“L’independentisme és una expressió del canvi de temps, no la causa. La resistència a assumir aquesta distinció està en l’origen dels errors de navegació del president Mas. Tant és així que no cal descartar una sorpresa: que la nova majoria del Parlament català no es formi sobre l’eix identitari sinó sobre l’eix dreta/esquerra”. Això és el que va escriure la setmana passada Josep Ramoneda a l’article “Fragmentació“. De seguida em va assaltar la pregunta: l’independentisme és causa o efecte de la crisi política actual, la qual ha fragmentat els partits polítics fins al punt de redibuixar el sistema de partits a Catalunya?

Està clar quina és la posició de Ramoneda. Però la seva anàlisi és una mera especulació, que no resisteix de cap manera un repàs a la cronologia dels fets. D’entrada perquè s’equivoca en el que és bàsic, en l’origen. L’equivocació de Ramoneda és equiparar les mobilitzacions de l’ANC amb el 15-M. La mobilització civil per la independència, que l’ANC ha liderat, no va néixer el 2011, com diu Ramoneda, coincidint amb l’aparició dels moviments socials del 15-M. Va néixer molt abans. De fet, arrenca de la manifestació de la PDD del 18 de febrer del 2006. Res a veure, doncs, amb el 15-M. La PDD, antecedent de l’ANC, es va crear a finals del 2005 amb l’objectiu principal de fer una gran manifestació sota el lema “Som una nació i tenim el dret de decidir” per reclamar que, com a nació, el poble català havia de poder decidir el seu futur lliurement i que per tant s’havia de respectar l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005.

La PDD va tornar a convocar una manifestació, aquest cop l’1 de desembre del 2007, amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. I a diferència de la mobilització del 2006, que només va rebre el suport d’ERC i EUiA, en aquesta ocasió també van participar-hi CiU, la CUP, ICV-EUiA i 1.600 entitats de base repartides per tot el territori, entre les quals Òmnium Cultural que no havia estat present a la primera. Hi van acudir unes 700.000 persones i aleshores es va dir que aquella era la manifestació més massiva a Barcelona des de la gran manifestació contra la guerra d’Iraq del 15 de febrer del 2003. Convé posar les coses al seu lloc, perquè d’una altra manera podem en caure l’error de confondre què va ser primer, si l’ou o la gallina.

La “crisi de l’Estatut” és de molt abans que els efectes de la crisi econòmica i el descobriment dels múltiples casos de corrupció —incloent-hi els de la família Pujol—, arraconessin contra les cordes el règim polític espanyol iniciat el 1978. L’acumulació de forces de l’independentisme no va ser deguda al fet que fos una “utopia disponible”, com escriu Ramoneda en el seu article, responia a una lluita que havia arrencat molt abans i que recolzava en una reivindicació nacional que no tenia res de conjuntural. És de molt més llarg abast, ja que representa el fracàs d’una manera d’entendre el catalanisme, almenys en el seu tronc central, que lligava Catalunya a Espanya mitjançant un regeneracionisme que no s’ha acomplert mai del tot. És això el que s’ha acabat, més enllà que hi hagi sectors, com la facció unionista d’UDC o el PSC, que s’encaparrin a sostenir un projecte multinacional espanyol que a Madrid no compra ni Podemos.

Les mobilitzacions del 2006 i el 2007 van anar seguides d’una altra manifestació, la del 2010 (també anomenada del 10-J). Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, el 10 de juliol, en plena canícula, mig milió de persones van fer una demostració de força col·lectiva en contra de la resolució del Tribunal Constitucional sobre el text de l’Estatut de Catalunya aprovat el 2006. Quatre anys d’espera es van acabar amb un dels pitjors escarnis que l’Estat ha aplicat a Catalunya. La catalanofòbia atiada per PP i PSOE va fer la resta. En aquells moments la crisi econòmica sí que ja havia començat a tenir efectes sobre les classes populars i mitjanes catalanes. Els pobres, que n’hi ha, i molts, estan acostumats a l’exclusió, encara que sigui injusta i socialment execrable, però les classes mitjanes catalanes no sabien què era la precarietat de la manera que ho notarien a partir de llavors. I tanmateix, el 15-M i l’ocupació de la plaça de Catalunya, que mai va arribar a ser com l’ocupació de la plaça del Sol de Madrid, encara trigaria un any a concretar-se.

El sobiranisme català començava a dibuixar-se com la Revolució democràtica més important dels primer anys del segle XXI. Que la intelligentsia espanyola —i l’esquerrana a Catalunya— trigués a adornar-se’n no vol dir que llavors no s’estigués produint aquest canvi de rasant que més endavant esdevindria multitudinari. Cap moviment a Catalunya ha estat capaç de mobilitzar tanta gent i durant tant de temps com el sobiranisme. A l’esquerra tradicional, la que cantava les excel·lències del federalisme, no els agrada reconèixer-ho, perquè seria com reconèixer que no tenen l’hegemonia, però els llibres d’història que s’escriuran no podran ometre-ho. Direcció i hegemonia, per dir-ho a la manera d’aquest Gramsci d’estar per casa al qual recorren els ideòlegs de la nova esquerra, estava en el mateix bàndol.

L’independentisme no és, per tant, un moviment merament reactiu. És el punt final al qual han hagut d’acudir tots els partits que realment eren nacionalistes, sobiranistes o directament independentistes. I els que no ho eren i es refugiaven en la proclamació d’un catalanisme eteri, al final es van fragmentar per l’impacte de l’eix nacional sobre les seves estructures partidistes i els militants. Dit d’una altra manera: el PSC no s’han anat esmicolant i minoritzant per una disputa ideològica entre esquerrans i reformistes. Va partir-se perquè la mobilització sobiranista va generar-los tantes contradiccions que gent com Ramoneda o fins i tot Alfred Bosch, que sempre els havia donat suport, se’n van allunyar. Aquests són ara els independentistes circumstancials. Diguem les coses pel seu nom i no reescrivim el passat simplement perquè Ada Colau és ara alcaldessa de Barcelona amb 17 mil vots més que Xavier Trias.

