Home

Intentar amagar la realitat és un error, sobretot quan les coses van tan mal dades com ara. Tothom sap que l’economia va malament, que les reduccions pressupostàries tenen unes conseqüències socials innegables i que el nombre de parats és insostenible. Vivim en una època catastròfica, que aquí té uns orígens molt concrets: la bombolla immobiliària i el gran endeutament públic, que no és corresponia amb la capacitat de la Generalitat de generar ingressos. Patim, doncs, una doble crisi de model: econòmic, perquè vam fiar-ho tot en la construcció, i polític, perquè està clar que l’autonomisme és una cotilla. I ara som en una d’aquelles cruïlles on s’encreuen diversos camins i cal decidir quin agafar. No serà fàcil, perquè aquest nostre país tendeix a sobrevalorar les opinions dels convençuts i a menystenir les indecisions (que no és sinònim de traïcions) de la gent normal i corrent. Si només estem atents als diaris digitals i de paper de la cleda, potser arribarem a conclusions falses. És una mica el que va passar al País Valencià: la construcció d’una realitat paral·lela exclusivament valencianista va deixar a mans dels espanyolistes la majoria. No és exactament el nostre cas però de vegades ho sembla. De la batalla de l’Estatut del 2006 caldria extreure’n algunes lliçons que encara no hem assumit per falta de valor.

Els assessors del polítics han maldat sempre, almenys fins ara, per protegir-los del risc de dir les coses pel seu nom. És evident que els governants acostumen a tenir més informació que el comú dels mortals i, per tant, saben millor que ningú per què es pren una decisió i què pot passar una vegada s’ha pres. Tenen l’obligació si més no d’avaluar-ho. És la seva feina. Però també tenen l’obligació d’explicar-ho. Els cal construir un relat perquè es pugui entendre el que fan i per què ho fan. El problema és quan el càlcul partidista, les mitges veritats i l’ideologisme extrem emmascaren la realitat fins al punt de negar-la i substituir-la per una fantasia que al final quedarà demostrat que ho era. És en els moments decisius que es demostra qui viu penjat d’un núvol i qui ausculta amb més o menys fortuna què passa al seu voltant. I un exemple clar és la meritòria campanya #novullpagar. No cal dir que és una mobilització lloable, decidida i, segons com, justa, però, diguem-ho clar i català: de moment és una mobilització minoritària si ho avaluem en termes estadístics. I que ningú no es pensi que critico l’acció, només intento explicar per què ens trobem com ens trobem: ofegats i esperançats alhora.

Fa uns dies, una amiga meva em va dir que el catalanisme estava malalt. No m’ho va dir exactament així, però el resum és aquest. A parer seu, la falta de decisió —i de convicció— dels polítics catalans bloqueja una sortida sobiranista de veritat a la crisi política que vivim (la crisi de l’autonomisme), la resolució de la qual és cabdal per poder encarar amb condicions la recuperació econòmica. Cal enviar senyals positius a la població —em va dir—, com ara aprovar d’una vegada una nova llei electoral, tallar d’arrel la corrupció i, sobretot, bandejar el partidisme més eixorc en favor de la unitat dels sobiranistes, que formulat amb unes altres paraules vol dir propiciar una candidatura única CiU-ERC per guanyar les eleccions i conduir el país cap a l’estat propi. A mi això em sembla molt difícil, sincerament. Trobo que abans cal explicar políticament moltes coses i que una gran majoria les accepti. És el que trobo a faltar en l’estratègia del Govern. Si avui tothom accepta que Espanya ens espolia, fins i tot els menys sobiranistes; em fa l’efecte que tenim un dèficit de discurs polític: ni els més sobiranistes sabem quin és el camí correcte per evitar arribar a un cul-de-sac i estavellar-nos-hi. Potser el Govern hauria de convocar una cimera política, a l’estil de les CAREC, per acordar una estratègia compartida —win-win, per dir-ho a la manera dels spin doctors— que doni força a les decisions que caldrà prendre en el futur. És així com potser serem capaços de conciliar la legítima aspiració de desvincular-nos d’Espanya amb la realitat social que, tanmateix, no és tan sobiranista com creuen els convençuts.

Publicat a ElSingularDigital.cat, 21/05/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s