Home

Fa més de 75 anys, uns 35.000 homes i un grapat de dones de 54 països diferents van arribar a Espanya per a lluitar contra Franco. Estaven convençuts que si frenaven el feixisme podien evitar una guerra mundial. Entre aquelles dones brigadistes, l’última supervivent fins ara era Lise London. Es va morir el 31 de març passat, en un hospital per a víctimes del nazisme, a prop de París.

Va néixer com a Elisabet Ricol el 1916 en un poble miner de la Borgonya, Montceau-les-Mines, en el si d’una família d’origen aragonès. Els Ricol representaven el prototip d’obrers espanyols de començament del segle XX: pobres, analfabets i emigrants. El seu pare era un picador amb silicosi que militava en sindicats comunistes. Lise va ingressar a les Joventuts Comunistes a 15 anys. Com molts militants d’aquella època, es va convertir en una dona doctrinària, vehement, addicta al debat, i esdevingué una professional de la revolució. El partit i la lluita revolucionària eren l’església i la fe, com ha dit Santiago Carrillo: “Ser comunista era més que militar en un partit; implicava tenir fe. Hi havia en nosaltres molt de romanticisme. El comunisme tenia un component religiós, amb els seus sants, els seus màrtirs i la seva Meca, que era Moscou.”

Devia ser així, perquè si no resulta força difícil d’entendre la trajectòria d’aquesta dona, casada amb Artur London (1915-1986), una de les víctimes dels processos de Praga del 1952, amb qui sempre va estar unida des que es van conèixer a Moscou el 1934, quan ella treballava per a la Internacional Comunista i ell era un jove comunista de 19 anys, alt, ben plantat, elegant i tuberculós. Un futur intel·lectual txec, d’origen jueu, que en el seu celebrat llibre de memòries, La confessió (1968) —que Costa-Gavras portà al cinema amb guió de Jorge Semprún—, parlava de la seva dona amb amor i crítica ensems: “Ha conservat la seva frescor de noia: cal veure-la com s’entusiasma, com s’apassiona, com pren partit i lluita per aconseguir que els qui l’envolten comparteixin les seves conviccions. Posa el cor en tot el que fa. Disposada a fer tota mena de sacrificis pels seus amics, és, per contra, intransigent quan es tracta del deure dels comunistes. La seva confiança cap al partit i l’URSS és total. Per a ella, el gran principi de la vida militant s’enuncia molt breument: el que comença a dubtar del partit deixa de ser comunista.” Va ser així fins a la mort.

Publicat a El temps, abril 2012

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s