Telefònica ha fitxat Rodrigo Rato per a dos dels seus consells assessors (Telefónica Latinoamérica i Telefónica Europe) a pesar d’estar imputat per la desastrosa —i presumptament— fraudulenta gestió al capdavant de Bankia. Rato, que ha ocupat un nombre gairebé infinit de càrrecs públics (entre els quals destaquen el de vicepresident espanyol i també el de gerent director de l’FMI), s’incorpora a Telefònica per decisió expressa del president de la companyia, César Alierta, amb una retribució de més de 100.000 € anuals. És una incorporació més a l’àmplia nòmina de personalitats controvertides que s’asseuen en consells assessors i d’administració com a recompensa pels … Continua la lectura de Ètica pública

Si l’endemà de la Diada el president Artur Mas no hagués fet la compareixença institucional que va fer (qui vulgui tornar a escoltar-la que cliqui aquí), segur que avui els negociadors d’ERC i de CiU no estarien discutint sobre la consulta sobiranista. La manifestació multitudinària de la Diada va provocar-la, la compareixença, fins i tot va precipitar el que tard o d’hora s’hauria hagut de plantejar, però sense la determinació del MHP Mas, res no hauria estat possible. El president va apostar fort i va creure que la conjuntura li permetria afrontar unes eleccions anticipades amb una mínima garantia d’èxit. No … Continua la lectura de Qui dubta del president?

Pensar políticament és un exercici cansat. Sobretot perquè per prendre decisions hom ha de tenir en consideració les pròpies conviccions i les dels altres, l’interès general i el particular. Prendre decisions tan sols des del biaix ideològic és fer política a partir de l’estómac i de les emocions. És un exercici narcisista i poca cosa més. A Catalunya, però molt especialment en el món nacionalista, les bandositats són tan perilloses com les eufòries inexplicables. És la història del càstig de Sísif. Per què Sísif, rei d’Efira, fou condemnat per Hermes a fer rodolar incessantment una roca fins al cim d’una … Continua la lectura de Sísif o la política

No sé si coneixen una cançó d’Albert Pla i Pascal Comelade el títol de la qual és Viva el amor. Com moltes cançons del sempre agosarat Pla, la lletra és francament forteta i evoca el risc amb el tel de la mort. Al capdavall, així és la vida. Els transcric el final de la cançó perquè descriu amb més o menys cruesa la sensació que vaig tenir en llegir el manifest dels 300 professionals i intel·lectuals que va publicar El País —i un altre que va publicar El Mundo amb personatges repetits— contra la independència de Catalunya. L’estrofa final fa així: “Tal vez fue mi … Continua la lectura de “Viva el amor”

Fa gràcia que un grapat d’intel·lectuals espanyols, pròxims al PSOE o a IU, surtin precisament ara en defensa del federalisme i en contra de la independència de Catalunya. Com al PP, els preocupa, sobretot, la unitat d’Espanya, fins al punt de compartir la tesi que “Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella. Bien al contrario: Cataluña suscita afecto, admiración y reconocimiento, entre otras razones porque sin ella, sin su lengua, sin su cultura y sin su aportación solidaria, no puede entenderse la España democràtica”. … Continua la lectura de Els federalistes renascuts

Josep M. Ortiz Arilla, a qui vaig tenir el privilegi de dirigir-li la tesi doctoral sobre el Lluís Companys periodista, fa uns dies em va enviar per correu electrònic una cita d’Alexis de Tocqueville (1805-1859), del seu conegut llibre sobre la democràcia a Amèrica. La cita és de l’apartat sobre el capteniment dels historiadors en els segles democràtics. És un capítol molt interessant que versa sobre l’oposició entre l’actitud dels historiadors aristocràtics, els quals feien dependre els grans canvis de l’acció d’uns pocs, i la dels historiadors democràtics, que ressaltaven l’acció col·lectiva tot menystenint la influència que pot exercir un … Continua la lectura de El temor dels reaccionaris