra Josep Termes de Lideratge, Ciutadania i Identitats i investigador principal del Grup de Recerca en Estudis Nacionals i Polítiques Culturals. Ha dirigit Unescocat i la fundació Catdem, vinculada a CDC, i ha presidit Linguapax. Va dedicar moltes hores a defensar i lluitar perquè s’aprovés l’Estatut del 2006, la qual cosa no va ser ben entesa per alguns independentistes. Ell ja ho era aleshores i ara ho és més que mai, clar. Com veu la tardor política catalana? Estarem animats. Aquí es viu … Continua la lectura de Canvi de cicle

CulturaDeixa un comentari

Art, drogues i depressió

agusticolomines

La mort de l’actor Philip Seymour Hoffman el mes de febrer d’enguany ja em va colpir força. Li tenia una estima especial, més enllà que fos un bon actor, i no sé explicar per què. La seva mort per sobredosi quan només tenia 46 anys em va fer recordar el munt de joves de la meva generació que també van morir enganxats al cavall. Suposo que ara també se’n deuen consumir força, de drogues, però ja no ho tinc tan a prop. El món de l’art ha vorejat sempre el món de les drogues. N’ha fet art, fins i tot. … Continua la lectura de Art, drogues i depressió

Política, Política catalana, Política espanyola1 comentari

La hopocresía de “El Creyente”

agusticolomines

Entre 1979 y 1989, José María Sanz, Loquillo y Sabino Méndez fueron las dos fuerzas motoras de Loquillo y Los Trogloditas, el combo barcelonés de rockabilly filtrado por la new wave, que se colaron sin grandes dificultades en la movida madrileña y después en las listas de éxito. Loquillo, un hombre alto con un impecable tupé, era el rostro y la voz del grupo. Méndez, más bajito y discreto, era el compositor. Su cenit comercial llegó con el disco A por ellos, que son pocos y cobardes, un directo publicado en 1989 que vendió 400.000 copias. 17 de los 24 temas … Continua la lectura de La hopocresía de “El Creyente”