Home

Una crisi econòmica va acompanyada sempre d’una crisi política. Més enllà que des que Lehman Brothers va fer fallida el setembre del 2008 hom hagi coincidit a atribuir la crisi econòmica a l’especulació financera dels inversors i banquers i al comportament irracional dels consumidors, la majoria de l’opinió pública en dóna la culpa, també, a la política. I segurament és veritat, perquè és des de la política que s’obre la porta a la legalitat o il·legalitat d’uns determinats comportaments. Pot haver-hi, és clar, comportaments criminals, però no és la norma ni ens importa en aquest cas. El capteniment dels dirigents de Lehman Brothers —o de Catalunya Caixa, per posar un exemple de més a prop— segurament no era il·legal però tots ells feien equilibris a ran de l’abisme. El problema és que l’actitud suïcida no ha posat en risc el patrimoni dels banquers o dels gestors —al contrari: fins i tot hi ha qui s’ha enriquit— sinó que ha arruïnat persones i Estats. Des de la política s’ha permès —o s’hi ha donat cobertura, que és el mateix— aquesta manera de fer. I és clar, com que els polítics estan més exposats al gran públic que els banquers o els mals gestors d’entitats bancàries encara que abans hagin estat polítics, qui rep més fort és la política. Les crisis econòmiques alimenten, per tant, l’antipolítica.

El comentarista italià del Corriere della Sera Angelo Panebianco, apuntava diverses raons per explicar el descrèdit de la política en un article publicat dimarts passat amb el títol, precisament, de Chi alimenta l’antipolitica. Parlant sobre la qüestió del finançament dels partits polítics, que és una de les assignatures pendents de resoldre arreu del món i que afavoreix la dependència de la política respecte dels qui la financen —ja siguin bancs, ja siguin empreses—, Panebianco explica que el president de la República italiana, el postcomunista Giorgio Napolitano, va advertir que el risc és “la fi de la democràcia i la llibertat”. Servidor també ho creu. Un futur sense política —o amb uns polítics debilitats— només pot conduir-nos a la fi de la democràcia liberal. Ja sé que hi ha qui se n’alegrarà, especialment els extremistes de dreta i esquerra, com ja va passar als anys trenta del segle XX, però no és un futur desitjable. El cert és, tanmateix, que la democràcia i la llibertat grinyolen perquè la política parlamentària ha esdevingut poc transparent i, almenys a ulls de la majoria —amb raó o sense—, inútil.

El risc de l’antipolítica, doncs, hi és. El descrèdit general dels partits polítics i dels polítics professionals és cada vegada més gran. La crisi ja no és tan sols de lideratge, que és el que es diu sempre, sinó que és sistèmica, perquè tal com funcionen —i es financen— els partits polítics no són útils per canalitzar el compromís ciutadà amb la societat. Massa gent en recela. Però és que si, a més, en temps de crisi econòmica la classe política mateixa és incapaç de trobar les solucions adequades, la crisi de legitimitat està servida. Panebianco també assenyalava que l’antipolítica s’alimenta de la crisi econòmica, que durarà molt de temps, probablement anys, amb molts desocupats joves i amb l’empobriment de moltes famílies de classe mitjana, els membres de les quals són els que omplen places i carrers amb expressions indignades. Només els ha calgut trobar una veu intel·lectual per encendre la metxa. I aquí ja sabem fins a quin punt tenen audiència líders intel·lectuals com ara Arcadi Oliveres, president de l’entitat catòlica Justícia i Pau, malgrat que en cada llibre que publica explica les mateixes coses, gairebé amb els mateixos exemples, i amb una densitat impròpia d’un professor universitari.

La crisi econòmica pot tenir conseqüències devastadores sobre la democràcia. El risc que l’antipolítica s’entengui entre els italians, que és el que temen Panebianco i Napolitano, també pot afectar-nos. No estem millor nosaltres que els italians. Al contrari, la manca d’estructures d’Estat i el fet de ser una autonomia que la crisi econòmica ha despullat fins a la indecència, ens exposen més clarament als efectes destructius de l’antipolítica. Per què serveix la Generalitat si no pot regular legislativament les finances, les infraestructures i tot allò que deriva de l’estat del benestar, incloent-hi les prestacions d’atur? Si la pregunta no obté resposta; si la resposta és l’austeritat sense esperança que finalment donarem un cop de puny sobre la taula per agafar el timó del nostre destí, aleshores la desafecció estarà servida. I que consti que no reclamo cap Sis d’Octubre ni actes heroics en versió postmoderna. Ni tan sols reclamo que CiU es desfaci del PP com a aliat, perquè la crisi dels socialistes és tan profunda i la desorientació d’ERC tan colossal que l’aliança dels moderats encara no és possible.

Només dic que cal ser tan clar i valent a proclamar l’objectiu a assolir —l’Estat propi ho és, sempre que comporti la ruptura de l’statu quo— com quan es defensa que l’austeritat, l’aprimament de l’administració i l’agilitat burocràtica milloraran les finances de l’autogovern. En cas contrari, la crisi econòmica alimentarà l’antipolítica i, com ja passa a Itàlia, els demagogs seran predominants. La crisi econòmica, el descrèdit de la política i l’èxit dels demagogs —que abasta de PxC a ICV-EUiA— són adob per als moviments de protesta tenyits d’autoritarisme. I, ai!, aquesta pel·lícula ja l’hem vista i sabem com acaba.

Publicat a El Punt Avui, 12/04/12.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s