Home

enquestaArran de l’últim Baròmetre d’Opinió Política (BOP) del CEO, el qual mostrava que els partidaris de la independència entre la població han baixat quatre punts i estan en minoria, els unionistes —eufòrics— i no pocs independentistes —deprimits— donen per mort el procés sobiranista. I entretant els tertulians, homes i dones, es posen a discutir sobre cuina als mitjans de comunicació, per bé que em fa l’efecte que cap d’ells no ha cuinat mai un suflé ni tan sols una enquesta, que també es cuina.

El procés, per tant, seria com una muntanya russa, amb pujades èpiques i baixades frenètiques, amb inversions Sit-Down com les del famós Dragon Khan de PortAventura. I tot plegat sostingut per enquestes, percepcions, tendències. En fi, per la mera especulació dels qui opinen sobre un mostreig. No hi ha cap dada real, comprovable, democràtica, que ens permeti saber si el “suflé” ha pujat o ha baixat. Quan un polític em pregunta si crec en les enquestes, li responc que no. Que jo sóc historiador i que per això només crec, a diferència dels sociòlegs i politicòlegs, en els fets provats.

L’acció política pensada i confegida a partir de les enquestes em posa malalt. Empeny el polític a caure en la metonímia, que és aquella figura retòrica, tal com la defineixen els diccionaris, que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra amb la qual manté una relació necessària, com ara l’efecte per la causa, el contingut pel continent, etc., o viceversa. A prendre la part pel tot, per dir-ho curt, el que fa que es converteixi en totèmic el que és, senzillament, un artefacte mental. Un simulacre.

A la pàgina web del CIS s’indica per a què serveixen les enquestes. Ho resumeix així. Les empreses les usen per conèixer si un producte agrada més o menys que un altre als consumidors. Els investigadors en ciències socials utilitzen les enquestes per conèixer les opinions de la societat i com canvien al llarg del temps. Els governs i les institucions públiques recorren a les enquestes per saber quines són les preferències, les avaluacions o els problemes de la societat i poder així prendre decisions o dissenyar polítiques públiques ajustades a les esmentades prioritats.

Que les enquestes serveixin per saber si la gent li agrada més la mortadel·la que el xopet potser està bé, encara que em sembla obvi. Que els científics socials facin servir les enquestes per conèixer els canvis a llarg termini potser també té sentit, tot i que hi ha maneres més precises de mesurar-ho. Ara bé, que els partits, els governs i les institucions públiques necessitin les enquestes per prendre decisions és “es colmo” com va dir el diputat mallorquí Pere Sampol en una sonada sessió parlamentària.

Fa uns dies vaig llegir una notícia que em va semblar absurda tal com estava plantejada. Segons el periodista, en l’últim estudi de l’Observatori de la Vulnerabilitat de la Creu Roja a Catalunya, basat en enquestes telefòniques a 1.001 de les 9.000 famílies usuàries de programes de lluita contra la pobresa de la Creu Roja, millogo CR Catalunyaers de famílies catalanes amb fills mengen poc i malament per culpa de la falta de recursos econòmics: “En xifres absolutes, aquesta situació afecta 165 famílies enquestades directament. Si s’extrapola el percentatge a les famílies amb fills usuàries de la Creu Roja, serien pràcticament 1.500 famílies.” I la meva pregunta és: calia fer una enquesta per saber el que ja sabia la creu Roja: que 9.000 famílies s’acullen als seus programes contra la pobresa i per tant que els seus fill passen gana i estan mal alimentats? No, és clar que no!

Als polítics no els caldrien enquestes si complissin amb el que prometen als programes electorals. Les eleccions són la millor enquesta. No es basa en percepcions ni en tendències ni en especulacions. Són reals. Tants vots, tants diputats. Una altra cosa és si ens posem a discutir sobre la proporcionalitat o no d’aquesta o d’aquella llei electoral. Per a mi, que vaig néixer sota la dictadura franquista i que no tinc més creença que la virtut pública, la democràcia és un sistema sagrat. Amb això no vull dir que les majories electorals, pel fet de ser-ho, tinguin la raó absoluta. Cadascú té dret a defensar el que cregui oportú i just, però només ho podrà portar a la pràctica si convenç a la majoria.

