Home
IMG_5930

© Carme Peris

Comença l’any i som on érem abans d’acabar-lo. L’agra disputa entre ERC i CiU o, més concretament, la desconfiança generalitzada entre els dos grans grups independentistes ha escampat la sensació que l’anomenat procés es refreda. Tanmateix, si al cap de dos mesos de la gran mobilització del 9-N fos veritat que el procés s’ha refredat per la falta d’unitat dels partits, és que tot plegat era molt estantís. El procés ha de fer front a molts perills, alguns dels quals es generen en el camp de l’independentisme. El primer, que és el més bèstia, és el sectarisme.

Si volem ser honestos, la unitat política que ara tothom reclama no ha existit mai. Cada vegada que els partits s’han hagut de posar d’acord, primer han muntat un espectacle. Les baralles, les desqualificacions, el càlcul a curt termini, la misèria humana, que també n’hi ha, ha desinflat prèviament la il·lusió de la gent. Ha estat precisament la gent, la bona gent que fa quatre anys que està mobilitzada com si fos un exèrcit sense armes, la que ha salvat la situació responent positivament, amb molta més disciplina que els partits, a la proposta pactada entre els polítics. En totes les ocasions ha estat així. El poble, la gent normal que clama per la independència perquè ja està farta de viure sotmesa a un estat ineficient, burocràtic, injust i anticatalà, es mobilitza unit sense demanar a qui té al costat quin partit vota o si és d’esquerres o de dretes. S’agafa de la mà o es posa una samarreta del color que més li agradi (groga o vermella) i crida a cor un únic lema: “in-inde-inde-pen-dèn-ci-a”. Es pot fer amb l’accent que hom vulgui, fins i tot lingüístic, però l’important és l’objectiu.

No es refiïn mai de qui per justificar la falta d’unitat dels partits argüeix que el problema és que no està clar l’endemà. Qui ho diu és perquè qui té un problema amb la independència és ell. Fins ara era ICV-EUiA el grup que més dificultats ha posat a l’objectiu. De fet, la doble pregunta de la consulta va sorgir per resoldre els seus dubtes. ICV-EUiA té un problema intern que consisteix que hi ha una part de la militància, començant pel mateix Joan Herrera, que no és independentista. Ara se’ls ha afegit la franquícia catalana de Pablo Iglesias, que ja es veu que és decididament contrària a la independència, com recorden sempre que poden els seus dirigents Marc Bertomeu, Gemma Ubasart i Raimundo Viejo, tot i que Bertomeu, per exemple, hagi votat alguna vegada la CUP i fos un dels signants de la plataforma Sobirania i Progrés, o que Ubasart fos regidora de L’Altraveu a Castellar del Vallès, una agrupació d’electors vinculada a les Candidatures Alternatives del Vallès, pròximes a la CUP. El lligam amb la CUP devia ser instrumental, almenys en l’aspecte nacional, ja que l’important era la lluita dels “de baix contra els de dalt”, per dir-ho amb la formulació populista que els agrada tant als de Podem. Aquest ha estat sempre el punt feble de la CUP: hi ha qui els vota només per “radicals” i es desentén de la resta, incloent, és clar, els Països Catalans que branden sense parar.

Dirigents d'UDC a la presentació de Tercera Via. Dret, ambjersei, Jordi Casas. Assegut a la tercera fila, l'exconseller Ignasi Farreres.

Dirigents d’UDC a la presentació de Tercera Via. Dret, amb jersei, Jordi Casas. Assegut a la tercera fila, l’exconseller Ignasi Farreres.

Hi ha grups, doncs, que no propiciaran mai la unitat perquè, senzillament, no creuen en l’objectiu final. UDC, per posar un altre exemple, ara de l’altra banda, no ha amagat mai que majoritàriament no és un partit independentista. I tanmateix, cal reconèixer que ha estat un partit prou disciplinat i lleial al president. És cert que Duran i Lleida remuga sempre que pot, cosa que els contraris al president Mas aprofiten de mala manera, però és que si no ho fes, si no aixequés la veu de tant en tant, ja podria plegar del tot. Però és clar que UDC té dirigents que es deixen veure en els actes independentistes i n’hi ha d’altres que van de bracet amb Societat Civil Catalana. Qui té el problema? La gent o UDC? Em fa la sensació que no cal respondre. Ho pot constatar tothom.

I així arribem al cap del carrer. CDC i ERC són els dos únics partits que empenyen de veritat cap a la independència. El cas de CDC, però, en una mena de work in progress, ja que ha anat virant al ritme que li imposava la realitat. ERC, en canvi, acumula els independentistes “pota negra” i això sovint fa que actuï amb supèrbia i arrogància. No entenen per què la gent confia més en els neòfits que no pas en ells i, a més, es veu obligada a competir amb els “altres esquerrans”. Abans amb la CUP i ICV-EUiA, ara amb Podem. Qui refreda què, per tant? La gent segur que no. Qui parla de conquerir el poder i de coses així, més aviat fa feredat i ens enreda.

Publicat a El Punt Avui, 07/01/2015

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s