El gran canvi va arribar, però, el 2012, quan la manifestació de l’11-S d’aquell any va omplir de banderes estelades els carrers de Barcelona. Fou organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, constituïda un any abans, la presidenta de la qual, Carme Forcadell, va dir que “el 12 de setembre, el Govern haurà de començar a treballar per la independència de Catalunya”. Aquella manifestació va ser possible per art de màgia? No, de cap manera. Va estar precedida per aquelles consultes successives, extraoficials i jurídicament no vinculants sobre la independència de Catalunya que entre el 2009 i el 2011 foren convocades per la societat civil en 549 pobles, viles i ciutats catalanes i en 7 països estrangers. Vet aquí, per tant, el perquè d’aquella gernació alegre i mobilitzada.

Allò sí que va sotraguejar els partits. Encara recordo el dia que la consellera Pilar Fernández Bozal, no gens sospitosa de sobiranista, va entrar per la porta de la CatDem, on hi teníem una urna, per votar anticipadament en la consulta barcelonina del 10-A del 2011. En els partits del Govern —a CDC totalment i a UDC parcialment— es va començar a covar el que ara s’ha traduït en el “llibre negre” dels incompliments de l’Estat envers la Generalitat de Catalunya: l’informe Crònica d’una ofensiva premeditada, presentat tot just ahir. L’autonomisme ja no era l’instrument adequat per assegurar la pervivència de la nació, cosa que la crisi econòmica va fer encara més palès. Sense un autogovern de veritat no hi ha benestar, sense estructures d’Estat no es pot combatre per la riquesa. Aquest era el nou mantra.

La resta ja és més conegut. Les mobilitzacions dels anys posteriors, la cadena i la V, van arrossegar al carrer gent que no s’hauria imaginat mai, això és cert, que la seva “utopia” només podia traduir-se en la reivindicació sobiranista. El 15-M ja havia tingut lloc i Arcadi Oliveras i Manuel Castells havien fet les seves “classes” a peu de carrer mentre la monja Teresa Forcades col·laborava tranquil·lament amb la Fundació CatDem. I tanmateix, la convocatòria de la manifestació “Encerclem La Caixa”, el mateix 11-S de la Via Catalana, va ser un fracàs. Només unes 2.000 persones van acudir-hi, entre elles la plana major d’ICV-EUiA, el que anunciava moltes coses que s’han vist després.

Si Josep Ramoneda llegeix el llibre Escac a l’Estat, de Pere Martí, editat pel grup editorial que ell presideix, s’adonarà de la magnitud del moviment sobiranista, fins arribar al 9-N, que va desconcertar tothom, incloent-hi els independentistes de tota la vida, perquè no van calcular el que ha estat un dels fenòmens més transcendentals dels darrers anys: la transformació del catalanisme moderat en independentisme sense complexos. Si en comptes d’entendre aquest gir com un mer moviment tàctic, que és com el món progre català insisteix a analitzar-lo, l’estudiessin des d’un punt de vista sociològic, potser copsarien què ha passat i per què a ells se’ls va covar l’arròs fa molt de temps. La fragmentació de la qual parlava Ramoneda en el seu article té a veure amb això. Fins i tot a la transvestida ICV-EUiA, ara arrecerada rere unes noves sigles per mantenir-se en el poder, li ha sortit un corrent que és obertament independentista, Compromís per la independència, cosa que també passa a EUiA. 

No sé si Mas serà el “líder carismàtic que arrossegui darrere seu una majoria social sobiranista”, que és el que sembla que preocupa Ramoneda, però el que sí sé és que qui plantegi les properes eleccions del 27-S com ell sembla desitjar que passi, sota la perspectiva de l’eix dreta/esquerra, perdrà. No dic que una coalició com Catalunya en Comú o com s’acabi anomenant no intentin arrossegar-nos cap aquí i que els “vells roquers” s’apuntin al festival, només dic que, com acabo d’explicar, el moviment sobiranista no és ni molt menys un mera febrada atiada per la crisi.

El sobiranisme no és un símptoma, és la causa de la crisi política més important dels últim cent anys. És, per tant, uns moviment de canvi de llarg abast. El moviment sobiranista català reflecteix la crisi dels Estat nació tradicionals, el que inclou, com s’està veient a Grècia, la crisi de la sobirania nacional. I això també té els seu efectes a Catalunya, que “és una nació i té el dret a decidir”. És un moviment profundament democràtic, a diferència de Podemos, que cada dia demostra més clarament els tics despòtics que l’acompanyen, perquè persegueix el dret a la sobirania d’una minoria nacional discriminada. Com a Escòcia, on el sobiranisme, tot i haver perdut el seu referèndum, continua potent i actiu i condiciona l’agenda de Londres.

Per contra del que defensa ara, el març del 2014, quan va ser nomenat president del consell d’administració del Grup 62 i abans de la irrupció de l’efecte Podemos a Catalunya, Ramoneda assegurava a TV3 que “arribarà un moment en què ens comptarem, ja sigui en un referèndum o mitjançant unes eleccions, i en funció del volum resultant tinc la sensació que, una vegada més, la solució arribarà d’Europa”. No sé si la solució arribarà de la mà d’una Europa amb molts problemes. Potser sí, si fem cas al professor Xavier Quadras, però el que ningú no podrà evitar és que el 27-S comptem en quin bàndol se situa cadascú en el combat pacífic entre unionistes i independentistes.

Publicat a elSingular, 01/07/2015