Home

Joan Fuster hauria fet noranta anys enguany. Però en fa vint que va morir-se i en fa cinquanta que va publicar Nosaltres, el valencians i El País Valenciano. Està bé que la Generalitat de Catalunya hagi inclòs l’efemèride entre les commemoracions del 2012. El meu privilegi és que se m’hagi ofert la possibilitat de ser el comissari de l’Any Fuster. Ja està programat que l’exposició que es va poder veure a la Universitat de València s’instal·li al Palau Robert de Barcelona a mitjan mes de desembre. I abans, concretament el 23 de novembre, tindrà lloc una jornada sobre el Joan Fuster periodista, organitzada per la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL) amb la col·laboració de la Càtedra Josep Termes (UB), el CCCB i La Vanguardia. Aquestes són algunes de les iniciatives programades per a fer honor a la commemoració i, sobretot, per a insistir en una cosa que és òbvia: que Joan Fuster va ser un pensador cabdal, d’una singularitat indubtable, per bé que no sé si era amarga com el País Valencià, tal com diu el títol del darrer llibre de Ferran Archilés, publicat per l’Editorial Afers, que fa seu un títol de Fuster mateix. El triple aniversari ens hauria d’ajudar a conèixer millor el personatge.

Els aniversaris serveixen, certament, per a revisar el passat. Però no té cap sentir fer-ho en termes de fílies i fòbies. Joan Fuster no era un personatge gaire còmode. Per començar, perquè tenia una personalitat que no era fàcil de menar, però sobretot perquè l’obsessió fusteriana d’incitar els valencians a pensar-se i definir-se ells mateixos va fer que errés en moltes de les observacions que va fer sobre l’articulació social i el desenvolupament econòmic del País Valencià. Tant és, perquè no és exactament això el que es pretén commemorar. Per tant, una aproximació presentista al personatge no té gaire sentit. Fa anys i panys que Ernest Lluch va replicar Fuster i la seva manera de descriure l’evolució econòmica valenciana. Ja sabem en què es va equivocar Fuster. Com també sabem que el projecte de països catalans ni ha arrelat ni podia arrelar. Només podia fer-ho amb unes grans dosis de voluntarisme que al sud de la Sènia provocaven urticària entre la majoria i al nord, una clara indiferència. Confondre la nació cultural amb la nació política no va ajudar gens a mantenir viva la consciència històrica de comunió nacional. El projecte polític va imposar-se a la necessitat de “pensar històricament”, a la manera de Pierre Vilar, què era aleshores el País Valencià i com podia ser.

Publicat a El Temps, núm. 1462, 19/06/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s