Pensar políticament és un exercici cansat. Sobretot perquè per prendre decisions hom ha de tenir en consideració les pròpies conviccions i les dels altres, l’interès general i el particular. Prendre decisions tan sols des del biaix ideològic és fer política a partir de l’estómac i de les emocions. És un exercici narcisista i poca cosa més. A Catalunya, però molt especialment en el món nacionalista, les bandositats són tan perilloses com les eufòries inexplicables. És la història del càstig de Sísif. Per què Sísif, rei d’Efira, fou condemnat per Hermes a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una … Continua la lectura de Sísif o la política

No sé si coneixen una cançó d’Albert Pla i Pascal Comelade el títol de la qual és Viva el amor. Com moltes cançons del sempre agosarat Pla, la lletra és francament forteta i evoca el risc amb el tel de la mort. Al capdavall, així és la vida. Els transcric el final de la cançó perquè descriu amb més o menys cruesa la sensació que vaig tenir en llegir el manifest dels 300 professionals i intel·lectuals que va publicar El País —i un altre que va publicar El Mundo amb personatges repetits— contra la independència de Catalunya. L’estrofa final fa així: “Tal vez fue mi … Continua la lectura de “Viva el amor”

Fa gràcia que un grapat d’intel·lectuals espanyols, pròxims al PSOE o a IU, surtin precisament ara en defensa del federalisme i en contra de la independència de Catalunya. Com al PP, els preocupa, sobretot, la unitat d’Espanya, fins al punt de compartir la tesi que “Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella. Bien al contrario: Cataluña suscita afecto, admiración y reconocimiento, entre otras razones porque sin ella, sin su lengua, sin su cultura y sin su aportación solidaria, no puede entenderse la España democràtica”. … Continua la lectura de Els federalistes renascuts

Josep M. Ortiz Arilla, a qui vaig tenir el privilegi de dirigir-li la tesi doctoral sobre el Lluís Companys periodista, fa uns dies em va enviar per correu electrònic una cita d’Alexis de Tocqueville (1805-1859), del seu conegut llibre sobre la democràcia a Amèrica. La cita és de l’apartat sobre el capteniment dels historiadors en els segles democràtics. És un capítol molt interessant que versa sobre l’oposició entre l’actitud dels historiadors aristocràtics, els quals feien dependre els grans canvis de l’acció d’uns pocs, i la dels historiadors democràtics, que ressaltaven l’acció col·lectiva tot menystenint la influència que pot exercir un … Continua la lectura de El temor dels reaccionaris

L’11 de setembre de 1976 es va escaure en dissabte. Aquell dia, doncs, es va convertir en doblement festiu. Ho era perquè llavors gairebé ningú ja no treballava en dissabte i va ser perquè per primera vegada des del 1939 es va poder celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Des d’aquell moment escrivim la data en lletres i amb majúscules: Onze de Setembre. Havien passat només tres anys del cop d’Estat que un dia com aquell va fer caure el govern democràtic de Xile, però encara faltaven molts anys perquè tingués lloc la tragèdia nord-americana de l’11-S. Els que l’any … Continua la lectura de Les banderes dels nostres pares