Home

“Creixement és un concepte general i hem de parlar sobre el seu contingut”. Això és el que va etzibar Angela Merkel en donar la benvinguda a Alemanya al flamant president francès Francois Hollande. També ho hauria pogut expressar de la mateixa manera un altermundista com Arcadi Oliveres. I és que prometre mesures de creixement i no dir quines és una trampa. És clar que sempre ens queda el recurs de retornar a l’estatisme i seguir les receptes del Paul Krugman o del nostrat Vicenç Navarro: augmentar la despesa pública fins a límits insospitats i resoldre la qüestió de l’atur amb la convocatòria de noves places de funcionaris. És a dir, una recepta que, de fet, no va encaminada a promoure el creixement sinó que és un pedaç que enfonsaria encara més economies públiques com la nostra, que ha de fer front a moltes despeses i, en canvi, té pocs ingressos. La situació de la Generalitat de Catalunya és dramàtica i cada dia és més evident que l’única solució és disposar d’una capacitat recaptatòria —i si calgués, d’endeutament— que no tenim. Sense diners no hi pot haver polítiques d’estímul a l’economia ni s’assegura la plena continuïtat de l’estat del benestar, que és la joia de la corona del catalanisme polític des de l’època de Valentí Almirall i Prat de la Riba.

Créixer per a què? Aquesta era la pregunta que es feia l’altre dia Stefano Puddu en una tertúlia convocada per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). I la seva resposta s’assemblava força al rigorisme que ha implantat Merkel amb mesures d’austeritat extremes. Ja sé que al senyor Puddu la comparança li semblarà ofensiva, però entre la seva manera de defensar que cal deixar enrere els models de creixement que estimulen un cada vegada més insostenible consum de béns i d’energies i l’austeritat de Merkel hi ha més coincidències del que sembla. Si el creixement desbocat del segle XX ha portat a la situació actual, potser cal que abans de repetir el mantra que sortirem de la crisi amb mesures de creixement ens plantegem les preguntes correctes: quin creixement i quines mesures cal prendre. I és que aquesta crisi econòmica és múltiple i al meu modest entendre, sistèmica, perquè afecta al sistema financer, al deute públic i, com passa en el nostre cas, a les formes d’autogovernar-se. Si Grècia viu amb desesperació la crisi econòmica i la irresponsabilitat dels partits polítics, la situació de Catalunya és més angoixant: ens hi juguem la supervivència com a nació política i hi ha qui es dedica a tocar el flabiol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s