Home

Avui fa 75 anys que va començar el cop militar que duria a la Guerra Civil. Tota una vida. I tanmateix, la Guerra Civil continua viva en la memòria familiar de molta gent. Ho comentava amb un parell d’amics dissabte passat, davant d’una badia de Roses tenyida de gris, mentre comentaven la polèmica viscuda fa anys arran de la inauguració d’un monument erigit en record de les víctimes de la repressió franquista. Hi va haver gent que se’n va queixar, perquè a Roses les patrulles de control van fer de les seves, com en molts altres llocs. La memòria és sempre material sensible, sobretot perquè cadascú té la seva, de memòria, de vegades excitada pel dramatisme de l’assassinat, l’empresonament o l’afusellament d’un parent pròxim.

A poc a poc, però, la Guerra Civil es convertirà en un episodi més de la nostra història, despullat de la vivència personal que encara l’acompanya. I és que aviat ja no quedarà ningú que hi hagués participat directament. I això està bé, perquè ens convé anar superant el munt de desastres que han condicionat l’evolució de la Catalunya contemporània. Això no vol dir que s’hagin d’oblidar, evidentment que no. Un poble desmemoriat serà sempre un poble dèbil. És tan perillós l’excés de memòria (com passa a Irlanda del Nord, per exemple) com esborrar el passat simplement perquè ens sembla conflictiu. Cal recordar, sí, però cal fer-ho amb criteris historiogràfics i no pas personals. I per fer-ho cal obrir centres d’interpretació de la memòria, com passa a molts altres llocs del món que han patit grans enfrontaments i que han dividit la societat (i ara penso en els que hi ha a Normandia i a Rosario, per citar dos casos); museus i, sobretot, espais universitaris per potenciar la investigació.

Ara que tothom ja s’ha adonat que cal redimensionar l’administració pública, potser és el moment de refer aquelles entitats administratives creades per la Generalitat i que se centren en la història. ¿Per què no s’unifiquen el Memorial Democràtic (actualment a vicepresidència i del qual depenen el Museu Memorial de l’Exili i espais de la memòria com el COMEBE), el Centre d’Història Contemporània de Catalunya (lligat a presidència) i el Museu d’Història de Catalunya (integrat a Cultura i que necessita una sacsejada des de fa temps)? A més de la unificació administrativa, caldria que les universitats catalanes participessin més activament en la direcció científica d’aquest conglomerat. Per exemple en un patronat que integrés els representants de totes les universitats, persones de reconegut prestigi i fins i tot empreses. Em fa l’efecte que fer una cosa així potenciaria més i millor el coneixement del passat.

Publicat a elSingularDigital, 18/07/11.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s