Home

Fa un any de la multitudinària manifestació que va tenir lloc a Barcelona el 10 de juliol. En aquests dotze mesos han passat moltes coses. Per començar, i no és pas poc, s’ha capgirat el mapa polític. D’un escenari en què el tripartit era hegemònic a les principals institucions del país s’ha passat a un altre –previst però no constatable aleshores– en què CiU és ara hegemònica arreu. La federació nacionalista encapçala la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i Girona, entre els més grans, les quatre diputacions i fins i tot el Consell General d’Aran. La desfeta del tripartit ha estat total, cosa que ha fet entrar en crisi els dos partits principals partits de la coalició, el PSC i ERC. L’altre, ICV-EUiA, ha resistit millor l’ensulsiada perquè recull els crítics interns i explota un discurs alternatiu que li dóna rèdits per a mantenir-se com a minoria. En conjunt, però, el tripartit va cometre un error de càlcul sobre la força i la legitimitat que tenia. I així va acabar. No sé si es repetirà mai de la mateixa manera. Un altre dels aspectes que han canviat d’ençà del 10J de l’any passat és que, de cop, hem pres consciència de la magnitud de la tragèdia econòmica. Ha calgut que arribés el conseller Andreu Mas-Colell per a destapar allò que abans no es volia assumir: que per a mantenir una despesa pública eficient primer cal resoldre la qüestió dels ingressos. El PSC i els seus aliats van vendre l’últim acord de finançament com la panacea universal. Ara ja sabem que no era veritat, sobretot perquè el nou govern ha agafat el bou per les banyes i ens ha fet veure que les finances de la Generalitat trontollen des de fa temps. Ens diu que mentre no trobem la manera d’equilibrar el dèficit fiscal i les demores en els pagaments acordats amb l’estat caldrà estrènyer-se la cintura. L’actual crisi és de caire global però té efectes locals i es poden encarar millor o pitjor segons els instruments de què disposa cada administració. I és evident que en aquest sentit l’autonomia catalana és molt, massa limitada. Els manifestants del 10J no es van equivocar reclamant més sobirania per a aixecar Catalunya. Perquè aquesta és l’única manera real d’encarar una crisi que ha empobrit, sobretot, les classes mitjanes. Camina que caminaràs, doncs.

Publicat a El Temps, núm. 1413, 12/07/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s