L’independentisme és la causa i no l’efecte

“L’independentisme és una expressió del canvi de temps, no la causa. La resistència a assumir aquesta distinció està en l’origen dels errors de navegació del president Mas. Tant és així que no cal descartar una sorpresa: que la nova majoria del Parlament català no es formi sobre l’eix identitari sinó sobre l’eix dreta/esquerra”. Això és el que va escriure la setmana passada Josep Ramoneda a l’article “Fragmentació“. De seguida em va assaltar la pregunta: l’independentisme és causa o efecte de la crisi política actual, la qual ha fragmentat els partits polítics fins al punt de redibuixar el sistema de partits a … Continua la lectura de L’independentisme és la causa i no l’efecte

Amb Mas o sense però fem-ho

Les reaccions per la conferència d’Artur Mas a Molins de Rei han estat, sobretot, de sorpresa. No podia ser d’altra manera. La gran majoria de la gent esperava que Mas fes una proposta clàssica, basada en la lògica de la confrontació entre projectes ideològics diferents sostinguts per partits. És el que s’ha fet des del 1980. Una lògica que ha afavorit sempre a CiU. Ara Mas hauria pogut apostar per fer el mateix. Però hauria tingut sentit? No, és clar que no. Si els analistes d’aquest país escrivissin amb el cap em comptes de fer-ho amb l’estómac, potser haurien copsat quin va … Continua la lectura de Amb Mas o sense però fem-ho

“Kick off” convergente

A CDC le sienta bien hablar sin tapujos. Estos no son tiempos para los políticos florentinos, que es tanto como llamarles maquiavélicos. Josep Antoni Duran i Lleida es un reconocido político maquiavélico que siempre actúa con astucia y doblez e incluso perfidia, que es lo propio del maquiavelismo, pero le falta la finezza italiana. Sus maniobras se divisan a lo lejos, aunque últimamente las atribuya a otros sin necesidad de recurrir al plasma. Al final siente la necesidad de reivindicarse y normalmente lo hace a través de Twitter, que es la antítesis de la finura dialéctica, como hizo el pasado miércoles, a les … Continua la lectura de “Kick off” convergente

La llista del Sí-Sí

Passen els dies i la configuració dels pactes locals fa evident fins a quin punt és gran la distància que separa ERC de CDC. Els recels van pujant de to, malgrat que la lògica política local té els uns condicionats que sovint no tenen res a veure amb la política nacional. És normal. I quant a la CUP, malgrat les abraçades i el bon rotllo, ja es veu que no és prou audaç per propiciar segons quina mena de pactes. La seva tàctica és deixar fer, com a Vic, on la candidatura Capgirem Vic va decidir aquest dilluns en una assemblea la … Continua la lectura de La llista del Sí-Sí

El PNDD i Eduardo Reyes

No pretenc escriure cap rèplica a l’article que dilluns passat va publicar en aquest mateix diari el senyor Eduardo Reyes, de Súmate, amb el títol Per un pacte nacional per la independència. Després de llegir-lo, vaig piular-lo a Twitter acompanyant-lo del comentari: “Amb la llista unitària, el PNDD estaria superat.” Llavors, vaig començar a rebre rèpliques de tota mena, sobretot de l’entorn d’ERC i de la CUP, i de gent que m’acusava de reobrir el debat sobre la llista unitària. Res més lluny de la meva intenció. Si de cas era Reyes que l’havia obert en dubtar de l’eficàcia del PNDD. … Continua la lectura de El PNDD i Eduardo Reyes

CDC, sin ambigüedades

¡Claro que hay algo más! Anteayer, Josep Antoni Duran i Lleida fue tajante sobre las elecciones de septiembre y el plan soberanista del presidente Artur Mas: “Si se quiere presentar la independencia como punto único habrá quien no pueda suscribir eso […] habrá gente de UDC que no apoyará las posiciones más próximas a CDC y otros que sí”. Entre los contrarios es evidente que se sitúa el mismo. Duran anuncia una recomposición del sector moderado, con la ayuda de los de siempre, aunque estoy seguro de que no será como él quisiera que fuese. Lo escribí la semana pasada y hoy reitero … Continua la lectura de CDC, sin ambigüedades

Josep Antoni Duran i Lleida

Dilluns passat vaig escoltar l’entrevista de Jordi Basté a Josep Antoni Duran i Lleida. Confesso que em feia una mica de mandra, perquè darrerament el líder democratacristià està enfadat amb el món i se li nota. Quan un polític de la seva categoria s’ha d’entretenir a replicar per què s’allotja en un hotel i no en un altre i, a més, ha de fer-ho amb l’argument que hi va perquè les reunions que es fan —o s’han fet— a la seva habitació són d’una importància tal que no es podrien fer a la Pensión Callao, és que aquest polític està … Continua la lectura de Josep Antoni Duran i Lleida

27-S: no es sólo política, es patriotismo

El acuerdo entre ERC y CDC ha serenado la relación entre los dos partidos independentistas, pero lo cierto es que la confianza entre las dos formaciones sigue a prueba. Las discrepancias sobre cómo debe abordarse el llamado proceso no desaparecen en un santiamén por mucho que Artur Mas y Oriol Junqueras hayan podido acordar finalmente una fecha para celebrar las elecciones. En política, quien intenta imponer la totalidad de su programa no es para nada un buen negociador. El acuerdo entre Mas y Junqueras es, en este sentido, resultado de la negociación, con la participación de la sociedad civil como mediadora entre políticos, lo que es algo bastante inédito … Continua la lectura de 27-S: no es sólo política, es patriotismo

Qui refreda què?

Comença l’any i som on érem abans d’acabar-lo. L’agra disputa entre ERC i CiU o, més concretament, la desconfiança generalitzada entre els dos grans grups independentistes ha escampat la sensació que l’anomenat procés es refreda. Tanmateix, si al cap de dos mesos de la gran mobilització del 9-N fos veritat que el procés s’ha refredat per la falta d’unitat dels partits, és que tot plegat era molt estantís. El procés ha de fer front a molts perills, alguns dels quals es generen en el camp de l’independentisme. El primer, que és el més bèstia, és el sectarisme. Si volem ser … Continua la lectura de Qui refreda què?

Catalanismo popular, movimientos sociales e izquierdismo

Cuando servidor estudiaba el bachillerato, a mediados de los años setenta del siglo XX, lo que estaba de moda entre la mayoría de los estudiantes izquierdistas era afirmar rotundamente que el nacionalismo era un invento burgués. Por ende, el catalanismo, que es el nombre con el que se designa tradicionalmente al nacionalismo catalán, o lo que es lo mismo, el movimiento favorable a la reivindicación nacional catalana, también lo era. La consecuencia de esta manera de entender el catalanismo fue que en las asambleas, minoritarias o multitudinarias, que las hubo de todo tipo, si alguien se ponía a hablar en catalán, … Continua la lectura de Catalanismo popular, movimientos sociales e izquierdismo