Home

Les reaccions per la conferència d’Artur Mas a Molins de Rei han estat, sobretot, de sorpresa. No podia ser d’altra manera. La gran majoria de la gent esperava que Mas fes una proposta clàssica, basada en la lògica de la confrontació entre projectes ideològics diferents sostinguts per partits. És el que s’ha fet des del 1980. Una lògica que ha afavorit sempre a CiU. Ara Mas hauria pogut apostar per fer el mateix. Però hauria tingut sentit? No, és clar que no.

Si els analistes d’aquest país escrivissin amb el cap em comptes de fer-ho amb l’estómac, potser haurien copsat quin va ser el missatge del president Mas. La millor interpretació que he llegit del que va proposar Mas va fer-la Vicent Partal en un editorial del seu diari digital: La llista de la V, no la llista del president. Partal resumeix així la tesi de Mas: “cal la màxima unitat, que aquesta unitat és impossible a través dels partits polítics, perquè no la volen els altres partits i que per tant l’única solució és que siga la societat civil qui la cree”. Ben vist.

El 25 de novembre de l’any passat Mas va proposar una llista unitària dels partits sobiranistes i cap dels convidats a fer-ho va comprar-li la idea. De fet, els problemes amb UDC van començar aleshores a fer-se irreversibles —perquè quan Mas va proposar la llista unitària a Europa que ERC va refusar, UDC ja va arrufar el morro—. La dèria del president Mas és aconseguir la unitat de tots els sobiranistes, de dreta a esquerra, per demostrar-ne la força a l’estat i al món. S’ha dit moltes vegades, sense que després s’hagi traduït electoralment en res, que la impacte de les manifestacions al carrer és deguda al fet que superen les preferències ideològiques de cadascú, perquè tothom es posa la samarreta de l’ANC. Per què quan hem d’abordar la part política d’aquesta lluita, quan hem de decidir com resoldre democràticament aquest plet amb l’estat, cal que ens diferenciem per famílies? Això només pot voler-ho qui postula quedar-se com està, en un estat autonòmic més o menys millorat.

© Pere Virgili

Artur Mas a Molins de Rei. © Pere Virgili

La proposta absurda de posar independents al capdavant de tres llistes que corresponguessin a CDC, ERC i la CUP és la demostració més palmària de fins a quin punt en aquest país som naïfs per evitar d’abordar els reptes importants. Sempre estem amb aquest “per un sí o per un no” corsecant i covard. Per fer això, per fer teatre, que les llistes dels partits les encapçalin els seus dirigents naturals: Mas, Junqueras i Baños (si finalment resulta elegit pel complex sistema de nominació que fa servir la CUP). És que encara no s’ha entès que per al president la lògica autonomista no pot justificar convocar unes eleccions? O són plebiscitàries o són un frau.

Cal una candidatura que representi l’esperit unitari de les mobilitzacions, que signifiqui un pacte entre persones, un pacte entre iguals, en el qual puguin encabir-s’hi els polítics que designin els partits que s’hi adhereixin. Com que els partits no es posen d’acord —va dir el president—, que siguin les organitzacions cíviques les que assumeixin la responsabilitat d’intentar bastir la candidatura unitària. Que volen posar al capdavant d’aquesta candidatura Muriel Casals, doncs endavant les atxes. Que volen que el president actual de la Generalitat continuï i que l’encapçali ell, doncs també. Amb mi o sense mi —va aclarir el president—, però fem-ho.

Quin és el problema? Doncs que hi ha qui hi veu una maniobra perversa de Mas, com va piular un exconseller d’ERC del tripartit, per reflotar CDC a costa de les entitats. El ventall de reticents a la proposta de Mas és ampli, si fem cas de Twitter, però potser els sobiranisme de base és més sensat. Entre els polítics, no n’hi ha cap que estigui disposat a entomar el risc de perdre. Tothom vol que sigui Mas qui s’arrisqui a perdre davant l’embat dels antisobiranistes, que tots sabem que no són pocs. Mas ha demanat a les entitats que intentin afavorir la unitat i que li diguin quin paper hi ha de tenir. La qüestió és fàcil de resoldre, perquè les entitats tenen el seus mecanismes per testar l’opinió dels seus associats. Si diuen que no accepten la proposta, doncs ja es veurà. Potser Mas no estarà tan sol com diuen els aterrits.

poderVolem eleccions plebiscitària si o no? Si les volem evitem caure en l’escenari del 24M en què hi ha hagut qui s’ha oblidat que a les manifestacions de la unitat popular sobiranista el crit ha estat sempre “in-inde-indepèn-ci-a” i no pas “sí se puede”. Volem la independència o ens quedem esperant a veure què passa a Espanya en les properes eleccions? Nova política o vella política però oferta pels que diuen ser nous? El sobiranisme és de tots els independentistes i com assegurava el filòsof Sir Francis Bacon a cavall dels segles XVI i XVII: perseguir el poder i perdre la llibertat és un propòsit més aviat estrany.

Publicat a elSingular, 24/06/2015. Versión en castellano, aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s