“A Escòcia li van prometre la lluna —va declarar a RAC1 Alex Salmond—, però les promeses que van fer-se la tardor passada han quedat molt diluïdes a la primavera d’aquest any.” Tota promesa incomplerta és l’adob per al canvi en un futur i el líder sobiranista escocès —que va dimitir el càrrec de president després de perdre el referèndum— creu que Escòcia tindrà una segona oportunitat per votar per la independència precisament per l’engany dels anglesos. És difícil dir quan —diu ell— “però penso que serà més d’hora que tard” perquè així ho anuncien les enquestes sobre l’opinió dels escocesos. A Catalunya, en canvi, els líders independentistes fan servir les enquestes per distanciar-se i aigualir l’ideal.

escac-l-estat-trama-secreta-9n-pere-marti-porticEl periodista Pere Martí explica en el seu darrer llibre, Escac a l’Estat, que a mitjan mes de desembre —els dies 10 i 19, concretament— el president Mas i Oriol Junqueras van celebrar dues reunions, que després es va constatar que havien estat estèrils. A la primera trobada la discussió entre els dos va anar d’enquestes. Mas va mostrar al líder d’ERC un sondeig que donaria a la llista unitària fins a 70 diputats, mentre que Junqueras va replicar amb una altra que duia sota el braç que demostrava exactament el contrari. No van arribar a cap acord. A la segona trobada, les enquestes només van servir d’excusa perquè Junqueras enviés un whatsapp al consell assessor d’ERC —el qual, per cert, està farcit d’antics socialistes que si més no són tan neòfits com el president en això d’abraçar l’independentisme—, per anunciar-los que “Mas està ben perdut [i que] les enquestes li diuen que això no suma i que sempre treu menys diputats que la nostra fórmula”. Es veu que, segons el republicà, en només nou dies les enquestes van servir perquè el president Mas defensés una posició i la contrària. Està clar que abans del 9-N Junqueras havia pres una decisió i que l’episodi de les enquestes només era una excusa per justificar-la.

Les democràcies són de mala qualitat quan els polítics també ho són. Crec que va ser el president nord-americà Theodore Roosevelt (1858-1919) qui va afirmar que una democràcia ha de progressar i fer-se gran o bé a la llarga deixarà de ser gran i una democràcia de veritat. Divendres passat, l’endemà de Sant Josep, van complir-se 35 anys de les primeres eleccions al parlament de Catalunya. En feia cinc, d’anys, que havia mort el dictador. Vam trigar cinc llargs anys, per tant, a poder canviar la legitimitat històrica, representada per Josep Tarradellas i la seva Generalitat de cartró pedra, per la legitimitat democràtica comptada amb vots reals. Va ser la nostra victòria contra aquells que, com va escriure el senador d’ERC Josep Rahola i d’Espona l’any 1981, sentiren la temptació d’emular Petain.

Ara fa tres anys —només 3, eh?— que lluitem per aconseguir poder organitzar un referèndum d’autodeterminació i el govern espanyol —amb l’inestimable ajuda del PSOE i també de Podemos—, ens nega aquest dret. És per aquest motiu que anem fent giragonses, més enllà de la misèria de la política catalana, que té uns dirigents que no saben estar a l’alçada de les circumstàncies i provoquen malestar i decepció. A pesar d’això, que ningú no doni per mort el sobiranisme ni es refiï de les enquestes per prendre la decisió d’abandonar la lluita, perquè potser la democràcia escombrarà els pusil·lànimes. La democràcia, diferència de les dictadures, és el que permet fer la revolució de veritat i no al revés.

Malfieu-vos dels que no volen votar per dirimir els conflictes. Són fills del totalitarisme, en la versió que sigui. I els sobiranistes demòcrates deixeu-vos d’enquestes. L’important és que els sobiranistes guanyin ara les eleccions municipals arreu, incloent-hi Barcelona, i que el 27-S l’èxit dels independentistes sigui esclatant. I és que com va escriure fa molt i molts anys un gran historiador, E.H Carr (1892-1982), el significatiu no és que Juli Cèsar travessés el riu Rubicó, sinó que va travessar-lo perquè la multitud ja havia decidit fer-ho.

Publicat a elSingular, 23/05/2015

One thought on “No ens doneu per morts i deixeu-vos d’enquestes

  1. Retroenllaç: El PNDD i Eduardo Reyes | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s