Home

Com informava aquest diari digital dissabte passat, aquest cap de setmana el rotatiu britànic The Guardian ha publicat un divertit mapa amb el títol Europe According to the Future, 2022. De fet, aquest mapa forma part d’una sèrie del projecte Mapping Stereotypes del grup Alphadesigner, que pilota el dissenyador gràfic nord-americà, d’origen búlgar, Yanko Tsvetkov. Si entren a la seva pàgina web veuran que ja n’han presentat uns quants, de mapes, tots els quals en clau d’humor: The World According to USA; The World According to Israel o The World According to Penis Size o USA and the World of Dictatorships. L’humor sovint fa aflorar coses que seriosament ningú no seria capaç de sostenir. Tanmateix, apunta tendències i, sobretot, prejudicis. Diu veritats que recolzen en la realitat. En aquest cas, el munt de mapes que ja hi ha penjats a la xarxa ens permet de veure els estereotips que condicionen la manera de percebre la realitat que té un mateix respecte de la que tenen els altres. I tan ridícul seria prendre’s seriosament un mapa com aquest que prediu com serà Europa l’any 2022 com escandalitzar-se, com va fer Eva Dallo, del diari El Mundo, quan Tsvetkov va presentar Europe According to USA i la península quedava dividida en dos estats: Brasil i Mèxic. Suposo que la periodista no devia estar al cas del mapa Europe According to Spaniards, perquè Santiago de Compostel·la es convertia en la Meca catòlica.

Avui dia, l’humor és la clau, a pesar de la gravetat de la situació econòmica. Perquè sense tenir un bon sentit de l’humor segur que no hi ha il·lusió per superar-la. L’humor actual no té res a veure amb el concepte primigeni que li donaven els grecs en l’Antiguitat. Aleshores els humors eren, bàsicament, quatre: la bilis, la flegma, la sang i la bilis negra. Després, el terme “humors” es va estendre a tot el que fos alguna secreció del cos, des de les lleganyes passant pels mocs… En fi, tot allò que ens fa fàstic. El que no sé, i ja em sabran perdonar la meva ignorància, és per què es designa allò que fa gràcia amb un mot que, d’entrada, només designava coses repugnants. Deu ser perquè quan hom vol fer riure algú sovint utilitza imatges i situacions fastigoses? No ho sé. El que és evident és que l’humor va associat al fet de riure. L’ésser humà és l’únic animal que pot riure. I que, a més, sap que pot fer-ho. Qui no ha rigut en la pitjor de la situacions? L’humor negre i els acudits són habituals —els en dono fe per la meva experiència— en els hospitals. Comparar les taques al pijama que deixen certs “humors”, en el sentit grec del mot, amb la mel, el cafè amb llet o amb altres líquids elements alleugereix un moment delicat de les cures matinals. Riure, ajuda.

Els jueus són un poble amb un gran sentit de l’humor. Com diuen els psicoanalistes, l’humor i l’acudit són recursos molts vàlids, sobretot quan van acompanyats de la ironia i la sàtira ben entesa (o sigui quan no es busca fer riure a costa de ridiculitzar), per restaurar la dignitat quan es corre el perill de perdre-la. En situacions d’opressió, quan el dominat no pot alliberar-se, és bo ridiculitzar el carceller. Als camps de concentració alemanys hi havia més humor del que ens pensem. Va ser un recurs per resistir i apuntalar la dignitat. Sota la dictadura franquista, per posar un altre cas, l’humor també va ser una arma. I és que l’humor permet proclamar obertament que no estem derrotats, que encara podem burlar-nos de vosaltres, els opressors, i això no ho podreu evitar ni que vulgueu. És més, com més grans i poderosos siguin, més flancs ofereixen per ser ridiculitzats. Qui apel·la a riure apel·la a la gravetat del drama per la via d’impedir quedar-hi sotmès, que és justament el que pretenen tots els dictadors i els grups fonamentalistes.

El mapa de Yanko Tsvetkov reflecteix els estereotips que sobrevolen en un Europa en plena crisi. Nosaltres, els catalans, també som part del drama. Agafem-nos-ho amb una mica d’humor, però. Vull dir que de vegades ens convindria abandonar la severitat noucentista de la realitat per rescatar del bagul la irònica manera com va definir la “veritat” Francesc Pujols: “si l’ètica ens dóna el Bé, que és la separació absoluta, i l’estètica ens dóna la Bellesa, que és la forma que necessita l’organisme separatiu per a assolir la separació, la dialèctica no pot ser altra cosa que la reproducció de la realitat que ens permet de comprendre la veritat de la separació; ergo, la Veritat és la reproducció de la realitat”.

Publicat a elSingularDigital, 09/04/12

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s