L’11S també és la diada de Catalunya

Quan un historiador vol explicar el significat històric de la Diada Nacional de Catalunya acostuma a dir que es va triar la data de l’Onze de Setembre per commomorar els fets que van tenir lloc a Barcelona un dia com aquell però del 1714. Certament, a finals del segle XIX es va celebrar per primera vegada la fi del setge a la qual fou sotmesa la ciutat de Barcelona arran del conflicte internacional que va portar a la Guerra de Successió. S’enfrontaven França i la monarquia espanyola, per una banda, contra l’Imperi Austro-Hongarès i Anglaterra, per l’altra. Les autoritats catalanes … Continua la lectura de L’11S també és la diada de Catalunya

La disputa del record

Aquest estiu s’han inaugurat a Skopje, la capital de Macedònia, dos llocs de memòria, per dir-ho a la manera de Pierre Nora. Avui us parlaré del primer i deixaré per a l’article següent el segon. Aquest primer lloc de memòria és un impressionant monument erigit per a recordar l’emperador Alexandre el Gran. La instal·lació d’aquest monument forma part d’un gran projecte anomenat Skopje 2014, que inclou l’edificació del nou Ministeri d’Afers Estrangers, el Museu Arqueològic, escultures d’herois nacionals, ponts sobre el riu Vardar i el sanejament de la façanes nobles de la capital. En fi, tot un pla per a … Continua la lectura de La disputa del record

L’aranès, impugnat

El director de Política Lingüística d’Aran, Jusèp Loís Sans, no es cansa d’explicar que la situació de l’aranès és delicada: “cada any deixen de parlar-lo una mitjana d’entre un 1 i un 1,5% de la població d’Aran” —va dir en unes declaracions de no fa gaires dies. Actualment, l’aranès és la llengua habitual del 23,4% dels poc més de 10.000 habitants d’Aran, mentre que el castellà és la llengua habitual del 38%. En fi, que l’aranès és una llengua minoritzada allà on és pròpia. Res de nou que no sapiguem els que parlem habitualment el català. I més al País … Continua la lectura de L’aranès, impugnat

Del llibre roig al verd

Sembla que la fi del règim del coronel Muammar al-Gaddafi és realment un fet. Ha durat gairebé quaranta-dos anys! Més que la dictadura franquista! L’1 de setembre de 1969, Gaddafi i els joves militars libis enquadrats en el Grup d’Oficials Unionistes Lliures van aprofitar que el rei Muhammad Idris era a Turquia per rebre tractament mèdic per alçar-se en contra de la monarquia. A diferència de l’alçament franquista, el cop d’estat libi va ser incruent, sense sang. Es podria dir que va ser un esclat de joia. Gaddafi volia imitar la revolució panarabista i socialitzant d’un altre coronel, l’egipci Gamal … Continua la lectura de Del llibre roig al verd

De dèspotes i creences

El 17 d’agost del 2009, un mes després de la seva mort, vaig escriure un article en aquesta mateixa secció d’opinió sobre el filòsof polonès Leszek Kolakowski. Han passat gairebé dos anys i continuo rere aquest personatge que a l’Enciclopèdia catalana només surt esmentat en l’entrada “Religió”. De fet, com ja explicava en aquell article obituari, en porto gairebé quinze, d’anys, descobrint-lo. És una afinitat electiva d’aquelles que no te’n pots estar. Com vaig dir aleshores, vaig tenir notícia d’aquest antic ideòleg dels comunistes polonesos (fins que se’n va distanciar i se’n va anar a l’exili) quan vaig llegir la … Continua la lectura de De dèspotes i creences

Formar demòcrates

“La majoria de nosaltres no triaríem viure en un país pròsper que hagués deixat de ser democràtic”. Així de contundent es mostra Martha C. Nussbaum, considerada la filòsofa més important dels últims temps als Estats Units, en el llibre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats (Arcàdia, 2011). Nussbaum, que segueix el solc de la tradició política liberal, s’ha servit críticament de la perspectiva del gran filòsof nord-americà John Rawls (1921-2002) per avançar cap a la formulació d’una teoria de la justícia global. Aquesta professora, ara a la Universitat de Chicago, sosté que per a la vida de … Continua la lectura de Formar demòcrates

18 de juliol, 75 anys

Avui fa 75 anys que va començar el cop militar que duria a la Guerra Civil. Tota una vida. I tanmateix, la Guerra Civil continua viva en la memòria familiar de molta gent. Ho comentava amb un parell d’amics dissabte passat, davant d’una badia de Roses tenyida de gris, mentre comentaven la polèmica viscuda fa anys arran de la inauguració d’un monument erigit en record de les víctimes de la repressió franquista. Hi va haver gent que se’n va queixar, perquè a Roses les patrulles de control van fer de les seves, com en molts altres llocs. La memòria és … Continua la lectura de 18 de juliol, 75 anys

Camina que caminaràs

Fa un any de la multitudinària manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 10 de juliol. En aquests dotze mesos han passat moltes coses. Per començar, i no és pas poc, s’ha capgirat el mapa polític. D’un escenari en què el tripartit era hegemònic a les principals institucions del país s’ha passat a un altre –previst però no constatable aleshores– en què CiU és ara hegemònica arreu. La federació nacionalista encapçala la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i Girona, entre els més grans, les quatre diputacions i fins i tot el Consell General d’Aran. La desfeta del tripartit ha estat … Continua la lectura de Camina que caminaràs

El quiosquet de la cultura

Hi ha qui viu feliç en un món dual. En un món que no existeix sinó en la seva imaginació i que sempre veu tenyit del color blanc o de negre o de roig i blau. Un món de bons i dolents, de trinxeres permanents, en què la línia divisòria entre una opinió i una altra passa, d’entrada, per la desqualificació de la contrària. I si aquest algú és, a més, un mandarí de la cultura, el dualisme aleshores ja és extraordinari. Sobretot perquè les desqualificacions són de traç gruixut i van acompanyades d’una mena de superioritat que, en segons … Continua la lectura de El quiosquet de la cultura

“Lobby” o partit nacional?

En una entrevista publicada a La Vanguardia el diumenge de la setmana passada, Oriol Pujol va dir que CiU havia de deixar d’actuar com un lobby i fer de partit nacional a Madrid. Ahir, en canvi, el portaveu del grup de CiU al Congrés dels Diputats, Josep Antoni Duran i Lleida, va assegurar que “CiU defensa intensament els interessos de Catalunya, i sempre que podem fem de lobby”. No és una divergència qualsevol. Al contrari, expressa dues maneres ben diferents d’entendre el paper d’un partit nacional català en la política espanyola. Al capdavall, és conegut per tothom que el dirigent d’UDC no és independentista i … Continua la lectura de “Lobby” o partit nacional?